Polítiques de gènere: la fi de l’època del consens.*

Aquest any es celebren els 20 anys de la Plataforma de Beijing. A la cimera de les NNUU sobre les dones del 95 es va apostar per l’estratègia del mainstreaming de gènere: la idea que tots els camps de la vida reprodueixen la desigualtat i que, per tant, les polítiques de gènere han d’impregnar el conjunt de l’agenda política dels governs, i no només ocupar una petita àrea sectorial.

Durant aquests 20 anys en el context europeu aquesta idea ha tingut un important desenvolupament. Dos trets caracteritzen aquesta evolució: un, la ruptura amb l’encasellament de les polítiques de gènere als serveis socials, que els donava sovint un enfocament assistencialista. Només cal veure, per exemple, les unitats de gènere de les universitats, o les incipients iniciatives en l’àmbit del món rural, per posar dos exemples. L’altre tret és la consolidació d’estructures i eines tècniques per a fer front a aquest repte. Taules interdepartamentals, regidories d’igualtat, plans, informes d’avaluació d’impacte, agents d’igualtat. Ara bé, en aquests dos punts forts podem veure els límits de l’estratègia i els reptes que vivim avui.

D’una banda, l’expansió de les polítiques de gènere cap a les diferents polítiques sectorials  s’ha produït de forma simultània al desenvolupament d’un neoliberalisme cada cop més financiaritzat. La importància d’aquest fet per a la igualtat de gènere ens ha resultat difícil de copsar durant els anys de creixement econòmic. Malgrat la nostra miopia, s’ha traduït en la resistència de les àrees vinculades a la planificació econòmica i a la regulació urbanística, terreny de progressiva adaptació al que anomenem “interessos del capital”, interessos que són radicalment antiigualitaris.

D’una altra banda, la consolidació de les eines i estructures pot ser llegida -i ho ha de ser- com un èxit: ni tan sols amb una pèrdua de més del 50% del pressupost (com ha passat en el govern central en el període 2010-2014), s’han arribat a desmantellar. Això és, sens dubte, una batalla guanyada en el camp de les idees: podem pensar que avui la necessitat de polítiques d’igualtat transversals està prou instal·lada com per a fer-la resistent al pitjor moment polític. Les que hem vist d’aprop la gestió pública en aquest àmbit sabem que l’èmfasi en la vessant tècnica del mainstreaming de gènere ha estat una estratègia adreçada a esquivar les resistències ideològiques dels cossos polítics però sobre tot tècnics de l’administració. Malauradament, la cara fosca d’aquesta estratègia de tecnocratització  és que ens trobem desarmades en un context com l’actual: té sentit els nostres esforços en fer accions d’igualtat a cada departament mentre  el nucli de l’agenda política és radical en la desigualtat i el desempoderament de les dones?

Els memoràndums i recomanacions -impulsats per òrgans no democràtics i grotescament masculinitzats- forcen la privatització de la sanitat (amb majoria d’usuàries i treballadores dones), la reducció pressupostària de l’educació (66% treballadores),  regulacions del mercat de treball que afavoreixen la parcialitat i la temporalitat (altament feminitzades) i l’ofec del suport públic a la cura, començant per la descapitalitzaició política i econòmica dels governs locals, i acabant per la congelació dels serveis a la dependència. No es poden seguir fent  polítiques transversals com si això no estigués passant.

El mainstreaming ha de ser una estratègia eminentment política, no merament tècnica. Ha de ser una estratègia feminista i això vol dir que ha d’identificar quins són els elements crítics per a les condicions de vida de les dones, qui està prenent les decisions que els defineixen, i quan el fals consens sobre la igualtat està servint per amagar polítiques profundament regressives. Un cas clar és el de la violència. Dissabte dia 7 de novembre hi ha una gran marxa per un pacte d’estat contra la violència. Per a que aquest pacte d’estat no caigui en el marc-trampa  del consens, es reclama posar l’accent en la protecció de les víctimes (i no en la seva denúncia), invertir en coeducació, ampliar la definició jurídica estatal de la violència, protegir els fills i filles com a víctimes i ratificar el conveni d’Istambul, que fa responsable els Estats de la protecció de les dones front a aquesta violència, perquè estem parlant d’una qüestió de drets humans. Són aquestes polítiques compatibles amb la reducció pressupostària de les polítiques d’igualtat, la precarització de l’educació, la podada continua dels nostres drets reproductius, les pressions i retallades al sistema judicial o la política audiovisual tendent a afavorir grans guanys econòmics privats amb productes degradants? La resposta és no. Així doncs, caldrà veure quin és el següent pas. De ben segur que no s’ha de limitar a portar un llaç lila al pit el 25 de novembre.

*Bona part de les idees d’aquest article estan basades en l’article “¿Qué ha cambiado con la crisis? El maintreaming de género en la ecrucijada” d’EvaAlfama, Marta Cruells i jo mateixa.