“Un poble que no es resigna a morir” Revisat per Revista Treball a . El País, viernes 15 de octubre de 1976 Ante una treintena de periodistas fue presentado ayer en Barcelona el nuevo director de Treball, órgano del Partit Social El País, viernes 15 de octubre de 1976 Ante una treintena de periodistas fue presentado ayer en Barcelona el nuevo director de Treball, órgano del Partit Social Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » “Un poble que no es resigna a morir”

“Un poble que no es resigna a morir”

“Un poble que no es resigna a morir”

El País, viernes 15 de octubre de 1976

Ante una treintena de periodistas fue presentado ayer en Barcelona el nuevo director de Treball, órgano del Partit Socialista Unificat de Catalunya, el periodista Joan Busquet. Estaba presente el secretario general del partido, Gregorio López Raimundo, quien reside en Barcelona, en la clandestinidad, desde 1960.

 En el transcurso del acto, llevado a cabo en el que será el local social en Barcelona del PSUC, se informó de que dicho periódico – editado como diario durante el período republicano – pasaba a ser desde ahora de aparición semanal, por el momento. Hasta la fecha se publicaba quincenalmente.

 También se informó que desde este momento se iba a iniciar el reparto público y masivo, en la calle, de los 15.000 ejemplares de cada edición, y de que los artículos empezarían a ser firmados sin seudónimo. Así, en el número entregado ayer a los medios de comunicación aparecía un artículo firmado por Xavier Folch.

 Asimismo, los dirigentes del partido de los comunistas catalanes precisaron que hasta ahora, Treball había sido dirigido, durante cuatro años, por el profesor Joaquim Sempere, miembro del Comité Ejecutivo del PSUC.

 Además de López Raimundo, estaban presentes en el acto Federico Melchor, director de Mundo Obrero y Pere Ardiaca, primer editor de Treball en 1936.

 

En aquesta roda de premsa, organitzada pel PSUC set mesos abans de la seva legalització (maig del 1977), els protagonistes verdaders són el temps i els i les militants del partit. Els tres directors de Treball que hi participen són el viu testimoni de les grans etapes d’aquest rotatiu: Treball en la defensa de la II República, Treball en la lluita clandestina contra el franquisme i Treball en la lluita per a la conquesta i consolidació de la transició democràtica espanyola: Pere Ardiaca, Quim Sempere i Joan Busquet. Un any més tard, a la Festa de Treball, tots tres brindaran amb desenes de milers de comunistes per la victòria i pel socialisme en llibertat.

En aquesta primera Festa de Treball, celebrada a Montjuïc el setembre de 1977, es presenta una exposició sobre la història de la publicació. Tot i estar de festa, hom vol recordar el gran sacrifici militant que ha significat la seva permanència, el fet d’haver estat la publicació clandestina catalana més duradora i més influent de totes les existents, i alhora, considerada la més perillosa i subversiva per les forces de seguretat franquistes.

A pocs metres d’aquesta mostra, Treball 1936-1976, els joves de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC), posaven les cerveses en fred, a tocar de les barres de gel. Qui té por del Roig?

Tampoc no en tenia, de pors, en Pere Calders, quan el juliol del 1936 es va afiliar al PSUC. Considerava que era la millor organització política per a defensar Catalunya i la República davant la sublevació militar feixista. Arreu del país podia llegir Treball, que tot i ser l’òrgan central del PSUC, havia estat creat dos dies abans de la seva fundació (el partit es funda el 23 de juliol del 1936) i tres dies després de l’inici de la Guerra Civil espanyola. Els seu precursor va ser el Comitè d’Enllaç, format per membres de la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català i Proletari.

La primera fase de la publicació va durar dos anys i mig, del 21 de juliol del 1936 fins el 25 de gener de 1939: dels dies de l’alçament militar a la fi de la Guerra Civil. Van ser els anys en què Treball sortia diàriament al carrer en defensa de la República, com a cronista dels fronts de guerra i com a mitjà vertebrador de l’organització del partit. En poc temps es va convertir en uns dels diaris més llegits de la ciutat i del país, incorporant un disseny gràfic modern, sovint avantguardista. El seu primer director va ser Pere Ardiaca i s’imprimia a les instal·lacions del diari El Matí, confiscat pel PSUC l’endemà de la sublevació militar. Com a portantveu d’un partit recentment fundat, supleix des de les seves columnes l’absència del congrés fundacional i la manca d’engranatge dels seus òrgans directius i d’organització. Treball esdevé imprescindible per al funcionament del partit i per a la comunicació del PSUC amb la ciutadania en general.

Quan els republicans perden la guerra, totes les organitzacions polítiques, sindicals o culturals afins a la República són prohibides pels franquistes. Quan, el 26 de gener del 1939, les tropes franquistes entren a Barcelona per l’avinguda Diagonal, centenars de militants del PSUC i les JSUC surten cap a la frontera amb França camí de l’exili. Els franquistes saquejaran la seu de Treball.

A l’exili, la direcció del PSUC, en el seu Comitè Central d’Anvers, celebrat a París els dies 2 i 3 de març de 1939, aposta clarament per la lluita antifranquista a l’interior del país, i per no ser mai un partit d’exili. Aquesta política, però, comportaria establir una base sòlida a Catalunya en la més fosca de les clandestinitats. Treball esdevindria peça clau d’aquesta estratègia política.

Tot i editar alguns números de Treball a França, a l’interior la publicació va ressorgir de les cendres del partit (mai més ben dit), des de la presó Model de Barcelona, on desenes de comunistes patien condemna com a presoners polítics. Un reduït grup de militants, entre els quals es trobava Josep Solé Barberà, van aconseguir l’any 1945 imprimir uns quans números a la impremta de la presó. Més endavant, la direcció a l’exili envià un grup de joves a Catalunya per reorganitzar el partit i la lluita guerrillera. Un d’ells, en Joaquim Puig Pidemunt, serà el nou editor de Treball, que surt al carrer clandestinament des d’un taller del barri del Poble-sec de Barcelona, amb un tiratge de 3.000 exemplars.

El mes d’abril del 1947, però, foren detinguts per la policia franquista noranta-sis militants del PSUC. Aquestes detencions es conegueren com a la Caiguda dels 80. A vuit d’aquests, el tribunal militar els condemnà a pena de mort, entre ells a Joaquim Puig Pidemunt, com a màxim responsable de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya i com a director de Treball.

El gener del 1947 es requisà un cotxe necessari per als desplaçaments del grup; per tal de dificultar la seva identificació, se li canvià la matrícula i en un garatge es repintà d’un altre color. El propietari del garatge sospità i avisà la policia, la qual detingué A. Carrero, que resistí les tortures de la BPS sense donar cap mena d’informació. A Pere Valverde, en les sessions de tortura li trencaren les dents i durant dies perdé la visió a causa dels hematomes als ulls. El cap de la Brigada de Servicios Especiales, Pedro Polo Borreguero, tenia un armari amb porres de diverses mides i, d’acord amb el moment i la situació n’escollia una o altra, segons les característiques de la tortura que volia infligir al detingut. En l’operatiu policial es detectà l’aparell de propaganda, que «caigué» a mans de la policia, junt amb adreces de militants i simpatitzants. Foren detingudes set dones, encarregades bàsicament de la distribució i el transport de propaganda i armes, confecció de banderes catalanes i republicanes i la reorganització de la Unió de Dones de Catalunya, entre les quals hi havia Empar Arranz, Paquita Coronel, Flora Martínez o Dolors Sanz. Un total de noranta-sis persones, entre militants i simpatitzants, foren detingudes, ingressades als calabossos dels soterranis de la Prefectura de Via Laietana durant un mes i sotmeses a tortura per la policia política, la Brigada Político-Social (BPS).”

De les divuit condemnes a pena de mort, s’executaren les de Joaquim Puig Pidemunt, Numen Mestre Ferrando, Pere Valverde Fuentes i Àngel Carrero Sancho. Fou al Camp de la Bota, a Barcelona, el 17 de Febrer de 1949, a tres quarts de set del matí.

El PSUC va haver de refer l’organització a l’interior i nomenar nous responsables de Treball. Els designats foren Josep Raventós, com a director, i l’impressor Antoni Ara. Aquesta etapa, però, durà poc, ja que van ser detinguts el 1951. Davant les enormes dificultats per a establir amb garanties grups de militants organitzats a Catalunya, la direcció decideix que Treball s’editi a França i es transporti després a l’interior a través dels passos de frontera. Pere Ardiaca (1952-1958), Francesc Vicens (1958-1962) i Josep Maria Sendrós i Leonor Bornau (1962-1972), se’n farien càrrec de la seva edició.

L’any 1972, quan Quim Sempere és nomenat nou director de la publicació, el país s’ha transformat profundament, i les estratègies de lluita del PSUC també. El PSUC és el pal de paller de l’antifranquisme a Catalunya, i el seu àmbit d’influència supera amb escreix l’àmbit dels comunistes. Ha teixit una densa xarxa d’entitats reivindicatives, ha penetrat activament a les CCOO i ha generat espais polítics unitaris, com l’Assemblea de Catalunya. Tothom coneix el PSUC com “El Partit”. Treball es convertirà llavors en una publicació òrgan del PSUC, però capaç d’acollir bona part de les veus de l’antifranquisme. El PSUC és ara una organització que ha recuperat els valors de la pluralitat d’aquell partit unificat del 1936. Tornen, com en temps de la República, a ser els joves els capitans del vaixell. D’aquell jove escriptor del 1936, en Pere Calders, a una jove escriptora del 1975, la Montserrat Roig, que signava (sota el pseudònim de Capità Nemo) un article a Treball titulat “Un poble que no es resigna a morir. És una crònica d’un concert reivindicatiu ofert per Raimon el 30 d’octubre del 1975, en plena agonia del dictador Francisco Franco, alhora que esdevé un rigorós testimoni d’un poble que crida dignitat i resistència, que lluita i que vol vèncer: un poble que no es resigna a morir.

 

Directors de Treball: Pere Ardiaca (1936), Joaquim Puig Puidemunt (1943), Hidalgo (1947), Josep Raventós (1948), Pere Ardiaca (1952), Francesc Vicens(1958), Josep Sendrós i Leonor Bornau, (1962), Joaquim Sempere (1972), Joan Busquets (1977), Andreu Claret (1981), Joan Sanjuan (1982), Jordi Guillot i Miravet (1984-1988), Josep Vendrell (2001-2004), Marc Rius (2004-2008), David Cid (2008-2012), Sergi de Maya (2013 – 2016), Sergi de Maya – Júlia Brossa, codirecció (2016 – …)

Autor/Autora

Marià Hispano

Arxiver i historiador

Articles publicats : 5

Deixa el teu comentari

Scroll to top