Madrid, d’interès general Revisat per Revista Treball a . L'any 2006, Esperanza Aguirre va declarar d'interès general un camp de pràctiques de golf a la coberta dels dipòsits del Canal d'Isabel II a Chamberí. Aquesta d L'any 2006, Esperanza Aguirre va declarar d'interès general un camp de pràctiques de golf a la coberta dels dipòsits del Canal d'Isabel II a Chamberí. Aquesta d Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Madrid, d’interès general

Madrid, d’interès general

Madrid, d’interès general

L’any 2006, Esperanza Aguirre va declarar d’interès general un camp de pràctiques de golf a la coberta dels dipòsits del Canal d’Isabel II a Chamberí. Aquesta declaració es va promulgar en un intent del govern regional per regularitzar la modificació sense llicència del projecte original d’un parc de 5 hectàrees, que a Chamberí era molt esperat, ja que és el districte de la capital de l’Estat amb menys zones verdes (0,7 m2 per a cadascun dels seus 137.000 habitants).

Aquest cas, lluny de ser una anècdota, cal veure’l com l’exemple extrem de les polítiques urbanes neoliberals aplicades a Madrid sota els diversos governs de la dreta, des del 1991 a l’Ajuntament i des del 1995 a la Comunitat, amb l’únic lapse de l’alcaldia de Manuela Carmena (2015-2019). Projectes com aquest, netament elitistes, no han aconseguit minvar el suport electoral de les classes populars, únicament fragmentar-la entre els diferents partits del bloc. Tan gran és l’hegemonia assolida, que ha anat virant de les posicions més tradicionalment conservadores d’Álvaro del Manzano i Alberto Ruiz Gallardón fins a les netament ultraliberals d’Aguirre i els seus hereus polítics, Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida, que n’eren responsable de comunicació i secretari del consell de govern.

Així, Madrid s’ha convertit en el laboratori de les polítiques urbanes del PP a nivell estatal, per acció o per omissió. El Pla General de 1997 va precedir en un any la Llei del Sòl estatal de 1998 en el seu dogma del “tot urbanitzable”; s’ha convertit en la regió més desregulada fiscalment, eliminant ‘de facto’ els impostos de donacions, successions i de patrimoni; i també s’ha convertit en la primera àrea urbana d’Europa per quilòmetres d’autopista, amb un gran impacte en la mobilitat. Segons l’Enquesta Domiciliària de Mobilitat (EDM) del 2004, els desplaçaments han passat de dividir-se pràcticament al 50% entre transport públic i privat, a què aquest últim suposi el 60% a l’EDM 2018 (realitzada amb sis anys de retard respecte al període ordinari de vuit, sense dades intermèdies).

Aquesta ‘apagada informativa’ és també característica d’una forma de ‘no fer’: sense planejament regional de cap escala, ni tan sols una definició d’una Àrea Metropolitana sobre la qual articular mesures per a les zones més densament poblades, des de la plena entrada en vigor de la Llei del Sòl regional el 2001 només una desena de municipis (de 192) han renovat el seu Pla General (malgrat l’obligatorietat de fer-ho) en 20 anys de vigència, fet que ha provocat que el ‘modus operandi’ sigui un llarg rosari de modificacions puntuals, com de fet li va passar a la mateixa Llei, esmenada així cada any a través de la Llei de Mesures Urgents i Pressupostàries.

Madrid és una de les poques autonomies que no compta amb una llei d’habitatge o ni tan sols un observatori que proporcioni dades oficials de qualitat del mercat immobiliari. I així podríem continuar amb un llarg etcètera. De fet, a la curta XI legislatura, del 2019 fins a la convocatòria avançada d’eleccions del maig del 2021, amb prou feines es va legislar: es van aprovar quatre lleis, tres per a universitats privades i la nova Llei del Sòl, recorreguda al Constitucional per la seva dubtosa tramitació en lectura única i aprovació sense quòrum, i no es van aprovar pressupostos (se segueix funcionant amb els del 2018 prorrogats).

A més de fer i no fer, els governs de la dreta s’han caracteritzat per desfer el poc que s’havia pogut avançar, en aquest cas amb el retorn al govern municipal de PP amb Ciutadans i el suport de Vox. Valgui per il·lustrar-ho les seves actuacions en matèria de mobilitat sostenible, una de les polítiques més ‘blanques’ i que susciten més consens a la resta del continent. Va desmuntar Madrid Central, l’Àrea de Baixes Emissions que va ser la principal bandera de l’administració municipal encapçalada per Carmena en matèria de mobilitat i medi ambient, quan hi havia amenaça de sanció per part d’Europa pels altíssims nivells de contaminació i l’única resposta dels quals per part del govern d’Ana Botella fou moure de lloc els mesuradors. Madrid Central ha estat substituït per un Madrid 360 de mínims que gairebé no serveix per evitar les multes europees, convertint-se en la primera ciutat que rebaixa les restriccions d’una Àrea de Baixes Emissions.

Aquesta no va ser una actuació puntual, sinó que ha anat acompanyada de la insòlita eliminació de carrils bici segregats i d’actuacions d’urbanisme tàctic com Despacio Galileo. Lluny no ja de l’exemple pioner d’Amsterdam, sinó del de pràcticament qualsevol ciutat europea, des d’una Copenhaguen on el 60% dels viatges es fan amb bicicleta, la Barcelona de les superilles, una Milà del programa d’espais de trànsit calmat Piazze Aperte, o de la París que ha aprofitat la pandèmia per capgirar la mobilitat de la ciutat. Madrid, en aquest aspecte, és més extrema que Londres, la més neoliberal de les ciutats europees, on el mateix Boris Johnson, quan era alcalde, es desplaçava amb bici i va promoure autovies ciclistes i va mantenir la Congestió Charge que limitava el trànsit privat al centre londinenc.

Sembla que cap crisi global, ni la pandèmia ni el canvi climàtic, no pot apartar els governs neoliberals de Madrid del seu projecte, que més que de ciutat ho és d’un paisatge de condominis i carrers sobredimensionats pel vehicle privat, una utopia pseudo-suburbana per a classes mitjanes, aquesta ‘España de las piscinas’ com Jorge Dioni ha caracteritzat els PAU de la corona metropolitana d’una regió urbana cada cop més desigual (segons Sorando i Leal, el 2015 ja ens trobàvem entre les tres més segregades del continent).

Podríem seguir amb un llarg etcètera. I ho farem. Aquest article és el primer d’una sèrie en què un grup d’experts (geògrafs, economistes, sociòlegs, metges, enginyers, arquitectes) anirem desgranant totes aquestes polítiques desplegades amb un impacte al territori i, per descomptat, també amb correlat a la societat. Més enllà de l’habitual allau de notícies sobre Madrid que inunden els mitjans per afartar la resta d’Espanya, es tracta d’articular un relat llarg, al voltant de tres eixos: 1) governança i societat, en què abordarem des de la planificació regional o les polítiques d’habitatge als seus efectes en la desigualtat a nivell macro i a les comunitats a nivell micro; 2) medi ambient, on tractarem des del canvi climàtic a altres aspectes menys discutits, com ara les polítiques hídriques, de residus o l’impacte en la salut; i, per últim, 3) economia, abordant específicament la dimensió territorial de les diferents activitats econòmiques (oficines, indústria, turisme), així com la fiscalitat que ho propicia. Es tracta de desvetllar les claus i els efectes d’aquest model, envoltat de la bandera de la ‘llibertat’, més enllà de l’òptica individual, interessos a curt termini i urgències electorals.

I, per descomptat, aquesta sèrie també aspira a assenyalar alternatives i mecanismes de resistència, a apuntar horitzons d’esperança. La pionera neoliberal, Margaret Thatcher, mirall en què es miren les ‘lidereses’ madrilenyes i a qui van honorar amb una plaça al costat de la de Colom (l’epicentre de les manifestacions de la dreta a la capital), va popularitzar el lema TINA, “There Is No Alternative”. Potser ha estat un dels seus èxits propagandístics més grans, instal·lant-se en l’imaginari d’àmplies capes socials la inevitabilitat de processos que apareixen com a naturals, quan estan clarament intervinguts per les polítiques que s’apliquen.

És clar que hi ha alternativa, o alternatives. Tornant a l’inici del nostre relat, el golf “d’interès general” de Chamberí, després d’un llarg periple de manifestacions i batalles judicials que van arribar al Tribunal Superior de Justícia de Madrid i al Tribunal Suprem, sostingudes amb ‘crowdfunding’, va ser desmuntat el 2019. S’ha anunciat que ben aviat començaran les obres del parc, en el disseny del qual han participat també els veïns, no sense baralles. Ho explica el documental ‘De interés general, de Miguel Ángel Sánchez, també finançat per Goteo.org. És la història d’una victòria molt llarga i batallada. No us el perdeu. Perquè, com diu una de les protagonistes, “de vegades, també es guanya”.

 

Autor/Autora

Álvaro Ardura

Arquitecte urbanista, és professor a la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top