Les pedres de la covid i l’heurística de la política Revisat per Revista Treball a . L’ésser humà és l’única espècie animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. O tres, quatre i més, si s’escau. Això és el que ens està confirmant, des L’ésser humà és l’única espècie animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. O tres, quatre i més, si s’escau. Això és el que ens està confirmant, des Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Les pedres de la covid i l’heurística de la política

Les pedres de la covid i l’heurística de la política

Les pedres de la covid i l’heurística de la política

L’ésser humà és l’única espècie animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. O tres, quatre i més, si s’escau. Això és el que ens està confirmant, després de dos anys, la pandèmia de covid-19. Arreu i a molts nivells. Però és especialment sagnant veure-ho i viure-ho des d’Europa estant, i encara més a Espanya i Catalunya, amb una prepotència i estultícia que no hem abandonat malgrat (o potser gràcies a) l’innegable èxit de les vacunes. Ho demostra l’oscil·lant bateria de mesures -incoherents, absurdes o contradictòries, i pitjor comunicades- per fer front a la pandèmia: des dels confinaments canviants i les mascaretes obligatòries al carrer fins als estats d’alarma i els tocs de queda. Passant per un passaport covid implantat a darrera hora i malament, vigent des de fa mesos en altres països europeus i que, a casa nostra, és exigible per entrar a fer un cafè en un bar mig buit però no per asseure’s a menjar crispetes i beure cocacola en un cinema gairebé ple.

Primer ens vam pensar que això de la covid no anava amb nosaltres, que era cosa de països asiàtics o del tercer món. I no. Després, superat el primer any de crisi i ensurt, vam creure que ens en podíem sortir sols, gràcies a les vacunes. I tampoc. Entre d’altres raons, perquè no hem reforçat estructuralment la sanitat pública i, especialment, uns dispositius de salut comunitària i d’atenció primària que segueixen sent el parent pobre en la concepció hospitalocèntrica del sistema sanitari. Negacionismes a banda -que, per cert, són alimentats per la mala gestió comunicativa de la crisi-, la negativa a alliberar patents i universalitzar unes vacunes desenvolupades en temps rècord gràcies a recursos públics però distribuïdes en funció d’interessos econòmics privats ha fet que, en poc més d’un mes, la variant ómicron apareguda a l’Àfrica hagi colpejat de nou la malmesa salut pública, mental i socioeconòmica d’arreu del món.

Per sort, a casa nostra la societat aguanta com pot i l’economia remunta lentament. Així ho indiquen la vida quotidiana, tot i que molt alterada, i les xifres d’ocupació i d’injecció dels fons europeus Next Generation. No és poca cosa venint d’un impacte sociosanitari i d’una contracció econòmica mai vistes -en xifres de mortalitat i pobresa i de magnitud de caiguda del PIB- des de la fi de la Guerra Civil i la primera postguerra, a Espanya, i de la Segona Guerra Mundial i la immediata postguerra, a la resta d’Europa. Però, per sort, no patim la destrucció d’infraestructures que comporten els contextos bèl·lics… tot i que tenim els sistemes sanitaris exhaustos i tensionats al límit i, també, la logística econòmico-comercial de microxips i de determinats components i matèries primeres (inclòs el gas natural) força destarotada. Igualment per sort, sembla que ómicron podria facilitar el pas de la pandèmia a malaltia endèmica. Sempre i quan, és clar, el virus no muti a una nova variant més complicada encara. I és que la incertesa i la imprevisibilitat envolten la covid-19 des de que va aparèixer. Tot i que, després de dos anys, i amb un bon bagatge de coneixements de tota mena i experiència acumulada, moltes imprevisions ja no són admissibles.

És fàcil criticar des de fora i molt difícil gestionar des de dins, en qualsevol instància de govern, una situació de crisi com la que ha generat la covid des de fa dos anys i a tots nivells. Ningú l’ha encertada del tot però, improvisant sobre la marxa, alguns ho han fet pitjor que d’altres. L’exemple d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid ho deixa prou clar. O el contraexemple d’Ada Colau a Barcelona, mobilitzant recursos municipals i energies de tota mena per anticipar-se o suplir responsabilitats d’altri en els primers mesos de l’emergència. Sigui com sigui, i atrapats entre la falsa dicotomia de salut o economia, ningú ha trobat encara la fórmula. Potser sí en coses concretes, com les vacunes o els ERTO, però l’Espanya de Pedro Sánchez -abans de Salvador Illa i ara de Yolanda Díaz- o la Catalunya abans de Quim Torra i ara de Pere Aragonés -i gairebé sempre de Josep Maria Argimón, a qui ara no es critica tant com quan la consellera era la republicana Alba Vergés-, no disten gaire del que s’ha viscut, en un moment o altre, a Gran Bretanya, França, Portugal, Itàlia, Alemanya o a diferents països nòrdics.

Més enllà del paper clau dels professionals de la sanitat, dels científics i dels treballadors i treballadores dels sectors essencials (sort en tenim de la resiliència de la classe treballadora!); i més enllà dels mecanismes socials de suport mutu i del comportament de la societat -que, a casa nostra, i en general als països mediterranis, ha estat molt més obedient i responsable del que estipulaven els clixés-, la realitat és que la gestió política i global de la crisi deixa força que desitjar. Ho resumia molt bé un periodista d’ofici i prestigi com Josep Corbella en una peça de balanç publicada a primers d’any a ‘La Vanguardia’:

“El món va fracassar en l’intent de contenir l’explosió inicial del coronavirus el 2020. Ha fracassat en l’intent de mantenir-lo a ratlla el 2021. La combinació d’incompetència, irresponsabilitat i insolidaritat, tant per part dels ciutadans como dels governs, ha afavorit el coronavirus, que ha aprofitat les debilitats humanes per expandir-se i que el 2022 tornarà a crear problemes sanitaris, econòmics i socials a tots els països. Però la ràpida expansió de la variant ómicron podria afavorir que gran part de la humanitat s’infecti en els propers mesos i adquireixi immunitat contra el virus SARS-CoV-2, cosa que afavoriria la transició de pandèmia a endèmia. Com més s’allargui la pandèmia, amb les seves nefastes conseqüències econòmiques i emocionals, menor serà el suport dels ciutadans envers els governants a qui consideren responsables de les seves desgràcies. Alguns votants valoraran que els governs han actuat el millor que han pogut davant d’una situació complexa. Altres preferiran donar suport a qui ofereixi propostes diferents. En un any en que 12 països europeus tenen eleccions convocades, i en què Espanya entra en un nou cicle electoral, la fatiga pandèmica pot afavorir els populismes”.

En aquests riscos polítics i democràtics hi té molt a veure la comunicació. I una vegada i una altra caiem en els mateixos errors: comunicar malament i culpar o deixar en la responsabilitat individual la resolució d’un problema col·lectiu i, sobretot, no fer cas a la ciència. Però no en contraposició a la política. Perquè aquest ‘no fer cas a la ciència’ (o a les ciències, en plural) inclou des de la ciència mèdica i les ciències ambientals a les ciències socials: la geografia i la història, l’economia i l’antropologia, la sociologia i la ciència política, la filosofia i la ciència de la comunicació. I és que tan ciència és la biomedicina que ja ens advertia, des de fa anys, que una pandèmia com aquesta podia assolar-nos i, des de fa mesos, que el coronavirus podia mutar si no vacunàvem a tot el món per igual, com ciències són les diferents disciplines que fa dècades que ens adverteixen del canvi climàtic. (Convé recordar que enguany fa mig segle de l’informe ‘Els límits del creixement’, publicat pel Club de Roma el 1972). Les ciències socials, menys escoltades encara, també fa molt que ens adverteixen de les desigualtats creixents i dels riscos per a la democràcia i el futur de la humanitat de moltes de les coses que estem vivint.

Certament que a molts països passen coses semblants i que no és gens fàcil governar una crisi com la que fa dos anys que viu tot el món. I que se superposa a un pòsit de crisis successives. La crisi del 2008, amb unes retallades socials i un increment de les desigualtats que encara no havíem superat quan va arribar la covid. La crisi dels anys 90 i del canvi de mil·lenni, marcada per la ‘fi de la història’ i la fi d’una guerra freda que va ser substituïda pel terrorisme i l’intervencionisme globals. I, encara abans, la crisi del petroli i dels retrocessos de l’estat del benestar per l’auge del neoliberalisme dels anys 70 i 80 del segle XX. En tot cas, sembla difícil de creure que tants governants alhora, de llocs i ideologies diverses, estiguin gestionant tant malament la comunicació de crisi i la política que hi va associada. Perquè si la (bona) política és pedagogia, la poca coherència i la manca de claredat o transparència (que també es pot donar per excés d’informació o infodèmia) amb què la ciutadania percep la gestió de la crisi pandèmica hauria de fer veure als polítics que, fins i tot superant a mig termini les assignatures del repte sanitari i de la recuperació econòmica, poden perdre (ells i tothom) el curs de la democràcia.

Posats a buscar singularitats enmig de la crisi pandèmica global, potser enlloc més com a casa nostra hi ha tan poca voluntat de consens o de sentit d’estat per fer-hi front, entre governs i oposició. I això val per Espanya i per Catalunya, on l’oposició de dretes (a Madrid) i els mateixos partits de govern (a Barcelona) s’estomaquen i juguen al partidisme irresponsablement, com si la gestió de la crisi no anés amb ells. Caldrà veure, per exemple, com acaba la tramitació parlamentària de la reforma laboral, que és ara mateix la pedra angular no ja de l’equilibri governamental de l’Estat, sinó de l’estabilitat social en un context anímic d’una societat fràgil i molt castigada per la pandèmia. Però també, almenys a Catalunya, cansada de les factures, fractures, cops, frustracions i impostures del procés sobiranista, un conflicte polític que va ser un error portar al límit, per part d’uns, i judicialitzar en clau repressiva, per part d’altres, i que ara viu pendent d’un incipient procés de diàleg encara massa incert.

El trencament del pacte social i la pèrdua de la confiança en els governants i en la política minen sempre la democràcia i asfalten el camí a l’autoritarisme i a l’extrema dreta. I tothom sap, perquè ho vam comprovar fa un any amb l’assalt ‘trumpista’ del Capitoli de Washington, que vectors reaccionaris diversos, des del negacionisme al neofeixisme, passant pel supremacisme, el racisme i el masclisme, poden confluir i desembocar en situacions que, no per esperpèntiques, no deixen de ser preocupants i perilloses. En tot cas, podríem subscriure l’optimisme de l’historiador Enzo Traverso quan diu que si bé “durant la darrera dècada el món ha estat testimoni d’un al·luvió de moviments d’extrema dreta” que evoquen els fantasmes dels anys 30 i feien creure a molts (també a ell) que una nova crisi econòmica com la recessió global desencadenada per la pandèmia de covid-19 acceleraria aquesta tendència general fins a haver de “preparar-nos per a un nou i horrible escenari”, de moment aquest diagnòstic calamitós “no s’ha acomplert”. Ara bé, matisa Traverso: “Seguim enmig d’una crisi mundial, els moviments d’extrema dreta no han desaparegut i encara hi ha diversos desenllaços possibles”. I dependran, conclou l’historiador italià, “de quina capacitat tingui l’esquerra per delinear una alternativa”.

Posats a acabar amb cites, vet aquí aquesta altra: “La ciència és el millor que tenim des del punt de vista del coneixement físic-biològic i el més perillós que els humans hem creat des del punt de vista ètic. Contra el que s’acostuma a pensar (i a vegades a dir), allò més perillós no és la mala ciència, la falsa ciència o la pseudociència, sinó precisament la bona ciència, la més ben establerta des del punt de vista cognitiu”. Aquesta reflexió del filòsof marxista i militant de l’esquerra i els moviments socials Francisco Fernández Buey -pòstuma per al llibre Para la tercera cultura. Ensayos sobre ciencia y humanidades (El Viejo Topo, 2013), i que cal contextualitzar en un debat sobre ciència i religió- és una reflexió plenament d’actualitat. Entre d’altres coses perquè Fernández Buey també parla en aquest text de “tecnociència o complex científico-tècnic”: això que hem descobert que existeix gràcies als epidemiòlegs, les farmacèutiques, les vacunes, les aplicacions mòbils i els repartidors de plataforma, els problemes logístics i l’escassedat de microxips. I la reflexió és igualment actual per un altre concepte usat per Fernández Buey: l’anomenada “heurística del temor”.

L’heurística -que ve de la mateixa arrel etimològica grega que aquell famós crit d’eureka exclamat per Arquímedes- és una forma de treball per resoldre problemes, aprendre o fer descobriments, i que utilitza mètodes pràctics que no garanteixen una solució òptima o perfecta però sí suficient per als objectius immediats. L’heurística s’usa en matemàtiques i també en psicologia, on es relaciona amb la creativitat i la capacitat d’orientar la presa de decisions i el desenvolupament de pràctiques que, operant en un problema complex, incert o d’informació incompleta, poden aconseguir resultats acceptables en un temps curt.

Sense abandonar les imprescindibles utopies ni el necessari sentit estratègic, en política potser convindria que apliquéssim “l’heurística del temor” -en aquest cas, del temor al coronavirus i a totes les seves conseqüències- per poder treballar des de totes les ciències (també des de les ciències socials i la política) en la resolució de la crisi múltiple en què vivim. I en les que vindran o ja tenim aquí, com la crisi derivada del canvi climàtic. Ens hi va alguna cosa més que la salut o l’economia. Ens hi va la vida de l’espècie humana. Aquesta espècie que ensopega una vegada i una altra amb la mateixa pedra.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 26

Deixa el teu comentari

Scroll to top