“Tus manos, nuestro capital” Revisat per Revista Treball a . Al so de ‘La Internacional’, una munió de punys enlaire va acomiadar divendres, 11 de març de 2022, al tanatori de Sancho de Ávila, Luis Romero Huertes, mort do Al so de ‘La Internacional’, una munió de punys enlaire va acomiadar divendres, 11 de març de 2022, al tanatori de Sancho de Ávila, Luis Romero Huertes, mort do Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » “Tus manos, nuestro capital”

“Tus manos, nuestro capital”

“Tus manos, nuestro capital”

Al so de ‘La Internacional’, una munió de punys enlaire va acomiadar divendres, 11 de març de 2022, al tanatori de Sancho de Ávila, Luis Romero Huertes, mort dos dies abans amb encara no 91 anys i embolcallat el seu taüt amb una bandera roja. Però la imatge que va presidir el funeral i que el va acompanyar durant dos dies a la sala de vetlla va ser la del famós cartell amb què el PSUC es va presentar a les primeres eleccions després de la fi de la dictadura, el 15 de juny de 1977: “Mis manos, mi capital”, resava l’eslogan del cartell sense cap decorat ni fons de color, i només amb la imatge de Luis Romero mostrant les seves mans obertes.

Aquell mític cartell, explicat amb sensibilitat literària, precisió històrica i exquisitesa antropològica per Txema Castiella al llibre ‘Retrat d’un cartell’ (Nous Horitzons, 2013), és, malauradament, molt més conegut que la vida del seu protagonista. Nascut el 1931 a Alcalá la Real, un poble de Jaén, Romero va créixer treballant el camp a Palma del Río (Còrdova), on el seu pare, militant comunista, va ser desterrat després de tres anys de presó per col·laborar amb el maquis antifranquista. Casat el 1957 amb Francisca López -a qui havia conegut set anys abans, amb qui van posar una petita tenda i de qui només es va separar per fer el servei militar a Catalunya-, Luis Romero no es va establir a Barcelona fins al 20 de març de 1964, fugint de dues detencions (1960 i 1962) i diversos mesos de presó a Còrdova per les seves activitats com a membre del PCE, igual que també va estar empresonat el seu germà Manuel. A la presó, per cert, assegut a terra, sense taula ni cadira, és on Romero va aprendre a llegir i escriure. La seva és una biografia, com diu Castiella, que “travessa convulsament l’agitada història de l’Espanya del segle XX” i que encara està per escriure i difondre, amb la dimensió que es mereix, als llibres de text o a Wikipèdia. Com les de tantes treballadores i treballadors anònims, militants de base de la vida i de la classe obrera, sense els que no s’entén la nostra història.

Només arribar a Barcelona, un Romero que al camp andalús havia viscut en una cabana construïda pels seus pares i que a Catalunya va viure el barraquisme sense aigua ni lavabo, es va posar a treballar de manobre. La seva primera feina va ser descarregar blocs de formigó de les grues a una alçada de 15 plantes, la dels blocs de pisos de protecció oficial que s’estaven aixecant a Montbau, a tocar de la Vall d’Hebron. També només arribar a Barcelona, Romero va participar en la fundació de Comissions Obreres i va contribuir a crear la federació de la Construcció, de la que anys després en seria secretari general i amb la que va impulsar les grans vagues del sector el 1976 i 1977.

Només arribar a Barcelona, el 1964, Romero va entrar en contacte amb el PSUC. Per no posar en perill l’organització regular, a ell i el seu amic Francisco Liñán, amb qui compartia militància comunista des d’Andalusia i barraca a Sant Genís dels Agudells, el partit els va organitzar com a ex-presos polítics en una cèl·lula de barri que va tenir una benvinguda de luxe. “En la primera reunión nos juntamos con Felipe Cruz, el Guti -recién salido de la cárcel de Burgos-, Gabriel Márquez, Ángel Abad, Ángel Rozas y otros camaradas más”, explica Romero a les notes autobiogràfiques que va editar el 2010 l’editorial DeBarris amb suport del Memorial Democràtic.

Són aquests uns ‘Textos biográficos’ difícils de trobar i de llegir, redactats al ritme de la memòria oral i amb la mateixa rudesa i senzillesa que moltes de les lletres escrites al llibre de condolències de Romero. “Tus manos, nuestro capital. Dejas huella. Porque fuiste, somos. Visca la classe obrera. Hasta siempre camarada”, va grafiar amb bolígraf un dels seus companys a la darrera pàgina d’un àlbum recordatori de tanatori que es va quedar curt. Com curta (i estranya) es va quedar l’homilia laica que la treballadora dels serveis funeraris va recitar després d’haver parlat d’ofici amb familiars i amics.

Tant se val, perquè l’emotiu testimoni col·lectiu de quatre nets i algunes de les paraules polítiques i sindicals que es van pronunciar al costat del fèretre (i del cartell) van fer-li els honors, els que de veritat es mereixia Luis Romero. Uns honors que, malgrat haver-se iniciat el funeral al so de ‘Els Segadors’ o d’haver-se escoltat també a la cerimònia els acords de ‘El cant dels ocells’, no eren ni els d’una personalitat política mereixedora d’himnes institucionals ni els d’algú qualsevol a qui s’acomiada d’ofici amb la peça de Pau Casals. Com va destacar en el seu parlament el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco, Romero era simplement, ni més ni menys, un exemple de tants militants de base del sindicalisme (a CCOO), del comunisme (successivament al PCE, al PSUC i al PCC) i del moviment veïnal (a l’AV de La Pau) que sempre van saber estar al seu lloc. A la base.

Així va ser el 1970, després de viatjar clandestinament a Moscou a un congrés dels sindicats soviètics o, durant la mateixa dècada dels setanta, després de passar per altres congressos sindicals a Iugoslàvia i Itàlia… mentre era successivament acomiadat de diferents empreses de construcció de resultes de la seva agitació sindical i política. A la base va voler quedar-se el 1979, quan va ser elegit regidor del PSUC per Barcelona al primer ajuntament democràtic però ni tant sols va recollir l’acta perquè va preferir quedar-se treballant al sindicat. I així va ser també als anys vuitanta quan, després de la trencadissa del PSUC, de ser candidat al Senat pel PCC, d’estar a l’atur i de patir un atac de cor, va haver d’agafar la baixa per enfermetat… sense deixar de fer vida al sindicat.

Quan els temps van canviar, igual que d’altres militants històrics de CCOO i del PSUC,  Romero no va tenir cap mania a posar-se l’armilla groga dels iaioflautes per protestar contra les retallades. Aquesta va ser la seva ‘nova política’. Sense deixar de militar mai en la ‘vella política’. Que no era (només) tenir els carnets de CCOO o de Comunistes de Catalunya, sinó assistir discretament, ja gairebé nonagenari, als consells de barri i assemblees de La Verneda i La Pau, on els Romero van viure des de que, a finals dels anys seixanta, van poder deixar la barraca de Sant Genís compartida amb la família Liñán.

Amb quina autèntica dignitat, per sobre de dogmatismes propis i de menyspreus o d’ignorància d’altri (especialment polítics i funcionaris municipals), gent com ells aporten valor democràtic i lliçons de vida a una reunió veïnal… Fins a l’extrem, si és necessari, de tirar d’experiència sindical i de veu de megàfon per evitar (amb més èxit que qualsevol tècnic de participació, mediador comunitari o agent de la Guàrdia Urbana) que una agitada assemblea de barri on la gent protesta per la inseguretat acabi derivant en xenofòbia o, pitjor encara, instrumentalitzada per la dreta més extrema.

És per això que, entre les diverses paraules sentides al funeral de Luis Romero, cal destacar el comiat final pronunciat pel seu amic (i en la pràctica germà) Francisco Liñán, encara actiu com a president de l’Associació de Veïns de La Pau. “Mientras el cuerpo aguante, hay que seguir dando guerra”, confessava Liñán a la porta de la sala de vetlla al mateix temps que remarcava la necessitat de preservar la memòria històrica. Després, en un discurs preparat sobre fulls redactats amb lèxic propi d’una altra època però amarats de consciència de classe i dignitat perenne, Liñán va apel·lar a “la unitat”, s’entenia que de la classe treballadora i de l’esquerra. I va dir, literalment, què allò és el que hagués volgut dir Romero si hagués pogut parlar.

El missatge d’unitat va tenir encara més força si tenim present, com va comentar a la sortida del tanatori un veterà dirigent sindical, que el comiat de Luis Romero va aplegar “tots els protagonistes vius de guerres i guerrilles” d’èpoques pretèrites de confrontació a l’esquerra política i sindical. Tret dels tres darrers secretaris generals de CCOO Javier Pacheco, Joan Carles Gallego i Joan Coscubiela, cap polític rellevant en actiu va anar a la cerimònia de comiat de Romero. Sí van ser-hi antics camarades del PSUC com Antoni Lucchetti, Jordi Borja, Andreu Claret, Quim Sempere, Marià Pere, Isidor Boix, Josep Maria Rodríguez Rovira… I, sobretot, molts sindicalistes i veïns anònims (majoritàriament homes, també cal dir-ho) fets del mateix fang que l’homenatjat.

“Tuvimos que plantearnos cómo conseguir que la gente se concienciara sobre la lucha obrera. Estábamos convencidos de que con el barro que teníamos se podía lograr hacer el muñeco”, explica Romero als seus records escrits dels anys seixanta i setanta. Liñán va tornar a fer servir la metàfora del fang per acomiadar-lo. S’hi escau del tot perquè el fang es treballa amb les mans. “Tus manos, nuestro capital”, va escriure un company al llibre de condol. És una bona síntesi del que expressa, citant Txema Castiella, el retrat del mític cartell del PSUC: “Les mans de Luis Romero no són únicament mans de manobre. Són les mans i el cap amb el que aconsegueixen organitzar un sindicat, anteposar els interessos col·lectius als personals, somiar mons millors, assumir derrotes i privacions, aixecar-se cada dia, matinar i posar en escac una dictadura i construir una democràcia”.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 26

Deixa el teu comentari

Scroll to top