Zugzwang Revisat per Revista Treball a . Fa uns dies Ramon Solsona va destacar aquesta paraula a la seva secció del Matí de Catalunya Radio. És una paraula d'origen alemany que es fa servir als escacs Fa uns dies Ramon Solsona va destacar aquesta paraula a la seva secció del Matí de Catalunya Radio. És una paraula d'origen alemany que es fa servir als escacs Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Zugzwang

Zugzwang

AjedrezFa uns dies Ramon Solsona va destacar aquesta paraula a la seva secció del Matí de Catalunya Radio. És una paraula d’origen alemany que es fa servir als escacs per anomenar aquelles situacions en què un jugador no té cap bona jugada i si mou empitjora la seva posició. La magistral conducció del Procés per part dels seus autèntics cervells -i no serem nosaltres qui els desvetllem, si prefereixen seguir en l’anonimat- ha buscat sempre crear un zugzwang a totes les forces en presència, enemigues o amigues. El Procés és un moviment que avança entremig de Tancredos que no mouen fitxa perquè perdrien, però també hi participen actors que ho fan per no assumir el cost de caminar en qualsevol altra direcció. Potser hi participarien de bona gana però llavors se’ls hauria de tenir en compte, mentre que sotmetent-los al zugzwang no cal ni escoltar la seva opinió.

Prenem per exemple ICV. Sense pes per imposar el seu criteri a CDC i ERC, ICV és obligada contínuament a seguir caminant en la direcció que marca l’aprofitament tàctic que aquests dos partits fan del Procés. Tant quan era ERC la que flanquejava contínuament CDC com ara que el president Mas ha recuperat el liderat amb la seva brillant maniobra, l’única cosa que pot escollir ICV es si fer ganyotes o somriure.

El problema d’ICV arrenca de fa molt temps, de l’estiu de 2010, quan estava sumida en una situació semblant però en la que ERC pugnava amb el PSC en comptes de fer-ho amb CDC. La manifestació del juliol de 2010 va representar un punt d’inflexió en la política catalana. Els que hi érem vàrem percebre un canvi d’ànim respecte a moments anteriors. Per dir-ho de forma senzilla, hi havia un sentiment d’autèntica indignació i una determinació que no es veia des de la Transició. Més que demanar quelcom, la gent es complaïa en veure que eren molts i que estaven tots molt emprenyats. ICV hauria d’haver seguit aquest fil, perquè no oblidem que la sentència del TC era contra un Estatut boicotejat pels partits que ara fan tants escarafalls i defensat per ICV.

El fil es va perdre per dos motius. El primer és que el protagonisme creixent de l’independentisme desconcertava un partit com ICV que havia lluitat sempre per la integració de totes les sensibilitats nacionals en una sola Catalunya. Les banderes espanyoles cremades i els insults ferotges contra la Constitució de les manifestacions de l’11 de setembre de 2010 varen crear una gran perplexitat i una sensació d’alarma en pensar com viurien allò les persones que se sentien tant catalanes com espanyoles. El segon motiu és que el Tripartit requeria tota l’energia intel·lectual per poder sobreviure en l’ambient irrespirable de conspiració contínua que crea ERC en les coalicions o acords en què participa. Quan ICV va estar de nou en posició de fer política -després d’un llarg dol per la pèrdua del poder- , el Procés ja havia aixecat el vol. En comptes dels encaputxats fent kale borroka del 2010 i 2011, l’11 de setembre de 2012 va sortir al carrer un milió i mig de persones i es va crear una situació completament nova. De sobte, només hi havia dos bàndols: els catalans i els anticatalans.

ICV ha defensat sempre els drets de Catalunya i ho ha fet entenent que existeix una sobirania catalana que no emana de la Constitució espanyola sinó que és reconeguda per aquesta. ICV, per tant,  ha estat sempre un partit sobiranista tot i que no del sobiranisme confrontant d’ERC ni del sobiranisme fariseu de CDC, sinó d’un sobiranisme pragmàtic i constructiu -constructiu en el doble sentit de construir un Estat espanyol respectuós amb Catalunya i de construir una Catalunya cohesionada-. Com a impulsora de l’Estatut de 2006 ICV era conscient de l’agressió del PP en fer servir injustament el TC.  Per tant, si el país s’agrupava per fer front a l’agressió, estava clar a quin costat de la barricada s’havia de posar ICV.

I així, voluntàriament, per unanimitat i de bona gana, va entrar ICV al seu zugzwang. Molt aviat es va començar a veure que l’energia immensa desfermada per les manifestacions no es volia canalitzar cap a un blindatge de les competències com educació i cultura, ni cap a una reforma del finançament que posés fi a la presa de pèl actual. Les mans que manegaven el foc nacionalista ja no buscaven, com en temps de Pujol, una confortable brasa on fer-se botifarres sinó un incendi forestal que cremés Espanya sencera, convertida en l’encarnació del mal i l’opressió. Això era completament aliè a ICV i xocava amb tota la seva estructura intel·lectual i sentimental. A Barcelona, una classe mitjana il·lustrada que vota ICV perquè considera que la radicalitat ecologista i democràtica és incompatible amb el capitalisme salvatge, no aplaudia però comprenia i tolerava l’estrany gir del catalanisme. En els antics feus de vot del PSUC, que havien acceptat de bon grat el sobiranisme constructiu i l’ecologisme com a part del seu bagatge personal, la demonització histèrica d’Espanya va ser rebuda com una sorpresa molt desagradable.

A ICV li va passar com a qui entra en una festa i es troba que la música està massa forta,  les begudes van massa carregades i els assistents estan ben passats de voltes. El més raonable hauria estat sortir-ne immediatament. No obstant, els constructors del Procés havien fet les coses de tal forma que baixar-s’hi era trair. La divisió era entre catalans i anticatalans i, en entrar en el Procés, ICV ho havia firmat. No hi havia volta enrere. Les bases d’ICV no independentistes (al voltant d’un 70%) començaven el seu calvari i veien com l’organització era arrossegada a posicions cada cop més extremistes, mentre la perversitat del zugzwang la mantenia presonera.

Quan el president Mas va decidir fa unes setmanes recuperar el liderat del Procés amb la seva súper maniobra, es va obrir una finestra d’oportunitat per sortir del zugzwang. Joan Herrera la va agafar, tot percebent que les rodes de molí que havia d’empassar-se per passar pantalla eren de calibre hors categorie. Allò no era una consulta i estava clar que el president havia estat prenent el pèl a tothom quan deia que “es votaria” i ara resultava que la votació era un simulacre. Encara més, era un simulacre que se semblava tant a una votació que si ho fos, seria una votació pròpia de països no democràtics. Imaginem a Veneçuela una votació organitzada per voluntaris bolivians, per tenir un referent de com ho veurà un estranger imparcial. Era clarament el moment de trencar, però no va poder ser. Les forces internes i externes que col·lectivament vigilen que ICV no surti del seu zugzwang es varen activar ràpidament. Les formes varen ser molt barroeres, pròpies de gent que creu que té una missió que l’excusa de qualsevol cortesia o lleialtat.  No sóc jo, tot just un militant de base, qui ha de jutjar les actituds personals de certes persones que barregen Edmondo d’Amicis amb Leon Uris i que ja han decidit que ICV serà l’ànode de sacrifici del Procés.

De l’ICV alegre i que anava a menjar-se el món fa uns anys després de superar el cisma entre ecologistes i industrialistes, quasi no en queda res. El discurs engrescador que unia justícia social, ecologisme i construcció nacional, és avui un garbuix de jocs de paraules que busquen no ofendre ningú i deixen tothom perplex. Els cost de sortir del zugzwang augmenta mentre el valor del que queda per salvar disminueix. És important que reflexionem i busquem la forma de trencar el zugzwang. Hem vingut de massa lluny per resignar-nos a ser nomes l’ànode de sacrifici del Procés.

Autor/Autora

Roman Ceano

Membre del grup de Cultura Federal i Dret a Decidir (Àmbit de Fet Nacional d'ICV)

Articles publicats : 6

Comentaris (1)

  • Avatar

    Carsten Busk Andersen

    Excel•lent article que explica amb perfecció com ICV durant els últims 5-10 anys s’ha deixat manipular per acabar defensant postures i projectes que no compartim en lloc de consolidar un projecte propi. La metàfora de “zugzwang” és genial. No obstant això, crec que el problema té un origen molt més llunyà. Fa 20 anys que sóc afiliat a ICV i gairebé des del principi em va sorprendre i – per què negar-ho – molestar l’acceptació que va tenir en el partit un llenguatge hispanòfobo inventat per ultranacionalistes catalans amb una sèrie d’expressions políticament correctes i altres endimoniades com per exemple “Espanya”. Ja fa més de 20 anys que els documents oficials d’ICV sistemàticament utilitzen l’expressió “l’Estat espanyol” en lloc d’Espanya (que és una paraula que un bon català de cap manera pot pronunciar). Recordo encara que durant els anys 90 vaig presentar esmenes per un document d’una assemblea nacional per posar “Espanya” en lloc de “Estat espanyol”. No van prosperar perquè ja llavors ICV havia entrat en el “zugzwang” lingüístic que poc a poc ha fomentat l’actual auge d’hispanofòbia i d’independentisme. Em sorprèn que ningú pugui sorprendre’s.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top