Prendre partit o “la classe mitjana treballadora” Revisat per Revista Treball a . El 23 de juliol de 1936 es va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a partir de la suma de quatre partits socialistes i comunistes. És un del El 23 de juliol de 1936 es va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a partir de la suma de quatre partits socialistes i comunistes. És un del Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Prendre partit o “la classe mitjana treballadora”

Prendre partit o “la classe mitjana treballadora”

Prendre partit o “la classe mitjana treballadora”

El 23 de juliol de 1936 es va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a partir de la suma de quatre partits socialistes i comunistes. És un dels pocs casos de la història en què la creació d’un partit comunista no és fruit d’una escissió, sinó de la unificació de diferents forces d’esquerra. El PSUC també és singular perquè va ser acceptat com a membre o secció catalana de la Internacional Comunista amb independència de la secció espanyola, representada pel PCE. Una altra singularitat del naixement del PSUC és que, precipitades les negociacions prèvies d’unificació marxista per l’esclat de la guerra civil i la revolució, abans i tot que el propi partit va veure la llum el seu òrgan d’expressió, ‘Treball’. Al costat del clàssic lema comunista “Proletaris de tots els països, uniu-vos!”, la capçalera va sortir d’impremta amb aquest subtítol: “Diari dels treballadors de la ciutat i el camp”.

Els treballadors (i les treballadores) són clau en la història de la humanitat, i no només des d’una perspectiva marxista. El món del treball ha vertebrat les societats i el seu progrés des de sempre. Però no sempre -de fet, gairebé mai- amb justícia social, equitat, sostenibilitat ecològica i condicions dignes per als treballadors i treballadores (i no diguem ja quan aquests eren serfs o esclaus). Tot allò que, en matèria de drets socials i condicions laborals, s’ha anat guanyant en època contemporània és fruit de la lluita de classes i de la tenacitat de les organitzacions dels treballadors i treballadores, tant sindicats com partits d’esquerra. No és estrany, doncs, que moltes d’aquestes organitzacions incorporin el concepte d’obrers, de treballadors o de treball, amb formulacions diverses, als seus noms i sigles. A casa nostra: CNT, UGT, PSOE, POUM, CCOO… I arreu del món: des de l’AIT o el Partit Laborista britànic a la CGT francesa, la CGIL italiana o el Partit dels Treballadors del Brasil.

Tot això ve a tomb de l’acte del 86è aniversari de la fundació del PSUC que es va celebrar el 19 de juliol a la seu de CCOO sota el títol “PSUC, partit dels treballadors i treballadores”, amb la participació de Rosa Sans, Txema Castiella, Joan Carles Gallego i Laura López. Tothom va fer referència al ‘leit motiv’ de l’acte. “El treball és un element central de la nostra cultura política”, va dir Gallego, diputat d’En Comú Podem al Parlament i exsecretari general de CCOO de Catalunya. Però va ser López, diputada gironina d’En Comú Podem al Congrés i militant d’Esquerra Verda, qui va sorprendre el prop d’un centenar d’assistents en reivindicar, clar i català, “l’oblidat concepte de classe social en el discurs polític”. Perquè, va dir López, aquest oblit o “l’erosió del discurs sobre el món del treball fins i tot per partits que es reclamen d’esquerres” pot tenir com a conseqüència “l’abandonament o fragmentació de la classe obrera” i la cessió “d’espais i discursos que la dreta i l’extrema dreta poden apropiar-se”. Això anava per VOX però incloïa també la denúncia explícita de que, en la Catalunya del ‘procés’, “s’ha produït per part de les dretes una usurpació dels valors progressistes”.

Tot plegat -i per això s’hi va referir d’entrada la diputada ecosocialista- té especial rellevància ara que el PSOE, amb Pedro Sánchez al capdavant -com es va poder escoltar reiteradament al debat de política general al Congrés-, ha posat en circulació l’expressió “clase media trabajadora”. La repeteix gairebé com un mantra del seu proclamat gir a l’esquerra. El sintagma el fan servir fins i tot intel·lectuals de l’òrbita socialista en actes públics que, això sí, quan baixen la guàrdia i s’obliden de l’argumentari, tornen a l’expressió genuïna de “classe treballadora”. Operació de màrqueting electoral o de relat performatiu, l’apel·lació a la “classe mitjana treballadora” deu buscar una quadratura del cercle en un context de convuls: galvanitzar la classe obrera sense espantar la burgesia o el vot d’ordre. Venint dels socialistes, i malgrat que abandonessin formalment el marxisme ja fa més de 40 anys, l’ús d’aquesta terminologia no deixa de sorprendre quan portaveus de la dreta també hi apel·len, però amb més rigor, separant els conceptes: “Clase media y clase treballadora”, va dir Cuca Gamarra en la seva rèplica al president Sánchez.

Sense entrar en debats de sociologia acadèmica o de filosofia profunda que van animar molt l’esquerra al segle passat al voltant de la noció de consciència de classe i sobre allò de la classe en si o la classe per si, això de la “classe mitja treballadora” no s’aguanta per enlloc. Ni tant sols és una categoria que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) contempli. La identificació subjectiva de classe del darrer baròmetre del CIS, del juliol del 2022, estableix que el 5,1% dels espanyols enquestats es considera de “classe alta i mitja alta”; el 48,2% diuen ser de “classe mitja-mitja”; el 13,3% són de “classe mitja-baixa”; el 10,5% es declaren de “classe treballadora/obrera/proletariat”; el 12% diu que són de “classe baixa/pobra”, i un 6,9% d’altres. Sense especificar quines són aquestes “altres”, sembla difícil que sigui d’aquí on els socialistes estan intentant aixecar la categoria de “classe mitja treballadora”.

Bromes a banda, és evident que al nostre país hi ha un problema en la identificació de classe. Bàsicament, perquè a gairebé tothom li agrada situar-se en una categoria superior a la que en realitat pertany. I perquè a la sociologia oficial ja li ha interessat de fragmentar i descafeïnar el concepte de classe social des de que, el 1981, quan encara governava la UCD d’Adolfo Suárez, una primera enquesta del CIS específicament dedicada a “las clases medias” va fixar la següent taxonomia (amb els percentatges d’autoclassificació corresponents): “classe alta, capitalista, rics” (1%); “classe poderosa, dominant” (0,3%); “classe mitjana alta” (1,6%); “classe mitjana” (41,8%); “classe obrera, treballadora” (17,6%); “classe baixa” (16,5%), i “classe pobra” (11,5%).

El recentment desaparegut Luis Romero, militant comunista i un dels fundadors de Comissions Obreres, la figura de l’icònic cartell “Mis manos: mi capital”, tal i com va glosar Txema Castiella durant el 86e aniversari del PSUC, no tenia dubtes: era de classe obrera. Però és que encara avui, tinguin o no consciència de classe, n’hi ha molts i moltes com ell. I això és així per molt que es vulgui invisibilitzar o diluir la importància de la classe treballadora. Potser ja s’han esmorteït -o ens han apagat, directament i de forma interessada- els ecos pandèmics sobre les “treballadores i treballadors essencials”. Però n’hi ha prou amb passar un dia sencer, matí i tarda, fent acollida i assessorament sindical a la seu nacional de CCOO, a la Via Laietana, per comprovar la quantitat de persones, moltes d’elles migrants o dones, que s’acosten al sindicat. Sovint per primer cop, amb problemes, injustícies i drames sociolaborals de tota mena… precisament perquè són de classe treballadora.

És de “classe mitjana treballadora” el cuiner caribeny d’un restaurant famós a qui allarguen sistemàticament l’horari laboral, l’obliguen a sopar a les 4 de la tarda, el sancionen si abandona les brases, a 50 o 60 graus, només per anar a beure aigua, i a qui insulten, criden i maltracten? És de “classe mitjana treballadora” la gerocultora llatinoamericana a qui, en una residència pública amb la gestió externalitzada a una empresa privada, no li conserven el lloc de feina després d’una excedència per cura de fills amb l’excusa que la seva plaça està amortitzada tot i saber que hi ha falta de personal especialitzat? Són de “classe mitjana treballadora” els joves i no tant joves que plantegen dubtes o es queixen d’irregularitats en diferents processos de selecció pública de personal als que es presenten amb l’aspiració d’assolir una feina estable i dignament remunerada? Potser és de “classe mitjana treballadora” la ‘team manager’ de nacionalitat nòrdica, amb 7 anys d’experiència i diverses persones al seu càrrec en una multinacional amb més de 2.000 empleats a Barcelona a qui suspenen 15 dies de sou i feina pel simple fet de deixar la seva bossa de marca a terra, al costat de la taula de treball, que el seu cap diu que ha d’estar sempre neta i expedita per als clients vip?

Tot això, i molt més, passa a casa nostra. Si el nombre de consultes personals o col·lectives i casos de tota mena que estan arribant aquest estiu als sindicats és termòmetre d’alguna cosa, a veure si tanta onada de calor per l’emergència climàtica no s’acabarà transformant en una tardor encara més calenta a causa de l’emergència social. I això que, si no fos per l’augment del salari mínim, els ERTO i l’escut social contra la covid-19, o una reforma laboral (menystinguda per partits d’esquerra com ERC i aprovada per un vot erràtic del PP) que està creant més contractes fixos que mai, la situació de partida seria molt pitjor. Amb la inflació disparada, les patronals negant-se a apujar els salaris, la pandèmia encara fent mal, la crisi energètica només a les beceroles, la guerra d’Ucraïna sense saber com i quan acabarà, i la dreta i l’extrema dreta acaronant victòries electorals arreu, fer discursos sobre la “classe mitjana treballadora” sembla poc més que una frivolitat. Tant li fa si ve de la Moncloa o de qualsevol ‘situation room’.

Certament, el món del treball va canviar molt al llarg del segle XX i encara està canviant més al segle XXI amb la globalització, avui en crisi, i amb la digitalització, que seguirà en auge. La fàbrica tant crua i poèticament descrita per Miquel Martí i Pol ja no tornarà. Tampoc l’obrer-massa o la “multitud” teoritzada encara no fa tants anys per Toni Negri són avui cap subjecte revolucionari. Com no ho va ser mai el lumpenproletariat, categoria en desús que avui va camí de ser reemplaçada pel precariat o per la quarta part de la població, fins i tot assalariada però també amb molts infants, que viu al llindar de la pobresa. Són precisament l’individualisme i l’aïllament o segmentació de treballadors i treballadores a qui es limiten o neguen els espais i vincles de solidaritat i suport mutu i a qui se’ls fa creure (o elles i ells es volen creure) que són de classe mitjana (quan no emprenedors o autònoms més que falsos) les causes responsables, en bona mesura, de la minsa consciència de classe i de la manca d’acció social col·lectiva. I no serà pas, contra tots els tòpics i informacions malintencionades, perquè el sindicalisme confederal, de classe i nacional, no faci la seva feina a peu d’obra, de carrer, de fàbrica, d’oficina, d’aula, de magatzem, de centre sanitari, de plataforma digital o de qualsevol insospitat lloc de treball.

L’opinió publicada (o radiada, televisada i enxarxada, tant se val) difícilment introduirà amb èxit en l’opinió pública la noció de “classe mitjana treballadora”. I si es pretén que el concepte funcioni com a succedani o catalitzador d’una tímida presa de consciència de classe, malament rai. El que cal és organitzar la classe treballadora sense mitges tintes i en base, com deia Joan Carles Gallego en l’aniversari del PSUC, “a la idea d’unitat”. Cal sumar, perquè la divisió no porta enlloc més que, en el millor dels casos, a un trist baròmetre del CIS. I en el pitjor, a l’hegemonia de la dreta i l’extrema dreta. Per això, com va dir Laura López posant en valor el paper d’Esquerra Verda dins de l’espai dels Comuns, “calen partits d’esquerres de veritat que recuperin la perspectiva de classe al mateix temps que tenen present l’emergència climàtica, la transició ecològica, el feminisme i la igualtat”. Prendre partit segueix essent avui tant necessari com quan ho va dir Gramsci (que a Itàlia facin memòria, sisplau) o quan es va crear el PSUC.

 

 

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 26

Deixa el teu comentari

Scroll to top