PolÃtiques de gènere: la fi de l’època del consens.*
Aquest any es celebren els 20 anys de la Plataforma de Beijing. A la cimera de les NNUU sobre les dones del 95 es va apostar per l’estratègia del mainstreaming de gènere: la idea que tots els camps de la vida reprodueixen la desigualtat i que, per tant, les polÃtiques de gènere han d’impregnar el conjunt de l’agenda polÃtica dels governs, i no només ocupar una petita à rea sectorial.
Durant aquests 20 anys en el context europeu aquesta idea ha tingut un important desenvolupament. Dos trets caracteritzen aquesta evolució: un, la ruptura amb l’encasellament de les polÃtiques de gènere als serveis socials, que els donava sovint un enfocament assistencialista. Només cal veure, per exemple, les unitats de gènere de les universitats, o les incipients iniciatives en l’à mbit del món rural, per posar dos exemples. L’altre tret és la consolidació d’estructures i eines tècniques per a fer front a aquest repte. Taules interdepartamentals, regidories d’igualtat, plans, informes d’avaluació d’impacte, agents d’igualtat. Ara bé, en aquests dos punts forts podem veure els lÃmits de l’estratègia i els reptes que vivim avui.
D’una banda, l’expansió de les polÃtiques de gènere cap a les diferents polÃtiques sectorials s’ha produït de forma simultà nia al desenvolupament d’un neoliberalisme cada cop més financiaritzat. La importà ncia d’aquest fet per a la igualtat de gènere ens ha resultat difÃcil de copsar durant els anys de creixement econòmic. Malgrat la nostra miopia, s’ha traduït en la resistència de les à rees vinculades a la planificació econòmica i a la regulació urbanÃstica, terreny de progressiva adaptació al que anomenem “interessos del capital”, interessos que són radicalment antiigualitaris.
D’una altra banda, la consolidació de les eines i estructures pot ser llegida -i ho ha de ser- com un èxit: ni tan sols amb una pèrdua de més del 50% del pressupost (com ha passat en el govern central en el perÃode 2010-2014), s’han arribat a desmantellar. Això és, sens dubte, una batalla guanyada en el camp de les idees: podem pensar que avui la necessitat de polÃtiques d’igualtat transversals està prou instal·lada com per a fer-la resistent al pitjor moment polÃtic. Les que hem vist d’aprop la gestió pública en aquest à mbit sabem que l’èmfasi en la vessant tècnica del mainstreaming de gènere ha estat una estratègia adreçada a esquivar les resistències ideològiques dels cossos polÃtics però sobre tot tècnics de l’administració. Malauradament, la cara fosca d’aquesta estratègia de tecnocratització  és que ens trobem desarmades en un context com l’actual: té sentit els nostres esforços en fer accions d’igualtat a cada departament mentre el nucli de l’agenda polÃtica és radical en la desigualtat i el desempoderament de les dones?
Els memorà ndums i recomanacions -impulsats per òrgans no democrà tics i grotescament masculinitzats- forcen la privatització de la sanitat (amb majoria d’usuà ries i treballadores dones), la reducció pressupostà ria de l’educació (66% treballadores),  regulacions del mercat de treball que afavoreixen la parcialitat i la temporalitat (altament feminitzades) i l’ofec del suport públic a la cura, començant per la descapitalitzaició polÃtica i econòmica dels governs locals, i acabant per la congelació dels serveis a la dependència. No es poden seguir fent polÃtiques transversals com si això no estigués passant.
El mainstreaming ha de ser una estratègia eminentment polÃtica, no merament tècnica. Ha de ser una estratègia feminista i això vol dir que ha d’identificar quins són els elements crÃtics per a les condicions de vida de les dones, qui està prenent les decisions que els defineixen, i quan el fals consens sobre la igualtat està servint per amagar polÃtiques profundament regressives. Un cas clar és el de la violència. Dissabte dia 7 de novembre hi ha una gran marxa per un pacte d’estat contra la violència. Per a que aquest pacte d’estat no caigui en el marc-trampa del consens, es reclama posar l’accent en la protecció de les vÃctimes (i no en la seva denúncia), invertir en coeducació, ampliar la definició jurÃdica estatal de la violència, protegir els fills i filles com a vÃctimes i ratificar el conveni d’Istambul, que fa responsable els Estats de la protecció de les dones front a aquesta violència, perquè estem parlant d’una qüestió de drets humans. Són aquestes polÃtiques compatibles amb la reducció pressupostà ria de les polÃtiques d’igualtat, la precarització de l’educació, la podada continua dels nostres drets reproductius, les pressions i retallades al sistema judicial o la polÃtica audiovisual tendent a afavorir grans guanys econòmics privats amb productes degradants? La resposta és no. Aixà doncs, caldrà veure quin és el següent pas. De ben segur que no s’ha de limitar a portar un llaç lila al pit el 25 de novembre.
*Bona part de les idees d’aquest article estan basades en l’article “¿Qué ha cambiado con la crisis? El maintreaming de género en la ecrucijada” d’EvaAlfama, Marta Cruells i jo mateixa.