Xavier Folch, l’editor comunista Revisat per Revista Treball a . A les dues de la matinada del dimarts 9 de juny de 1964 truquen a la porta del número 5, 5è-D, del carrer Amado Nervo, al barri madrileny del Niño Jesús, a toca A les dues de la matinada del dimarts 9 de juny de 1964 truquen a la porta del número 5, 5è-D, del carrer Amado Nervo, al barri madrileny del Niño Jesús, a toca Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Xavier Folch, l’editor comunista

Xavier Folch, l’editor comunista

Xavier Folch, l’editor comunista

A les dues de la matinada del dimarts 9 de juny de 1964 truquen a la porta del número 5, 5è-D, del carrer Amado Nervo, al barri madrileny del Niño Jesús, a tocar del Retiro. La jove parella catalana sap molt be qui truca de matinada i la dissort que els espera. Feia poc més d’un any que Xavier Folch i Maria Dolors Folch s’havien casat, havien fet les maletes i havien començat una nova vida a Madrid. El jove economista havia acceptat la feina ben remunerada (12.000 pessetes mensuals) al Ministerio de la Vivienda que li va oferir el seu professor José Ramón Lasuén, al qual havien nomenat  subdirector general d’Ordenació Urbana. La jove estudiant de Filosofia i Lletres es matricularia de 5è curs a la Complutense. Ben aviat, van entrar en contacte amb el PCE i, molt especialment, amb el veí Javier Pradera, qui els va introduir en el cercle d’intel·lectuals antifranquistes.

La caiguda del comitè universitari del PSUC de Barcelona va provocar la detenció de la parella. Xavier Folch va reconèixer davant la policia la seva militància i la seva responsabilitat en la direcció de l’anterior comitè universitari i va deixar clar, segons recull l’atestat policial: “El espíritu de los estatutos del P.C. así como los sentimientos humanos, que preside toda la actuación política del deponente, ni le permiten prestar declaración acerca de las acusacions que se le imputan sobre sus actividaes del P. con el fin de no dar lugar a la delación de los hechos y personas implicadas en los mismos, asumiendo  íntegramente toda su responsabilidad”. Maria Dolors Folch, davant del jutge, es va fer enrere de la seva declaració policial realitzada sota coacció i, molt concretament, d’un inspector de policia que li havia insinuat “que si no quería perder el embarazo, que confirmara lo que habían dicho los otros detenidos, de los que le habían leído sus manifestaciones”. En la informació policial tramesa al jutjat es considerarà al primer com un element “peligrosísimo” i a la segona com una “furibunda comunista”.

Va ser un dels primers procediments del Tribunal de Orden Público (TOP, número 132) i, malgrat les greus acusacions i el desmantellament de tot l’aparell de propaganda (dues multicopistes, incloses), els detinguts van ser posats en llibertat condicional tres setmanes després i absolts al judici celebrat el mes de desembre del mateix any. Tot plegat li va fer afirmar a l’advocat Josep Solé Barberà, en una carta adreçada a la direcció del partit, el sentit classista del nou Tribunal. Aquell estiu, amb l’ai al cor, la parella Folch es refeia de l’ensurt a Sant Feliu de Codines, on tenien la seva segona residència. Una nit van trucar a la porta i, en obrir, la Maria Dolors va veure la tintorera que tenia la botiga al mateix carrer, i que coneixia d’haver-li portat alguna roba, amb un sobre a la ma i el prec que fessin servir els diners per allò que més convingués, per ajudar als presos o per “lluitar contra aquesta gent”.

Laia Berenguer era una antiga militant de les JSUC, que va patir la presó i el rebuig d’una part del seu poble. L’any 1964 va tornar a contactar amb el PSUC a través de Xavier Folch i participà activament en la lluita antifranquista en el marc de l’Assemblea de Catalunya, essent una de les 113 detingudes i empresonades l’any 1973. El 1979 seria elegida regidora i el 1988, als 68 anys, alcaldessa. Durant molts anys ,la Laieta i el Josep van sopar els cap de setmana a casa dels Folch ,compartint llargues converses sobre el passat, el present i, sobretot, el futur.

Xavier Folch i Recasens va néixer a Burgos l’any 1938. Un lloc i una data prou definitoris de la família en què va créixer. Tanmateix, convé recordar el seu oncle matern Josep Recasens i Mercadé, un dels capdavanters del socialisme reusenc, i l’escola on el van portar: el prestigiós Liceu Francès, amb un professorat excel·lent (Pere Ribera i Amalia Tineo, sense dubtes), la majoria format a la Universitat Autònoma republicana i, així mateix, una colla de companys amb els quals mantindrà per sempre més una estreta relació. A la nova Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona va quedar enlluernat pel professor Manuel Sacristán, qui el va incorporar al PSUC l’any 1960 després d’iniciar-se amb la Nova Esquerra Universitària. Al PSUC va començar la seva tasca d’editor amb la revista clandestina ‘Universitat’, que tenia Josep Fontana com a corrector de català.

Xavier i Maria Dolors Folch es quedaran a Barcelona després de la detenció. Lasuén li va oferir una plaça d’ajudant a la càtedra de Teoria Econòmica. Dos anys després perdrà la feina amb motiu de la Caputxinada, la qual cosa va ser una mena d’alliberament, ja que de vocació docent en tenia ben poca. A Folch li agradava més escoltar i, sobretot, llegir. Manuel Sacristán i Pere Ribera, els seus mestres admirats, li van facilitar l’entrada com a director literari a l’editorial Ariel a les darreries de l’any 1967. L’any següent l’encerta de ple amb la col·lecció ‘Ariel Quincenal’ (inspirada en la popular i acadèmica francesa ‘Que sais-je?’) amb format butxaca i contingut de ciències socials, és a dir, història, economia, política, sociologia… Un dels primers llibres serà al voltant de la Primavera de Praga amb un pròleg del mateix Sacristán, que va quedar molt tocat per la intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia.

Hi ha una foto, de la tancada de Montserrat del desembre de 1970 en protesta pel procés de Burgos, en la qual podem veure Xavier Folch al costat de Sacristán, que palesa la seva relació estreta, política i professional, d’aquest anys. De fet, l’any 1967 Sacristán l’incorpora al consell de redacció de la revista ‘Nous Horitzons’ i hi romandrà fins a l’any 1971, quan el seu mestre passi la direcció a Joaquim Sempere, en una etapa de forta embranzida de la publicació.

Després de la mort de Franco, els nous aires de la transició l’empenyen a fundar, amb Gonzalo Pontón i els diners de l’editor Joan Grijalbo (antic militant de la JSUC), una nova editorial d’esquerres sense embuts: Crítica. És el mateix nom de la revista del comitè d’estudiants universitaris del PSUC que va provocar la caiguda del juny de 1964. Tot amb tot, la seva dedicació absorbent a la política, del 1980 al 1984 com a diputat al Parlament, afectarà negativament a la seva feina professional i, molt concretament, a la seva relació amb l’editorial, que l’acabarà acomiadant.

Hi ha una altra foto, del 29 d’agost de 1976, gairebé l’única d’una Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, en la qual trobem Xavier Folch assegut a la primera fila entre Jordi Carbonell i Rafael Ribó, en qualitat de membre actiu de l’Assemblea d’Intel·lectuals. La legalització del PSUC i el procés de transició a la democràcia a Espanya i a l’autogovern duen l’editor a una activitat política frenètica, pública i orgànica, fins a la seva inclusió als màxims òrgans de direcció del partit. Sobretot després del Vè Congrés quan, a més a més, es farà càrrec durant tot l’any 1981 de la direcció de ‘Nous Horitzons’.

En la primera legislatura del Parlament de Catalunya (1980-1984), Xavier Folch va presidir la Comissió de Cultura de la qual va sorgir la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya. Una llei de llarga elaboració -gairebé tres anys-, de debats intensos, de reculades importants per part de CiU -que havia començant proposant dues xarxes escolars públiques per raons de llengua-, de pressió externa de les Associacions de Pares (aleshores les mares eren invisibles) d’Alumnes i, al capdavall, d’ampli consens. El prestigi de Folch, considerat per tothom com un militant exemplar de la llengua catalana, li va permetre jugar un paper fonamental en l’elaboració i aprovació d’una de les lleis més transcendentals del nostre país.

Val la pena recollir alguns fragments de la seva intervenció en la sessió plenària del 6 d’abril de 1983, on s’aprovaria finalment la llei esmentada. Folch comença subratllant la catalanitat indiscutible del PSUC des de la seva fundació i la seva defensa aferrissada de la llengua i cultura catalanes. Continua agraint la tasca ingent de Francesc Vallverdú en els darrers vint anys i, de manera especial, en la coordinació de la comissió assessora del Grup Parlamentari del PSUC creada especialment per a aquesta llei. Recordem, de passada, que la portaveu del Grup a la Comissió de Cultura era Teresa Eulàlia Calzada. Folch citarà Joan Fuster: “La nostra pàtria és la nostra llengua”. I Carles Riba: “L’empresa de tornar el català a la seva categoria d’idioma de cultura [era] una de les més noblement folles empreses a què un poble s’hagi mai llençat, [i Folch rebla el clau] i més foll és encara, més noblement foll, si usem les paraules de Riba, això que ara pretenem: tornar el català a la seva antiga categoria d’idioma de tots els catalans, de llengua pròpia no només en el sentit de la Història, sinó també en el sentit de la vida quotidiana, des dels usos més corrents als més especialitzats d’una societat moderna i complexa com la nostra”. Tot amb tot, Folch no es mossega la llengua i posa en dubte la voluntat política del Govern de desplegar amb tota la seva ambició la nova llei. I la clava al final de la seva intervenció: “Podríem resumir la nostra posició dient: “Quina llei tan bona si tingués un bon Govern”. Malauradament, avui no tenim un bon Govern, no tenim el Govern capaç d’impulsar la normalització lingüística i la reconstrucció nacional de Catalunya”.

El mateix any 1983 Xavier Folch, conseqüent i imbuït de l’esperit de la nova Llei de Normalització, va fundar una editorial en llengua catalana amb el nom clàssic i sòlid d’Empúries. El van acompanyar en aquest aventura, entre d’altres, els seus amics Pere Portabella i Antoni Tàpies. Tot amb tot, l’editorial va poder salpar i no capotar gràcies a Miquel Horta, una persona d’esquerres, aleshores compromesa políticament amb el Partit dels Comunistes de Catalunya, que era un dels principals accionistes de la popular colònia Nenuco i, que l’any següent esdevingué milionari a l’encertar una travessa de futbol. Horta sempre posava com a guanyador el Barça i, aquell 11 de març de 1984, empatava a la Rosaleda amb el Màlaga fins que en els darrers minuts Schuster va marcar el gol que li va fer embutxacar la fortuna de 204 milions de pessetes (menys 20 milions que, per una promesa, van anar a parar a les mans de l’incrèdul Carles Flavià).

Xavier Folch va deixar el PSUC quan va finalitzar el mandat parlamentari però continuarà combatent els governs presidits per Jordi Pujol. En aquest sentit, no dubtarà en participar del moviment cívic (Ciutadans pel Canvi) que va desfermar la candidatura de Pasqual Maragall, tot esperonant les candidatures conjuntes d’esquerres el 1999 a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona, i facilitant les converses l’any 2003 per a quallar el primer Govern Catalanista i d’Esquerres. El nou Govern, però, va prescindir d’un conseller de Cultura, ben segur, excel·lent. Amb tot, Folch va acceptar presidir durant un parell d’anys l’Institut Ramon Llull, del qual va fugir després que, uns i altres, van fregir-lo per la seva gestió de la presència de la cultura catalana com a convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. La presència de la literatura en català havia de ser dominant però, a parer de Folch, no havia d’excloure la participació d’escriptors catalans en llengua castellana.

Fa poques setmanes, Xavier Folch em va trucar per comentar-me que havia rellegit la meva biografia d’en Josep Solé Barberà i que s’ho havia passat d’allò més bé. Un dels millors elogis que mai m’han fet, sobretot, venint d’un editor extraordinari. Vam recordar com es va oferir a publicar el llibre, en català i castellà, sense haver llegit una ratlla en un dinar inoblidable al Quo Vadis. La seva passió per Solé Barberà era tan gran que li feia prescindir, en aquest ocasió, de qualsevol prudència professional. Tanmateix, ja s’havien avançat el meus bons amics de l’’Avenç’, que feien el salt a l’edició de llibres, després de molts anys de guaret. Tot amb tot, li ho vaig agrair aleshores i li vaig agrair encara més que ho fes ara després de la seva lectura, ja que venia a dir-me que l’hagués encertat de ple pel personatge i per l’autor.

Vam continuar xerrant, sobretot ell amb ganes, durant un bona estona. De fet, no havíem tornat a fer-la petar des d’aquell dinar esplèndid amanit d’anècdotes al voltant de Solé Barberà. Folch s’excusava a cada moment per fer-me perdre temps i jo li deia, de debò, que estava molt content de sentir-lo. Quan va creure que el temps era ja excessiu em va demanar si ens podríem veure, si tenia temps, quan la situació ho permetés. Li vaig respondre que sempre tenia temps pels companys i les persones sabies. Dissortadament, no ha estat possible i cada cop que els companys i els savis ens deixen penso que m’he perdut moltes converses que em venen de gust i m’interessen. I em fot molt! Per cert, m’hagués agradat preguntar-li si el seu nom de militància clandestina, Rosselló, ho era en homenatge al poeta i comunista mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel o, simplement, al carrer on vivia.

 

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Coordinador d'Esquerra Verda i catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 34

Deixa el teu comentari

Scroll to top