L’aeroport del Prat i la transcendència del seu debat Revisat per Revista Treball a . Després de la pandèmia semblava que tocava prudència, rigor, equilibri territorial, reflexió sobre el model econòmic que volem, necessitat de preservar el medi Després de la pandèmia semblava que tocava prudència, rigor, equilibri territorial, reflexió sobre el model econòmic que volem, necessitat de preservar el medi Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » L’aeroport del Prat i la transcendència del seu debat

L’aeroport del Prat i la transcendència del seu debat

L’aeroport del Prat i la transcendència del seu debat

Després de la pandèmia semblava que tocava prudència, rigor, equilibri territorial, reflexió sobre el model econòmic que volem, necessitat de preservar el medi ambient i la biodiversitat que tenim a l’àrea metropolitana de Barcelona, respondre a l’emergència climàtica, sabent el moment transcendent en què estem. Però aquí estem. Parlant de l’ampliació de l’aeroport del Prat, únics a tota Europa –en els darrers deu anys no s’ha ampliat cap gran aeroport-, dedicant el nostre temps a defensar o rebatre una proposta pròpia de quan no teníem l’elefant del canvi climàtic a l’habitació. Quan l’habitació no estava en flames.

És en aquest context que, segons el parer de molta gent, la proposta d’ampliació de l’aeroport no segueix els principis de prudència, rigor, equilibri territorial i reflexió profunda sobre el model econòmic, ni preserva el medi i la biodiversitat ni lluita de forma efectiva contra el canvi climàtic. M’explico.

(Falta de) Prudència. Aquest és el primer dels principis que es trenca amb aquesta decisió. Prudència perquè no sabem quina serà l’evolució del tràfic aeri en un escenari postpandèmia. AENA sosté que la recuperació del tràfic aeri als nivells del 2019 serà una realitat el 2025, però molts són els informes que acrediten que aquesta recuperació no es produirà fins al 2029. Les previsions en el nombre de visitants de fires i congressos es preveu inferior, per un canvi d’hàbits que farà que els visitants es combinin amb webinars i videoconferències, fruit d’un canvi en les formes de treballar i relacionar-se. Mentrestant, hi ha moltes incerteses sobre com es comportarà el turisme, més enllà de la necessitat d’obrir la reflexió sobre el model turístic que necessita un país com Catalunya i una gran ciutat metropolitana com Barcelona.

(Falta de) Rigor. Ens llencem a plantejar una ampliació de pistes i del nombre de vols amb l’argument de poder encabir-hi vols intercontinentals, sense tenir present que el primer factor per ser un ‘hub’ –nova paraula màgica- està en la decisió de les companyies, que en els darrers temps han decidit refugiar-se en les seves bases d’operacions. A més, l’opció de l’ampliació vol ignorar que la tendència dels darrers anys, i dels propers, és que aquests avions –’wide bodys’- cada cop necessiten menys pista per enlairar-se, a causa de l’increment del preu del querosè així com el previsible increment dels drets d’emissió en el sector de l’aviació. A aquest factor se li suma la tossuda realitat: dels vols intercontinentals que operen a Barcelona, només un de cada vuit necessita la pista llarga per enlairar-se.

(S’ignora l’) Equilibri territorial. Són moltes les ciutats i àrees metropolitanes que funcionen amb diversos aeroports, permetent que els aeroports secundaris s’especialitzin en vols de baix cost. En canvi, a casa nostra sembla que hem optat per concentrar-ho tot en un sol aeroport.

(No parlem del) Model econòmic. La Barcelona prepandèmia ha viscut moments de forta concentració turística. De fet, la majoria dels visitants a la ciutat estan d’acord o molt d’acord que a Barcelona hi ha massa gent, segons l’informe de la Universitat de Barcelona encarregat per la Cambra de Comerç que diu defensar l’ampliació de l’aeroport. El mateix informe parla d’un aeroport intercontinental model ‘low-cost’, afegint encara més pressió a una ciutat que potser necessita un turisme més selectiu i no tan massiu. Més enllà d’aquesta consideració, en la proposta d’ampliació no es té present l’escenari d’increment del cost dels carburants. José Antonio Donaire explicava en una recent entrevista com la UE obligarà les companyies aèries que el 60% del querosè que utilitzin sigui querosè verd, que és cinc vegades més car que el convencional. Això farà impossible mantenir els baixos preus, haurem d’anar cap a una reducció de vols. Així, podríem trobar-nos en un temps relativament curt amb una infraestructura sobredimensionada havent malmès un territori extraordinari en el marc metropolità.

(Passar del) Medi i biodiversitat. La Comissió Europea ha emès una carta d’advertiment, amb possible obertura de sanció per la falta de compliment en les compensacions ambientals que derivaven de l’anterior ampliació de l’aeroport del Prat, de fa ara 20 anys. Es denuncia que els ecosistemes del delta del Llobregat s’han vist reduïts a zones disperses, que les espècies estan en clar retrocés i insta a les diferents autoritats a establir mesures correctores. És en aquest context que es fa una proposta d’ampliació que afectarà encara més al delta, principal reserva de biodiversitat de l’àrea metropolitana (les zones humides concentren una major biodiversitat que qualsevol altra zona natural amb superfície equivalent). L’espai afectat és Xarxa Natura 2000 i, per alterar-lo, s’ha d’acreditar que les compensacions ambiental reproduiran els hàbitats, tot i que aquests espais no són reproduïbles. De fet, entre les compensacions previstes per AENA es compta amb un espai que ja ha estat comunicat a la Comissió Europea com a proposta d’ampliació de zona ZEPA pel fet de no haver complert amb les compensacions previstes fa 20 anys.

(Ignorar el) Canvi climàtic. El darrer informe de l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change) a l’ONU ha estat clar: cal actuar ara i ràpid, reduint emissions i amb plena coherència, d’acord amb el codi vermell en què ha entrat la humanitat. I aquest informe d’experts també ha estat taxatiu a l’hora d’assenyalar l’aviació com un dels grans focus emissors i sense perspectiva d’alternativa. El més destacable de l’informe és el nou marc de rapidesa. Hi haurà una ràpida escalada de conseqüències i una ràpida escalada de solucions necessàries. S’ha esgotat el temps per a qualsevol cosa que no sigui un canvi radical. Totes aquestes consideracions fan d’aquest informe un document polític dels més importants de la història. Està destinat a informar sobre com resoldre l’emergència climàtica. És en aquest context que els promotors de la iniciativa de l’ampliació de l’aeroport han d’iniciar tot un tràmit que els ha de portar a acreditar interès general –un interès general que s’ha alterat amb el temps i que després del darrer informe del IPCC es decanta per tota activitat que no generi més emissions-. Han de demostrar no tenir altres alternatives –fet que contrasta amb un marge no utilitzat en el millor funcionament de pistes o amb una millora de la connexió ferroviària amb ciutats de l’entorn, i especialment amb els aeroports de Reus i Girona-. I han de demostrar que compensaran ambientalment quan no hi ha espai físic on compensar allò que és insubstituïble: una massa d’aigua a tocar de mar, antic braç de riu.

Temps (perdut). Mentre es proposa l’ampliació de l’aeroport i altres discutim l’error de la mesura, deixem de fer noves propostes, fiant-ho tot a un model propi del segle passat. Estem perdent un temps preciós en discutir una proposta que difícilment comptarà amb l’aval de la Comissió Europea. Tenim emergència climàtica i, a la vegada, estem en un moment on les societats i les economies tenen l’obligació de repensar-se. En altres latituds es fan no només apostes per parar ampliacions d’aeroports –és el cas francès-, sinó que miren el futur segons marcs de propostes i d’especialitzacions. Avui, Catalunya se situa a la cua d’Europa i de l’Estat espanyol en generació d’energies renovables, i proliferen els moviments que diuen no a noves implantacions. Sembla que hàgim perdut interès per ser referència en generació distribuïda i emmagatzematge elèctric. El debat sobre el futur industrial del país queda superposat per la nova especialització logística.

Són tots aquests els motius que fan que el debat sobre l’ampliació de l’aeroport sigui un dels debats més transcendents pel futur del país i de la societat en els anys vinents, perquè aquest és una proposta que no només afecta la Ricarda i als espais protegits del delta del Llobregat, sinó que ens aboca a un model fonamentat en ser economia de serveis. Hi ha alguna cosa que pugui afectar més el model de ciutat que un aeroport de 80 milions de passatgers, equiparant-nos en tràfic aeri a ciutats que tenen una població molt superior a la nostra? Però el debat el pinten com una decisió innòcua, sense transcendència respecte al model econòmic i social que volem pel nostre país. Avui, un nou eix apareix cada cop amb més força entre les forces polítiques: ser una força de progrés es tradueix clarament en ser una expressió política fortament compromesa en la lluita contra el canvi climàtic. És l’element central que distingeix entre futur i passat. Quan entre la gent més jove emergeix amb força global el moviment “Rebel·lió o extinció”, és evident que s’estan referint al repte més gran que hem viscut com a humanitat. Aquesta no és una apel·lació retòrica sinó basada en dades científiques. I el debat de l’aeroport ens situa en aquesta disjuntiva.

Autor/Autora

Joan Herrera

Advocat, director d'Acció Ambiental i Energia de l'Ajuntament del Prat

Articles publicats : 5

Deixa el teu comentari

Scroll to top