Maleït agost del 2022 Revisat per Revista Treball a . No parlo de la calor ni del canvi climàtic. Parlo de la mort i del traspàs de companyes i companys molt estimats en aquest 'ferragosto' de dolor i desconnexió, No parlo de la calor ni del canvi climàtic. Parlo de la mort i del traspàs de companyes i companys molt estimats en aquest 'ferragosto' de dolor i desconnexió, Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Maleït agost del 2022

Maleït agost del 2022

Maleït agost del 2022

No parlo de la calor ni del canvi climàtic. Parlo de la mort i del traspàs de companyes i companys molt estimats en aquest ‘ferragosto’ de dolor i desconnexió, si més no, per a que els tinguem ben presents.

El mes de setembre de l’any passat encetàvem el curs polític d’Esquerra Verda, de manera presencial a la sala d’actes de CCOO, amb un acte protagonitzat per la Manola Brunet, presidenta de la Comissió de Climatologia de l’Organització Meteorològica Mundial, i el periodista Pep Cabayol, president de SICOM (Solidaritat i Comunicació) i punt de referència indiscutible en la defensa de la sanitat pública i en el crit d’alerta contra l’emergència climàtica.

Amb el Pep ens coneixíem des de feia 45 anys, des de la primera i emocionant campanya electoral del juny de 1977. Ell s’estrenava a Radio Popular de Reus i jo predicant la bona nova amb la veu més pregona i càlida del PSUC, l’advocat Josep Solé Barberà. Gairebé trenta anys després em va reclutar per a parlar de política al seu programa ‘L’Agenda’ de Ràdio-4. Un programa alliçonador tant pels temes a tractar setmanalment com pel prestigi acadèmic dels seus assessors, com ara Javier Martín Vide (canvi climàtic), Mariano Marzo (crisi energètica), Màrius Martínez (educació) i Antoni Segura (conflictes internacionals).

Durant un parell d’anys vam treballar frec a frec per a estimular la passió per la política. En Pep ho feia tot fàcil. Mai va discutir els guions que li passava ni els convidats que li proposava. D’aquesta manera, ens van acompanyar al programa dels dimarts a la tarda des d’un Carles Viver i Pi-Sunyer defensant aferrissadament el text estatutari fins a una jove Paola Lo Cascio el mateix dia que es va doctorar defensant una tesi sobre el pujolisme. Aquell dia va néixer una de les estrelles més potents del firmament polític mediàtic, amb un rigor i un coratge envejables.

El dimarts 9 d’agost vaig rebre un whatsap del seu mòbil amb la notícia de la seva mort, signada per l’Eva i l’Ester. De cop i volta les llàgrimes no em deixaven veure l’Atlàntic, estroncant la felicitat de les vacances. Vaig comprar-me un polo Lacoste i vaig prendre un bon oporto en agraïment per la seva amistat i per haver fet el paper del canari de la mina buscant el grisú del conflicte social i ecològic. En Pep Cabayol feia dos mesos que havia celebrat els 70 anys.

En Joan López Casasnovas no va poder celebrar-los per poques setmanes. El dissabte 13 d’agost, el dia que hauria bufat les 70 espelmes, amics i amigues, companyes i companys, es van aplegar a la pedrera de l’amfiteatre de Lithica, a tocar de Ciutadella, en un sentit acte de comiat. Format en el PSUC universitari i cultural de meitats dels anys setanta, en Joan va tornar a la seva estimada Menorca com a professor d’institut i va participar en la creació del Partit Comunista de les Illes Balears i, posteriorment, en diverses organitzacions polítiques de l’esquerra menorquina amb una cultura política unitària profunda.

Joan López Casasnovas va mantenir el seu cordó umbilical amb el PSUC i ICV a través de la Fundació Nous Horitzons, en la revista de la qual va començar a col·laborar en la data primerenca de 1978 en un dossier sobre el fet nacional i els Països Catalans. La seva passió per la llengua i cultura catalanes, que va conrear com a professor i poeta, la va lligar però, sempre, al combat democràtic i de transformació social. En Joan era un home ben plantat i amb una veu seductora, que excel·lia en el seu paper d’amfitrió ciutadellenc de la munió d’estiuejants menorquins i de lletraferits i de polítics passavolants. Una persona que vaig conèixer a través dels bon amics i companys Jaume Mascaró i Pep Foguet.

L’endemà, diumenge 14 d’agost, enterràvem al cementiri de Tivissa el seu alcalde més emblemàtic: Fermí Pallisé Martín, així mateix amb els 70 anys acabats de fer, després d’una setmana llarga de lluita per la vida. En Fermí era el nostre Lluís Tejedor de les Terres de l’Ebre. La mort de l’alcalde Francesc Saladié el va portar a l’alcaldia l’any 1981. Des de les eleccions de 1983 va guanyar cinc mandats consecutius fins el 2003. Encara va continuar al consistori, com a cap de l’oposició, fins l’any 2015, sempre a l’aixopluc de les candidatures vinculades al PSUC i ICV. Mai va aspirar a cap altra responsabilitat política fora del seu municipi i del món local.

En Fermí ha estat un dels millor exemples del municipalisme democràtic, després de la dictadura franquista, que ha canviat Catalunya des dels pobles i les ciutats amb un projecte profundament inclusiu i transformador. L’alcalde Pallisé, que va ser un gestor eficaç i alhora un polític de conviccions fermes: ho exemplificava molt bé amb la cura que va tenir pel cementiri, que ara acull les seves despulles, i el canvi de nom de “Parroquial” a “Municipal”.

Fermí Pallisé hagués estat content i satisfet dels nombrosos veïns que el van acomiadar, així com de la presència de persones que havien compartit amb ell la política des de partits molt diferents. Així mateix, de les intervencions de Víctor Gimeno, Joan Herrera i la meva, en nom de la secretaria col·legiada del PSUC i de la direcció col·legiada d’Esquerra Verda. I com no podia ser d’altra manera, dels parlaments i els plors dels seus fills i persones més properes. Fermí tenia un somriure imbatible.

Tres morts nascuts l’any 1952, déu n’hi do! Però enguany, aquest mes d’agost la parca no ha fet vacances. Un any més tenia la mestra i professora Teresa Casas i Ros, regidora del PSUC al primer ajuntament democràtic de Terrassa (1979-1983), i un any menys tenia Alicia Gómez Benito, tota una llegenda dels advocats laboralistes i sindicalistes de CCOO a Madrid. Encara més jove, a pocs dies de fer els 67 anys, ens ha deixat el director teatral Joan Ollé, que va ser el conductor de l’acte de comiat del Guti (l’Antoni Gutiérrez Díaz) i el meu veí que, tot sovint, veia com un gos com un lleó el treia a passejar. I, per reblar el clau, el mateix dia moria Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov. Això sí, als 91 anys. Prou per veure l’infern a la Terra i la resurrecció de la Guerra Freda.

Maleït agost!

 

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Coordinador d'Esquerra Verda i catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 35

Deixa el teu comentari

Scroll to top