L’advertiment francès Revisat per Revista Treball a . Un sospir d'alleujament recorre Europa, des de Lisboa fins a Kíev, després de la reelecció d'Emmanuel Macron a la segona volta de les eleccions presidencials fr Un sospir d'alleujament recorre Europa, des de Lisboa fins a Kíev, després de la reelecció d'Emmanuel Macron a la segona volta de les eleccions presidencials fr Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » L’advertiment francès

L’advertiment francès

L’advertiment francès

Un sospir d’alleujament recorre Europa, des de Lisboa fins a Kíev, després de la reelecció d’Emmanuel Macron a la segona volta de les eleccions presidencials franceses. Com bé deia un tens editorial de ‘Le Monde’ a la seva edició del dia anterior als comicis, cridant a barrar el pas a Marine Le Pen, “França no és Hongria”. El model Orban, traslladat a París, hauria tingut conseqüències infinitament més desestabilitzadores que a la vora del Danubi. França, pilar de la Unió Europea, membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, potència nuclear i poderosa economia, en mans d’una extrema dreta sobiranista, negacionista de la crisi climàtica i amiga de Putin… Els exorbitants poders presidencials, dissenyats al seu dia a la mesura del general De Gaulle, a disposició d’una líder populista disposada a promoure la “preferència nacional” a cop de referèndum, dinamitant els principis republicans i la convivència… Uf. S’ha evitat el pitjor.

Sí, ha guanyat Macron. I, si els mecanismes de l’escrutini majoritari a dues voltes funcionen com és previsible, les eleccions legislatives del pròxim mes de juny haurien de donar al president un suport parlamentari folgat que li permeti governar. No obstant això, seria un greu error pensar que això no ha estat més que un ensurt, un malson, i que l’amenaça de l’extrema dreta s’ha dissipat. O, com diuen alguns amics, que la seva oportunitat ha passat: si en l’actual clima d’incertesa i malestar social, després de la pandèmia, la inflació i la guerra, no ha aconseguit assolir el poder, ja no ho aconseguirà mai. Per desgràcia, les coses no són tan falagueres. Menys que ningú, l’esquerra, responsable en gran manera de què ha passat, s’hauria d’adormir en uns llorers… que ni tan sols són els seus.

Hi ha motius d’inquietud. En relació amb les eleccions del 2017, Macron perd gairebé dos milions de vots… i Le Pen en guanya 2.700.000 més. Tot i la seva derrota, l’extrema dreta obté un resultat històric. Més preocupant encara: consolida la seva influència electoral a les regions desindustrialitzades del nord i el nord-est, en altre temps feus socialistes i comunistes, així com a la França rural i periurbana que va veure sorgir el furor de les ‘armilles grogues’, i a l’arc mediterrani. Hi ha molt vot popular, de classe obrera desagregada pels efectes de la globalització, de sectors socials de rendes baixes i pensionistes inquiets que, des de fa massa temps, s’han sentit abandonats per l’esquerra. El debat sobre si els votants de Le Pen són realment d’extrema dreta no té sentit. L’evolució del vot no resulta d’un curset d’adoctrinament ideològic, sinó de les condicions de vida, de la desestructuració com a classe, de les angoixes i la còlera. L’extrema dreta forma aquests sentiments i els dirigeix ​​contra els més febles: “l’altre”, l’immigrant… o el que ho sembla. La revolta contra les “elits” acaba reduint-se a la violenta disputa per les engrunes d’un debilitat Estat social, l’empara del qual estaria reservada als “nacionals”.

Les coses no cauen del cel. L’ascens de l’extrema dreta s’ha produït al llarg de dècades. Dècades de neoliberalisme, davant els dogmes del qual va sucumbir l’esquerra de govern. Macron va néixer de les entranyes del mandat de François Hollande. I la reacció dels portaveus del president reelecte no permet entreveure cap balanç d’una gestió que ha adobat el terreny a l’extrema dreta, fins al punt de situar-la a les portes de l’Elisi. Escaladors sense bagatge polític, nois de bona família, representants de “la França que va bé” encantats de conèixer-se a si mateixos, els partidaris de Macron celebren el seu triomf electoral exultants, com si un 58% de l’electorat hagués plebiscitat les polítiques antisocials desplegades durant el mandat. L’esquerra no pot delegar en aquestes mediocritats polítiques el balanç i la rectificació necessaris perquè França canviï de rumb. En certa manera, Macron ha guanyat ‘malgré lui’. Els vents populistes han bufat sobre totes les formacions polítiques. Els votants de la dreta tradicional, desarborada, s’han refugiat rere la figura del president dels rics i de les classes benestants urbanes. Però Macron només ha aconseguit sortir del pas gràcies a l’aportació dels vots d’una esquerra conscient de l’amenaça que representava Le Pen. I no sense dificultat.

La socialista Anne Hidalgo, l’ecologista Yannick Jadot, el comunista Fabien Roussel… van cridar a barrar el pas a l’extrema dreta utilitzant el vot a favor de Macron. Però ha estat sobretot l’electorat que havia votat per Jean-Luc Mélenchon a la primera volta –en bona mesura l’electorat d’esquerres que s’ha anat desplaçant dels seus partits tradicionals de referència– el que ha inclinat decisivament la balança. Un 41% d’aquest electorat ha donat suport a Macron en aquesta segona volta. Han estat sobretot els barris perifèrics i els sectors més polititzats. Segons una enquesta, el 91% d’aquests votants declara haver votat contra Le Pen… sense menyscapte de la seva radical oposició a tot el que representa Macron.

El flamant president de la República faria bé de no oblidar aquesta dada. Com tampoc no hauria de perdre de vista fins a quin punt la seva gestió anterior l’ha fet odiós a ulls dels més desafavorits: un 42% dels votants de La France Insoumise va optar per l’abstenció o el vot en blanc, i un 17% va transferir el seu vot a Le Pen. Vot “de càstig”, consciència desdibuixada per un relat sobiranista… o “al diable amb tots”. Són temps propicis a la ira.

Encara que amb poc pes numèric, els resultats als territoris d’ultramar són altament significatius. L’abstenció ha superat amb escreix el 50%. Allà on el discurs radical de Mélenchon va arrasar a la primera volta, Le Pen obté un 70% dels sufragis a Guadalupe o un 60% a Martinica i a la Guaiana francesa. La democràcia liberal de la metròpolis no irradia els seus beneficis a les colònies, o el que en queda. La seva població s’ha sentit maltractada pels governs de París fins al punt de no creure que Le Pen pogués oferir-li una mica pitjor que el que havia viscut amb Macron. Més enllà dels discursos tranquil·litzadors, aquest és el panorama social de la República.

Prendrà l’esquerra sencera nota de l’advertiment? Tant de bo ho fes. Tot i que no sembla evident. Veurem si, de cara a les eleccions del juny, és capaç d’arribar a acords per aconseguir una representació parlamentària d’acord amb el seu pes real al país. Només la seva fragmentació li va impedir superar l’extrema dreta i disputar la segona volta enfront de Macron, cosa que hagués situat el debat polític i les perspectives d’un canvi a un altre nivell. Però hi ha moltes ferides obertes. Persisteixen entre alguns actors polítics moltes ganes de “rematar” el Partit Socialista, com una manera de conjurar les derives social-liberals. A la desarticulada socialdemocràcia, que tants donen per liquidada, encara podrien pesar més els vells tics i les ambicions personals que la construcció d’un nou projecte reformista. I a l’espai avui majoritari de l’esquerra, l’hiperlideratge de Mélenchon i la seva vocació hegemònica potser tampoc no facilitaran la unificació de forces. Les setmanes que venen ho diran.

Més enllà de les urgències electorals –obtenir suports institucionals és fonamental de cara a les grans disjuntives polítiques i als conflictes socials que no deixaran de presentar-se–, la reconstrucció de l’esquerra serà una tasca àrdua i complexa. Serà imprescindible establir nous paradigmes. Els discursos populistes i l’exaltació dels sentiments sobiranistes poden servir per a un vot de protesta social. Però no aporten la consciència política ni l’homogeneïtat necessàries per fer front als problemes i construir una alternativa progressista. La mateixa divisió d’opinions al si de La France Insoumise davant la segona volta reflecteix molt més que una simple controvèrsia tàctica. I el plantejament general de Mélenchon, embruixat d’autosuficiència nacional i ambigu en qüestions tan crucials com una guerra a territori europeu, sembra molts dubtes sobre la coherència del seu programa i la solidesa de la força política construïda al seu voltant. Són dubtes que caldrà aclarir. No hi ha temps per perdre. Encara ens esperen molts ensurts socials, moltes crisis i convulsions. L’extrema dreta no ha perdut el darrer tren. L’esquerra tampoc. Però l’advertència francesa és molt seriosa. Ni aquí ni allà, l’esquerra pot confiar en una altra cosa que no sigui el seu propi esforç.

Autor/Autora

Lluís Rabell

Exdiputat al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top