Una vaga i una guitarra Revisat per Revista Treball a . Amb permís de l’any primer de la pandèmia, l’onze de setembre d’aquest 2021 és segurament el més estrany de la darrera dècada. Per no dir el menys unitari, espe Amb permís de l’any primer de la pandèmia, l’onze de setembre d’aquest 2021 és segurament el més estrany de la darrera dècada. Per no dir el menys unitari, espe Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Una vaga i una guitarra

Una vaga i una guitarra

Una vaga i una guitarra

Amb permís de l’any primer de la pandèmia, l’onze de setembre d’aquest 2021 és segurament el més estrany de la darrera dècada. Per no dir el menys unitari, específicament en el camp de l’independentisme, perquè la unitat ja fa temps que malauradament brilla per la seva absència en els marcs més amplis del catalanisme. I això que, enguany, hi ha alguns vímets que, aparentment, haurien de permetre començar a refer, amb molta paciència, el cistell del país. Els indults dels presos independentistes, la taula de diàleg o la inexistència (per ara) de cap cita electoral en l’horitzó més curt són condicions necessàries, però no suficients, per intentar refer alguna cosa en clau nacional. Ara bé, com demostra l’escridassada hiperventilada o directament ‘ultra’ a Oriol Junqueras al Fossar de les Moreres, resposta pel líder d’ERC gairebé amb paraules d’Ernest Lluch, o la batussa a múltiples bandes sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat -sembla que feliçment aturada, tot i que convé seguir fent créixer la mobilització i la consciència ecologista, per si les mosques… i per moltes altres coses i causes-, som ben lluny de qualsevol debat seriós de fons sobre el model de país i el futur que volem. Perquè no hi ha un Govern que governi ni existeix un necessari mínim comú denominador entre les forces democràtiques que es reclamen del catalanisme o de l’esquerra.

Tan afeccionats com som als dies històrics, caldria aprofitar que aquesta Diada és la del 50 aniversari de la creació de l’Assemblea de Catalunya per fer un bon exercici de reflexió política i memòria democràtica en pro de la unitat en la diversitat i d’uns mínims objectius comuns. És el que es desprèn de l’acte commemoratiu que la Fundació Cipriano García i CCOO van organitzar el 9 de setembre a l’església de Sant Agustí, conduït pel periodista Antoni Batista i amb els testimonis dels membres de l’Assemblea de Catalunya Pere Portabella, Magda Oranich i Josep Maria Rodríguez Rovira i del vicari episcopal Antoni Casas. Amb diferents accents, tots van posar en valor l’esperit unitari i el pluralisme, la transversalitat i la capacitat de síntesi i entesa que reflecteixen la declaració fundacional i els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya acordats en aquella església, el 7 de novembre de 1971.

L’acord el van signar -i així ho reflecteix la documentació clandestina i els butlletins que es van fer per difondre’l- un llistat d’organitzacions i col·lectius tan diversos que, repassats avui, impressionen: del PSUC a Unió Democràtica, del PSAN al PSOE, d’ERC a Bandera Roja, del Moviment Socialista de Catalunya al Front Nacional de Catalunya, del trotstkista POR a la UGT, de Comissions Obreres a les Comissions de Barri, i de la Joventut Comunista a les Comunitats Cristianes de Base, passant per grups professionals de periodistes, metges, advocats, arquitectes, educadors i gent de la cultura, entre molts altres. Costa d’entendre que aquella sopa de lletres i amanida col·lectiva fos possible d’aplegar aleshores al voltant d’un consens de mínims pel país i que, ara, tot sigui tan difícil i complicat, o directament impossible.

Manuel Vázquez Montalbán deia allò de què contra Franco vivíem millor, i segurament que això explica una part del misteri. Però, com va dir el secretari general de CCOO Javier Pacheco en l’acte de Sant Agustí, i davant de destacats dirigents dels Comuns, ERC, la CUP i el PSC, d’Òmnium i d’UGT, entre molts altres, si un enemic comú cohesiona, un objectiu comú també ha de fer-ho. I d’objectius comuns n’hem de poder trobar, en clau social i nacional. Però cal partir de l’aproximació a la realitat i de l’atenció a les coses concretes, a les condicions materials de vida de la gent. Per això és tant significatiu com emotiu, més enllà d’evocar (i no tergiversar) la gran història de l’organisme unitari de l’antifranquisme i els seus noms més destacats (Portabella, Antoni Gutiérrez Díaz, Josep Benet, Joan Reventós, Jordi Carbonell…), que en l’acte de CCOO es posés l’accent en descobrir dos noms propis, anònims o molt desconeguts, relacionats amb la constitució de l’Assemblea de Catalunya ara fa mig segle.

Hi ha bons treballs antics com ‘La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya’, d’Antoni Batista i Josep Playà, i d’altres de recents, com el monogràfic del número 314 de la ‘Revista de Catalunya’ on escriuen Joan Safont, Magda Oranich, Andreu Mayayo i Joan-Ramon Colomines, que expliquen les claus d’aquell moment. Però no sempre es reconeix el paper concret de la gent concreta i que té a veure amb coses materials. Com una vaga o com una guitarra.

Una vaga? La vaga de la SEAT que, el 18 d’octubre de 1971, va costar-li la vida al treballador Antonio Ruiz Villalba, mort a trets per la policia, i que va motivar els cinc minuts de silenci amb els que va començar la sessió constituent de l’Assemblea de Catalunya. Una sessió constituent que, pocs dies abans del 7 de novembre de 1971, es va ultimar en una selecta reunió dels principals dirigents de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya: PSUC, MSC, ERC, FNC i UDC. Batista n’anomena els participants al seu llibre, però deixa sense batejar un fins ara desconegut “obrer de la SEAT”. Avui, mig segle després d’aquella darrera reunió preparatòria de l’Assemblea de Catalunya, sabem que aquell obrer de CCOO que va anar-hi a explicar la seva vaga tot relligant la reivindicació nacional amb la realitat social i les condicions materials té un nom: Pedro López Provencio.

Una guitarra? La guitarra que té nom de dona i que -en un món antifranquista “molt, massa masculí”, segons va recordar Batista- va fer de semàfor el dia de la fundació de l’Assemblea de Catalunya. Fer de semàfor volia dir que una persona es va estar bona part d’aquella jornada a la plaça de Sant Agustí asseguda amb una guitarra als braços, com a senyal per als que anaven arribant a la cita clandestina de què tot anava bé. Va ser clau. Sense ella no s’hauria pogut constituir l’Assemblea de Catalunya, que mesos enrere ja havia avortat un primer intent de naixement en una parròquia de la Sagrera, justament perquè altres semàfors no marcaven verd i la policia va fer-hi acte de presència. El 7 de novembre de 1971, en canvi, el franquisme no es va assabentar de res. I el semàfor que ho va fer possible té nom de dona: Teresa Bofill.

Com recorda Antoni Batista, no hi ha hagut moviment unitari més gran en la història del catalanisme que l’Assemblea de Catalunya. Mig segle després, aquesta és la memòria democràtica que cal reivindicar en una Diada Nacional de Catalunya. La idea d’un sol poble, abans com ara, només és possible en la indestriable clau social i nacional, partint de la cohesió, de la realitat i de les coses concretes, i sempre que es reconeguin tots els noms propis. Els visibles i els invisibles. Pedro López i Teresa Bofill. Una vaga i una guitarra.

 

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 20

Deixa el teu comentari

Scroll to top