The Young Ones Revisat per Revista Treball a . L’anunci semblava un videoclip: Un grupet beu i balla en una festa a l’aire lliure. De sobte, la imatge es congela just en el moment en què dues noies estan a p L’anunci semblava un videoclip: Un grupet beu i balla en una festa a l’aire lliure. De sobte, la imatge es congela just en el moment en què dues noies estan a p Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » The Young Ones

The Young Ones

The Young Ones

L’anunci semblava un videoclip: Un grupet beu i balla en una festa a l’aire lliure. De sobte, la imatge es congela just en el moment en què dues noies estan a punt de fer-se un petó als llavis, i una veu ens informa del que passarà després: “Contagiarà tota la seva família”. Això que descric és un dels espots que la Generalitat de Catalunya va promoure l’estiu passat per sensibilitzar (sent benèvols) la gent jove sobre la covid-19.

D’aquell anunci aviat farà un any. No sé si com a societat confiem que encara no se l’hagin fet, el petó; ja no parlem de tenir sexe, que estirant el posicionament moral devia merèixer la condemna al foc de l’infern. I no sé si som prou conscients de tot el que hem estat demanant a la gent jove des de l’inici de la pandèmia.

Les persones som diferents en funció de moltes variables. No és casual, per exemple, que la pandèmia hagi afectat molt més els barris més humils. Hi ha qui ho ha atribuït a la “relaxació”, com si la classe treballadora fos més irresponsable i no hagués patit més el virus a causa de feines que impliquen presencialitat i constant risc, habitatges massificats o cansament psicològic que requereix també socialització.

Una cosa semblant passa amb l’edat. No tenim les mateixes necessitats quan ets nen, jove o gran. Així doncs, moltes de les mesures s’apliquen a tothom per igual, però no afecten a tothom per igual. I és una evidència molt ben sustentada per la psicologia evolutiva que la socialització és absolutament clau en l’adolescència i la joventut, molt més que en altres etapes de la vida, de manera que el jovent ha patit més els efectes del distanciament social.

Però no només els afecten més les mesures que s’han aplicat de manera generalitzada a tothom, sinó que a més els i les joves han estat objecte d’algunes mesures específiques més dures, com ara l’obligatorietat de dur mascareta permanentment als instituts (cosa que no ho era pas als llocs de treball), o la prohibició de classes presencials a les universitats.

Doncs bé, malgrat tot això, des de ben al principi de la pandèmia els joves han estat assenyalats com a culpables, igual que inicialment també van ser assenyalats els nens i nenes. Però si ens atenem a la informació disponible, les dades ens indiquen que els principals brots s’han donat a la feina, a les reunions familiars i en bars i restaurants. I, certament, no sembla que cap d’aquests àmbits estigui especialment protagonitzat per joves, que pateixen un 40% d’atur, amb l’oci nocturn tancat i toc de queda. I, pel que recordo i els conec, no els veig pas organitzant la festa familiar del diumenge, precisament…

En la mateixa línia, no deixa de ser curiós que el primer que despertés les alarmes després del desconfinament fossin els ‘botellons’ i les trobades a l’aire lliure. I fins avui: el dissabte en què finalitzava el toc de queda, tots els mitjans van enviar els seus reporters i fotògrafs a buscar les imatges que servirien l’endemà per condemnar solemnement la generació de joves irresponsables. Avui sabem que el seu efecte ha estat nul, però tan se val. Tot plegat, mentre els mateixos mitjans reclamen la reobertura de l’oci nocturn. Des del punt de vista de l’ordre públic té sentit; des del punt de vista econòmic potser també, però des del punt de vista de la salut, cap ni un. Utilitzar aquest darrer argument quan en realitat la motivació són els dos primers és trampós i deliberadament culpabilitzador pels joves. Totes les persones que van dinar a l’interior d’un restaurant dissabte al migdia van generar més risc que les que van omplir les places a la nit. Però no van sortir en cap portada de diari.

Que quedi clar: és evident que algunes de les imatges nocturnes vistes darrerament mostren situacions de risc. I algunes frases proferides eren ofensives cap a qui ha patit el virus o ha treballat de valent per contenir-lo. Però posar el focus en aquestes imatges i no en la majoria de gent jove i no tan jove que gaudeix de l’espai públic amb normalitat amb amigues i amics després de mesos sense poder fer-ho em sembla no només injust, sinó perillós.

Aquesta pandèmia, com en realitat totes les grans crisis, posa de manifest les nostres grandeses (la gran feina que han fet les professionals sanitàries, mestres, serveis bàsics…), així com també les nostres misèries i defectes: l’explotació laboral i les desigualtats socials (qui es recorda de les treballadores del supermercat?), el masclisme (qui ha carregat amb les cures i la sobrecàrrega domèstica del teletreball han estat, majoritàriament, les dones), o l’adultocràcia i el paternalisme respecte a la joventut. La imatge que s’ha transmès del jovent ha estat, massa sovint, estereotipada, plena de tòpics i profundament negativa: una colla d’hedonistes que només pensen en la festa i que tant els fa la salut de nosaltres, la de les persones de bé (especialment senyors adults amb feina remunerada). Se’ls ha jutjat a partir del patró dominant de necessitats i comportaments dels adults (i, especialment, dels homes adults benestants).

Parafrasejant Marx, semblaria que les conductes responsables són les conductes de les classes (i les generacions) dominants. És difícil explicar, si no, perquè asseure’t amb quatre amics a la plaça del Sol esdevé un risc alarmant per a la salut. Mentrestant, la gent còmodament asseguda dins del restaurant o la cocteleria del davant se’ls mirarà amb gest acusador i farà escarafalls sobre la irresponsabilitat del jovent d’avui. Tant se val que la situació dels joves a la plaça tingui 10 vegades menys risc de contagi que la seva dins del restaurant.

Aquesta pandèmia ens ha afectat a totes, i hi ha molts casos particulars especialment greus. Però si mirem per col·lectius, i atenent a les seves peculiars necessitats, em sembla evident que a la gent jove (com als nens) se li ha demanat un sacrifici molt alt. També a la gent gran, per descomptat, però amb la diferència que als dos primers col·lectius el virus els afectava poc o gens. El seu sacrifici era més en benefici dels altres que en el seu propi. I no ha estat innocu: diversos estudis evidencien que s’han incrementat els casos de depressió i malaltia mental de manera molt accentuada entre la gent jove; més que entre la resta de la població. Aquests també són problemes de salut greu que comporten seqüeles i, en alguns casos, la mort (com indica l’increment de la taxa de suïcidis). A tot això sumem-hi una taxa d’atur estratosfèrica, habitatges impossibles de pagar i l’enèsima crisi econòmica que pinta encara més de negre el present i futur immediat d’aquesta generació.

Això no implica deslliurar-los de responsabilitat (això també seria paternalisme), ni de bon tros, però sí que crec que no mereixen el menyspreu ni la superioritat moral amb què se’ls està jutjant, donada la injusta situació de què són víctimes. El temps passa i els qui érem joves ens fem grans, però sembla que, en canvi, no canviï l’estereotip aquell de ‘The Young Ones’, la mítica sèrie de la BBC sobre els joves. Com si estiguéssim veient la sèrie, ens fixem en la seva vestimenta i forma de parlar, i no en el pis decrèpit on viuen, el context de crisi o les fotudes expectatives que tenen. Aquesta pandèmia ens deixa també una lliçó pendent de revisar: el paternalisme, l’adultocràcia i la injustícia generacional amb què construïm la nostra societat.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UPF

Articles publicats : 23

Deixa el teu comentari

Scroll to top