Madrid o la desigualtat com a projecte Revisat per Revista Treball a . A primers del 2020, l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, va expressar amb nitidesa el projecte socioeconòmic del PP a la seva regió: “Per descomptat A primers del 2020, l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, va expressar amb nitidesa el projecte socioeconòmic del PP a la seva regió: “Per descomptat Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Madrid o la desigualtat com a projecte

Madrid o la desigualtat com a projecte

Madrid o la desigualtat com a projecte

A primers del 2020, l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, va expressar amb nitidesa el projecte socioeconòmic del PP a la seva regió: “Per descomptat que hi ha desigualtat, però el primer contra el qual cal lluitar és contra la pobresa. La desigualtat és inherent a les societats que progressen”. En efecte, l’economia madrilenya despunta per sobre de la resta de regions espanyoles si ens atenim a les xifres de PIB per càpita. Des del començament d’aquest segle, la Comunidad de Madrid sempre ha assolit el valor més alt en aquest indicador entre totes les regions espanyoles. El 2020, el valor del PIB per càpita madrileny superava en un 35,3% la mitjana espanyola.

Aquesta posició de privilegi és característica de les conegudes com a ciutats globals, les quals concentren les funcions de comandament en una economia cada vegada més globalitzada, segons la definició de la sociòloga Saskia Sassen. Aquesta autora planteja que aquestes ciutats són cada cop més desiguals. D’una banda, reuneixen les feines més ben remunerades, exercides per professionals i directius atrets per les grans corporacions ubicades en aquestes urbs. D’altra banda, aquest col·lectiu demana una sèrie de serveis personals (de cura, seguretat, neteja, etc.) que ocupen una força de treball molt precaritzada i, sovint, migrant. Finalment, la mateixa globalització que concentra les funcions de comandament permet deslocalitzar les activitats industrials. Com a resultat, els pols de l’estructura sociolaboral creixen a costa de l’ocupació industrial, que tradicionalment ha estat protegida a les economies centrals per fortes regulacions laborals i una intensa activitat sindical.

A la lliga de les ciutats globals, Madrid no arriba al poder de ciutats com Nova York, Londres o Tòquio però es troba al tercer esglaó, la medalla de bronze en globalització, com a resultat de la seva concentració d’empreses multinacionals amb un control rellevant de l’economia llatinoamericana. Sobre això, només cal assenyalar dos casos paradigmàtics: la ciutat (districte) de Telefónica, al barri de Las Tablas, i la ciutat financera del Banco Santander, a Boadilla del Monte. En ambdós casos, l’exèrcit de professionals i directius altament remunerats és acompanyat per un contingent de treballadors amb condicions salarials i contractuals molt precaritzades. El resultat és una intensa activitat econòmica les rendes salarials de la qual es descobreixen molt desigualment distribuïdes.

Sobre això, l’Informe FOESSA sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Madrid del 2019 va revelar que en aquesta regió la desigualtat entre el 20% més ric i el més pobre és la més gran d’Espanya. A això va contribuir-hi que entre el 2008 i el 2017, el primer grup augmentés la seva renda mitjana en un 3,6% mentre el segon la reduïa en un 29,6%. A cap altra comunitat autònoma es va registrar un deteriorament tan intens entre la població amb menys rendes, ni una variació tan desigual entre els extrems. Durant el mateix període, el coeficient de Gini (mesura estàndard de la desigualtat d’ingressos) ha augmentat en 3,2 punts a Madrid, més del doble que al conjunt d’Espanya, on va créixer 1,4 punts. Com a conseqüència, Madrid ha passat de tenir un menor valor d’aquest coeficient respecte a Espanya el 2008 (-0,5 punts) a estar notablement per sobre del 2017 (+1,0 punts).

Aquesta desigualtat no és un fenomen natural sinó que té una sèrie de causes econòmiques i polítiques implementades pel projecte neoliberal. Com explica David Harvey, el neoliberalisme és un projecte de classe que ha restaurat el poder que les classes altes havien vist perillar durant les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. Per això, el projecte neoliberal ha implementat un programa de desinversió en els serveis públics redistributius que ha perseguit convertir el mercat en la institució principal de regulació social. En aquest context, els diferents governs han competit per reduir els impostos a les rendes i el patrimoni més alts. Per exemple, Madrid no grava el patrimoni, entre altres mesures fiscals regressives (a l’IRPF o els impostos de successions i donacions) que han facilitat l’arribada cada vegada més gran de persones amb alts recursos al seu territori.

No és estrany que la Comunidad de Madrid concentri una gran quantitat de persones amb alts ingressos. Així, tres de cada deu persones residents al seu territori es troben entre el 20% de persones amb més ingressos d’Espanya. De la mateixa manera, la intensa activitat econòmica a Madrid contrasta amb (i contribueix a) la realitat de bona part de l’Espanya buidada, cosa que explica que la població en risc de pobresa sigui inferior a la mitjana estatal (un 15,4% madrileny davant del 21,0% espanyol). Això no obstant, aquest valor és notablement superior al d’altres comunitats autònomes amb menor PIB per càpita com, per exemple, Navarra o el País Basc (9,9% i 10,0%, respectivament).

En aquest marc, el govern ininterromput del PP des del 1995 ha convertit Madrid en el principal laboratori neoliberal a Espanya. Per això, una estratègia s’ha repetit en tots els àmbits: la segregació de la societat madrilenya en espais socials escindits. D’aquesta manera, els espais i serveis privats han crescut alhora que s’han reduït i descuidat els de caràcter públic, atès que les rebaixes fiscals per a les rendes i els patrimonis més alts han estat paral·leles a una notable contenció de la despesa pública. Aquesta dinàmica és clara en tres àmbits fonamentals: la sanitat, l’educació i l’habitatge. En relació amb la primera, la Comunidad de Madrid és la comunitat autònoma que menys inverteix en sanitat pública i on un percentatge més alt de població té assegurança privada (36,7%, davant del 23,4% de mitjana estatal).

Una conseqüència d’aquest model és que a la ciutat de Madrid l’esperança de vida oscil·lava el 2018 entre els 78,4 anys dels residents al barri d’Amposta i els 88,7 a El Goloso. A l’àmbit educatiu, la promoció de l’educació concertada i privada ha col·locat Madrid com una de les societats europees que més segrega els seus escolars a centres diferents segons la condició socioeconòmica. Finalment, a l’àmbit residencial, Madrid també és una de les àrees metropolitanes amb més segregació residencial d’Europa. Això significa que les diferents classes socials resideixen en barris diferents, de manera que amb prou feines tenen llocs de trobada quotidiana, alhora que els costos d’amuntegament, temps de desplaçament fins a la feina o inaccessibilitat dels habitatges es concentren entre les llars més pobres.

Madrid és, per tant, una societat dividida entre una elit atreta pels baixos impostos i la concentració d’oportunitats econòmiques, d’una banda, i una majoria social que competeix per participar d’aquestes oportunitats mentre pateix precarietats quotidianes en desigual mesura: des de la frustració dels professionals sobrequalificats fins al drama de les llars desnonades. En aquest escenari, l’aposta neoliberal ha trobat la seva legitimació en el discurs hegemònic de la llibertat i la meritocràcia, sota el qual s’oculten les relacions de classe que afavoreix: la desprotecció social en un espai de competició sense treva on uns i altres compten amb recursos de partida molt desiguals. Ja fa molts anys que José Luis Sampedro es va preguntar quina llibertat té qui entra en un mercat sense diners.

Les conseqüències del model són conegudes. Wilkinson i Pickett han revelat el dany social que genera la desigualtat. Superat un llindar mínim de desenvolupament econòmic, les societats amb més problemes socials i de salut (tant física com mental) són aquelles amb més desigualtat. Un factor recurrent a tots aquests danys és l’ansietat dels habitants d’aquestes societats, tant entre els qui més tenen com entre els qui menys, ja que tant els uns com els altres tenen un sentiment agut de temor a perdre la seva posició social, per precària que aquesta sigui. El vincle social se’n ressent en aquests contextos. A les societats desiguals i segregades, l’estranyament, l’ansietat i l’individualisme condueixen a aquest tipus de por que porta a cridar campi qui pugui.

 

Autor/Autora

Daniel Sorando

Sociòleg i professor ajudant a la Universitat de Saragossa

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top