Una nació, una narració Revisat per Revista Treball a . Tota nació comparteix una narració, una història-relat com a conjunt de mites i llegendes al voltant d’on venim i a on anem, valors i principis entrellaçats amb Tota nació comparteix una narració, una història-relat com a conjunt de mites i llegendes al voltant d’on venim i a on anem, valors i principis entrellaçats amb Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Una nació, una narració

Una nació, una narració

Una nació, una narració

Tota nació comparteix una narració, una història-relat com a conjunt de mites i llegendes al voltant d’on venim i a on anem, valors i principis entrellaçats amb vincles sentimentals i emotius. No són fets objectius. Tota comunitat s’emociona, plora, s’indigna o crida quan s’evoca aquell dia, aquella lluita, aquells herois i heroïnes que van fer alguna cosa excepcional. Es comparteix una història no per ser certa; s’hi creu perquè és la nostra. És clar que no tothom comparteix amb la mateixa intensitat aquestes emocions, alguns fins i tot poden sentir indiferència o animadversió, però aquests grups no tenen la capacitat o la voluntat de construir una altra història o bé resta en els marges de la comunitat com a extravagant, minoritària, no poques vegades rebutjada per la majoria.

Estats Units és el paradigma de la nació-narració. Un país on el discurs èpic és una força cohesionadora impressionant malgrat les grans diferències culturals i ideològiques dels seus membres. El naixement del país (pares fundadors), l’estil de vida americà (‘self-made men’), el mite de la Segona Guerra Mundial o el món lliure contra el bloc soviètic. Una narració que comparteixen polítics, marques comercials i indústria de Hollywood. Tan potent que segueix cridant milers de persones a arribar-hi no només per millorar materialment sinó per formar-ne part emocionalment.

França, l’estat nació per excel·lència, té una narració diàfana nascuda de la revolució. Avui els valors republicans, el laïcisme i el propi concepte de república són un lloc comú on 200 anys després hi podem trobar tant a la dreta com a l’esquerra. La narrativa republicana s’ha imposat a forats negres considerables, com el colonialisme o el col·laboracionisme de Vichy. Le Pen pare trencava l’ordre republicà; Marine Le Pen ha entès que això tenia sostre. No es pot lluitar contra una narració tan viscuda com aquesta. L’estratègia és anomenar ‘reinstaurar l’ordre republicà’ al programa d’extrema dreta. És força similar al que assaja a Espanya la dreta neofranquista: defensar postures anticonstitucionals com a profundament constitucionals.

Un altre exemple al voltant de la narració és la Unió Europea. Existeix una narrativa europea, sí, però difuminada per la forta presència de relats nacionals i estatals. Es fonamenta en el mite fundador de reconciliació franco-alemanya posterior a la Segona Guerra Mundial. Després, els referents són pocs i dispersos, centrats en l’euro i poca cosa més. Eurovisió o la Champions són més emotius que una moneda. La política de vacunació contra la covid-19 ha estat una oportunitat que potser no serà aprofitada. La imatge d’una UE unida davant la pandèmia, que aquella institució llunyana per a la majoria passés a ser la institució propera que et vacuna al braç, ha quedat emboirada per les dificultats, pels estats i les regions. Si el conte acaba bé, ningú vol renunciar a explicar-lo.

Quina narració comparteix Espanya? I Catalunya? Espanya ha basat la seva història emocional recent en la Transició. Més enllà de l’opinió política que ens mereixi aquell període, ha estat un èxit narratiu compartit durant tres dècades per una immensa majoria dels espanyols, amb l’excepció d’Euskadi i, en part, Catalunya. Però la màgia d’aquell conte s’ha trencat fa temps. La crisi del 2008, el desgast del bipartidisme, el 15-M, el conflicte català i casos de corrupció dels herois del conte, començant pel Rei, l’han deixat antiquat i poc creïble. La qüestió és que aquells que han volgut construir una narració alternativa i comuna no ho han aconseguit. Hi ha una veritable competència entre el relat processista i el plurinacional, el de la república espanyola i la catalana, entre el modernitzador de la Transició i el que la denuncia. La dreta ha aprofitat per apropiar-se del conte sencer: la Transició i la Constitució són defensades retòricament per aquells que no la van voler o no la van votar.

El PSOE ha col·laborat pretenent mantenir la narració del 78 en versió remasteritzada: republicans però ‘juancarlistes’, federalisme tipus ‘a qué huelen las nubes’, visió del 15-M com a fenomen alienígena i del conflicte català com allò tan pesat que no s’acaba mai. El PSOE es resisteix a una nova narració perquè seria tant com refundar-se. Insisteix a fer noves edicions de la mateixa història. No sap, té por del full en blanc. Espera a resistir perquè venen les vacunes, perquè venen els fons europeus, perquè ve el bon temps… Tot ve de fora; poca cosa ve de dins.

La dreta espanyola sí ha construït la seva història èpica més enllà de sigles i diferències. Amb més uniformitat en l’època Aznar, amb alguns matisos de franquícia amb l’aparició de Cs i Vox. Una narració en què sota el nom de ‘constitucionalisme’, en un exercici d’apropiació flagrant, hi ha posat un relat desacomplexadament nacionalista. Essencialista, “muy español y mucho español’. Espanya està per sobre de la democràcia; les lleis són intocables. La novetat és que ara la Transició no ocupa un paper protagonista, sinó que és la lluita contra el socialcomunisme chavista, el “golpismo-separatismo” i “los herederos de ETA”. La foto de Colón il·lustra l’any zero de la nova època: reconquerir el poder del govern il·legítim. El relat sembla en les formes una pel·lícula de Torrente, una mescla de toros, ‘chotis’ i exabruptes cunyadístics que ens fa dubtar de les capacitats intel·lectuals dels seus portaveus. Però no ens confonguem, en el fons hi ha guionistes que han fet un salt a partir de la narració aznarista. Han estrenat nova temporada. Un projecte de fons que connecta amb l’orgull espanyolista basat en els mites hispànics, la reacció i la defensa dels interessos de classe dominant. El que busquen és que ser de dretes vulgui dir ser espanyolista i l’espanyolisme sigui de dretes.

A Catalunya hem viscut una narració hegemònica, amb fràgils equilibris, durant tres dècades: el catalanisme. Una mena d’història de nació sense estat-som un sol poble-convergents a la Generalitat-socialistes als ajuntaments. Ningú molt content, ningú molt enfadat. Un conte no gaire excitant, però agradable, còmode, costumbrista. Pràctic. Però això fa temps que va acabar. La narrativa catalanista està arxivada. A sobre seu han arrasat des de fa 10 anys dos ‘best-sellers’. El processisme i l’hipernacionalisme espanyol. Dues narracions que parlen de dues nacions en una mateixa comunitat. Dues històries de ficció que es basen en negar l’existència de l’altre. La capacitat narrativa del processisme està a l’alçada de Hollywood. L’espectacular força emocional i mobilitzadora d’aquest relat fa que els seus guionistes no vulguin acabar el conte. Segueixen alimentant el mite, malgrat que ja no queden idees i es repeteixen els èxits com una infinita seqüela amb els mateixos trucs. Són com aquells grups musicals on ja no queda cap membre original perquè el públic es limita a demanar els ‘greatest hits’ sense més pretensions.

Les narracions no són ciència ni fets empírics, però poden ajudar a donar sentit de comunitat ciutadana, almenys en democràcia. És un lloc de trobada que pot ajudar-nos a construir futurs col·lectius. Poden conviure amb la racionalitat i la lògica, perquè al final som éssers racionals i passionals. Però quins mites laics ens emocionen a tots els catalans i catalanes? Quina història emocional compartim? De fet, què compartim avui els catalans i les catalanes?

Hi ha un esborrany de narració entre l’esquerra espanyola i la catalana, ampliable a aquells espanyols i catalans que no comparteixen la història de l’Espanya de les creuades, la Madrid-España, la Catalunya de Waterloo i Koiné. Una narració molt bàsica i per això molt efectiva: democràcia, solidaritat, fraternitat, llibertat, justícia, plurinacionalitat. És cert que aquest esbós requeriria una gran imaginació, sensibilitat, innovació i deixar de banda la fantasia del conte processista de la unilateralitat i la del conte progressista espanyol del pacte amb un centre que no existeix.

I això no és cosa de polítics només; també hi tenen responsabilitat els mitjans de comunicació i el que abans se’n deia intel·lectuals. Aquesta nova narrativa alguns diran que és un somni però, veient la velocitat que ha agafat la dreta, no tenir-la pot acabar sent un malson.

 

Autor/Autora

Marc Rius

Professor associat de Ciència Política de la UB i director de la Fundació Nous Horitzons

Articles publicats : 5

Comentaris (1)

  • Avatar

    Josep Illa Ximenes

    Una reflexió necessària i una proposta de treball, amb minúscula, per tots els qui ens sentim amics I companys de “Treball”.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top