Les ciutats del ‘Guernica’ Revisat per Revista Treball a . Se n’ha fet molta broma, però quan Johnny Depp va visitar Barcelona, el 16 d’abril, per promocionar la seva pel·lícula ‘El fotógrafo de Minamata’ al BCN Film Fe Se n’ha fet molta broma, però quan Johnny Depp va visitar Barcelona, el 16 d’abril, per promocionar la seva pel·lícula ‘El fotógrafo de Minamata’ al BCN Film Fe Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Les ciutats del ‘Guernica’

Les ciutats del ‘Guernica’

Les ciutats del ‘Guernica’

Se n’ha fet molta broma, però quan Johnny Depp va visitar Barcelona, el 16 d’abril, per promocionar la seva pel·lícula ‘El fotógrafo de Minamata’ al BCN Film Fest, i es va referir a la capital catalana com “la ciutat on està el ‘Guernica’” no anava pas errat. Perquè, efectivament, a Barcelona hi ha exposat el ‘Guernica’ de Picasso des de que, el 1992, es va instal·lar en terrenys del Districte d’Horta-Guinardó una rèplica del Pavelló de la República que Josep Lluís Sert i Luis Lacasa van dissenyar per a l’Exposició Internacional de París de 1937. La rèplica funcional de l’edifici racionalista, que mitjançant un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona gestiona la Universitat de Barcelona com a biblioteca i seu del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, inclou un reproducció del ‘Guernica’ a tamany natural, tal i com el va pintar Picasso per ser exposat al Pavelló de la República a París.

Davant d’aquest mural es van fotografiar el 14 d’abril els membres de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme en el transcurs d’un acte de commemoració republicana que, difós per les xarxes, ves a saber si no va provocar el lapsus de Johnny Depp. Perquè, certament, és de sobres conegut que la pintura original de Picasso està al Museu Reina Sofía de Madrid, previ pas pel Casón del Buen Retiro des de que va arribar a Espanya, el 1981, procedent del Museu d’Art Modern (Moma) de Nova York. Sigui com sigui, l’anècdota serveix per repassar totes les ciutats del ‘Guernica’ en un context polític en el que s’imposa més que mai l’exercici de reforçar la memòria democràtica.

Aquesta setmana ha fet 84 anys que un dilluns 26 d’abril, dia de mercat, la localitat basca de Guernica va ser arrasada durant tres hores de salvatge bombardeig per la Legió Còndor alemanya i l’Aviazione Legionaria italiana, en la que va ser la primera acció bèl·lica conjunta dels règims nazi i feixista a la Guerra Civil espanyola, pròleg de la Segona Guerra Mundial. Berlín i Roma són doncs, simbòlicament, per motius causals i no expositius, dues altres ciutats del ‘Guernica’ al costat de París, Nova York, Madrid i Barcelona. I això sense comptar amb què l’obra original de Picasso, un cop acabada l’Exposició Internacional de 1937, va ser exhibida entre d’altres localitats, abans i després de la Segona Guerra Mundial, a Oslo, Copenhaguen, Estocolm, Göteborg, Londres, Leeds, Liverpool, Manchester, Chicago, Ohio, Massachussets, Milà, Sao Paulo i Filadèlfia. Des del 1958 el ‘Guernica’ es va exposar a Nova York i, un cop recuperada la democràcia a Espanya, el 1981 va viatjar a Madrid per quedar-s’hi definitivament.

Aquest Madrid del ‘Guernica’, el Madrid progressista i d’una rica vida cultural i cosmopolita, és el que està en joc a les eleccions autonòmiques del 4 de maig. És molt més que el Madrid del ‘No pasarán’, un eslògan que es pot evocar en campanya per mobilitzar la gent per la democràcia i contra el feixisme però que corre el risc de quedar superat per les circumstàncies. Perquè, encara que dolgui reconèixer-ho, ja han passat. Tot i heroiques resistències, el feixisme va passar fa 80 anys a Madrid, a Barcelona i a París, provinent de Roma i de Berlín però nodrint-se també dels ous de la serp covats a dins de cada respectiva societat.

I ara han tornat a passar. No de la mateixa manera que als anys 30, però l’extrema dreta 2.0, com la defineix Steven Forti, ja la tenim entre nosaltres des de fa temps. Ho saben a París, a Roma i a Nova York. Matteo Salvini i Donald Trump han governat fins fa quatre dies i, malgrat que sortosament els seus respectius ‘putsch’ o cops de força de final de mandat no van reeixir, l’amenaça que representen no s’ha esvaït. Ho il·lustra el fet que Marine Le Pen, a un any vista, encapçali sondejos de les eleccions presidencials franceses previstes per a l’abril del 2022, amb prop d’un 50% de tendència de vot.

Fins ara, a Berlín han tingut molt clar què significa fer un cordó sanitari contra l’extrema dreta. La cristianodemòcrata Angela Merkel ho ha explicitat en algun discurs que corre per les xarxes i en fets com, el febrer del 2020, obligar el seu propi partit, la CDU, a renunciar a la presidència de l’estat federat de Turíngia perquè el seu correligionari Thomas Kemmerich havia estat escollit amb els vots ultres d’Alternativa per Alemanya. Està per veure quina actitud pot tenir el substitut de Merkel al capdavant de la dreta alemanya, però sembla evident que si l’ascens dels Verds pronosticat a les enquestes es consolida i, fins i tot, acaba superant la CDU a les eleccions federals del setembre, el compromís antifeixista de Berlín sortirà reforçat.

Amb les seves peculiaritats, també a Roma ho tenen clar. Des dels temps del MSI de Giorgio Almirante, els neofeixistes han tingut sempre presència política i, fins i tot, han arribat a ser ministres destacats ultradretans com Gianfranco Fini o Salvini, i alcalde de Roma el neofeixista Gianni Alemanno (2008-2013). Però la Constitució vigent a Itàlia des del 1948 és clarament antifeixista i aixopluga discursos com els que el president de la República, Sergio Mattarella, i el primer ministre, Mario Draghi, van fer el passat 25 d’abril amb motiu del Dia de l’Alliberament. La Resistència “és el gran dipòsit moral” dels italians i “els seus valors són avui més necessaris que mai”, va proclamar Matarella. “No escollir és immoral”, va dir Draghi de l’antagonisme entre feixisme i democràcia. I el primer ministre, que no és cap antic partisà, sinó l’expresident del Banc Central Europeu, va sentenciar: “A l’hora d’honorar la memòria dels qui van lluitar per la llibertat hem de recordar que no tots els italians vam ser bones persones. El deure de la memòria està vinculat a tothom, sense excepció. Avui dia, no obstant, percebem senyals evidents d’una progressiva pèrdua de memòria col·lectiva sobre els fets vinculats a la Resistència i els valors sobre els quals es funden la República Italiana i la seva Constitució”.

També a París hi ha una forta memòria de la Resistència, amb el paper de La Nueve inclòs, com a batalló de republicans espanyols que van ser els primers a alliberar la capital francesa dels nazis. I, malgrat que inicialment els socialistes de François Mitterrand van jugar a beneficiar-se de l’ascens del Front Nacional per erosionar el vot obrer del Partit Comunista, també hi ha una llarga tradició de polítics d’esquerres i de dretes que tenen clar com barrar el pas a l’extrema dreta: de Jacques Chirac a Emmanuel Macron -ambdós van vèncer Le Pen, pare i filla, respectivament, aglutinant els votants d’esquerres en segona volta-, passant fins i tot per Manuel Valls. No són poques les vegades que l’avui encara regidor de Barcelona ha verbalitzat el seu veto a l’extrema dreta… malgrat haver protagonitzat com a ministre socialista francès polèmiques actuacions xenòfobes (ho va ser deportar, el 2013, una nena gitana amb la seva família pel fet de no tenir papers).

Aquest és el problema de fons amb l’extrema dreta: que passen les seves idees i les seves polítiques abans que les seves organitzacions. Si, a sobre, i a diferència de Berlín, Roma o París, a casa nostra no es tenen clares les polítiques de memòria democràtica i encara menys el que és un cordó sanitari, aleshores el problema s’agreuja. El Madrid d’Isabel Díaz Ayuso -on durant la pandèmia s’ha flirtejat amb la mort a major benefici del capitalisme comercial i on la mateixa presidenta regional ha proclamat que “quan et diuen feixista saps que ho estàs fent bé i que estàs al costat bo” de la Història- n’és l’exemple més clar. Però podríem parlar també dels oblits, primer, i dels complexos, després, amb què diferents governs socialistes i convergents han tractat les polítiques de memòria a Espanya i Catalunya, respectivament. O dels flirtejos recents d’alguns independentistes amb el supremacisme.

És èpic però potser serveix de poc treure ara fotos del Madrid que volia ser la tomba del feixisme o els cartells del Comissariat de Propaganda de la Generalitat que es guarden al Pavelló de la República, a tocar de la rèplica del ‘Guernica’, i que proclamaven allò de “Defensar Madrid és defensar Catalunya”. No passaran? El cert és que, si mai van marxar del tot -quan la Fuerza Nueva de Blas Piñar va perdre el seu escó el 1982 o quan la Plataforma x Catalunya de Josep Anglada va ser escombrada dels ajuntaments on havia aconseguit entrar-, en realitat van passar de nou quan els líders del PP i Ciutadans es van fer la famosa foto de Colón amb Vox o en deixar-se fotografiar, fins i tot dirigents del PSC, al costat d’ultradretans en manifestacions de Societat Civil Catalana.

L’extrema dreta de Vox ha disposat de caps de pont parlamentaris a Andalusia i a Madrid gràcies, en part, a les facilitats donades pel PSOE i a la legitimitat atorgada per la seva casa mare del PP, que no es pot homologar a les dretes democràtiques europees en matèria d’antifeixisme. Però el discurs ultradretà, retroalimentat en el procés independentista català i en les crisis socioeconòmiques i sanitària, ja havia penetrat abans a casa nostra de la mà de Ciutadans, de gran part de la judicatura i del mateix rei Felip VI animant el discurs del “a por ellos”. Tan animós que, fins i tot, un general retirat es va animar encara no fa quatre dies a reclamar en un xat castrense la necessitat d’afusellar 26 milions d’espanyols com si el Franco de la Guerra Civil encara fos viu.

I ara, què hem de fer? S’ho pregunta tothom arran de l’accidentat debat electoral de la Cadena SER del 23 d’abril, quan Pablo Iglesias va marxar perquè una provocadora Rocío Monasterio no va voler condemnar unes amenaces de mort i també els candidats del PSOE, Ángel Gabilondo, i de Más Madrid, Mónica García, i la mateixa periodista Àngels Barceló, van entendre que calia dir prou, que allò era un punt d’inflexió. Democràcia o feixisme. Millor és tard que mai, però al Madrid del Guernica no es poden sorprendre ara de fins a quin punt hem arribat. I no és cap atenuant, sinó més aviat una prova incriminatòria de la ceguera, quan no connivència, de molts mitjans de comunicació que el 23 d’abril cap diari tragués en portada la notícia del dia anterior de les amenaces de mort a l’exvicepresident i candidat Iglesias, al ministre de l’Interior Fernando Grande-Marlaska i a la directora general de la Guàrdia Civil María Gámez. L’endemà, arrossegats pel que havia passat a la SER, tots els mitjans n’anaven plens i en portada. Però ja fa molt temps que alguns periodistes i capçaleres modestes alerten de l’ascens de l’extrema dreta i debaten com fer-hi front, també des del punt de vista mediàtic; altra cosa és quin cas se n’ha fet.

Tampoc a la Barcelona del Guernica ens podem sorprendre ni estem lliures de pecat. Al darrer debat electoral del febrer a la Cadena SER, moderat per Josep Cuní, no es va convidar Vox. Però sí al debat de TV3. Perquè, tot i no tenir representació prèvia al Parlament -ara sí, l’extrema dreta de Vox és la quarta força política a Catalunya; i és un mal atenuant al·legar que la dreta extrema de Ciutadans havia estat la primera-, aleshores va interessar donar veu a Vox com a torna de donar-li també veu a Junts (que no tenia drets electorals propis, en mans del PDECat). En tot cas, res que TV3 no hagués fet abans, quan en ple procés sobiranista va interessar donar veu a Vox en programes de màxima audiència com el ‘FAQS’ pel sol fet de que així s’animava la confrontació televisiva i la identificació subliminal d’Espanya amb l’extrema dreta.

Així les coses, és evident que tant a Madrid com a Barcelona hi ha molt per aprendre de les altres ciutats del ‘Guernica’ amb qui comparteixen llegat o història mural picassiana. Nova York, París, Berlín i Roma, totes elles tenen o han tingut problemes actuals amb l’extrema dreta. La diferència rau, segurament, amb totes les contradiccions i defectes que es vulguin, en la determinació amb què s’entoma la memòria democràtica. Potser que li demanem a Johnny Depp que, a banda de revisitar el ‘Guernica’, pensi en fer-ne o protagonitzar alguna pel·lícula. De ben segur que no serà tant distreta com qualsevol film de la saga de ‘Pirates del Carib’ però potser ajudaria a foragitar els fantasmes que amenacen de tornar-se massa presents entre nosaltres.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 18

Deixa el teu comentari

Scroll to top