La molesta existència de l’esquerra plurinacional Revisat per Revista Treball a . El passat mes de gener alguns dels opinadors de l’independentisme oficialista expressaven la seva alegria pel fet que “En comú podem” no tindria grup parlamenta El passat mes de gener alguns dels opinadors de l’independentisme oficialista expressaven la seva alegria pel fet que “En comú podem” no tindria grup parlamenta Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » La molesta existència de l’esquerra plurinacional

La molesta existència de l’esquerra plurinacional

La molesta existència de l’esquerra plurinacional

El passat mes de gener alguns dels opinadors de l’independentisme oficialista expressaven la seva alegria pel fet que “En comú podem” no tindria grup parlamentari propi al Congrés de Diputats. Era la prova, deien, de la seva incoherència. Curiosa l’actitud  dels qui defensen el dret del poble català a avançar cap a la independència , i alhora celebren que la força política que ha guanyat, per voluntat popular, les eleccions generals a Catalunya no pugui disposar de grup parlamentari. Coincidien així amb el cinisme de la socialista Carme Chacón que atribuïa el fet a simple desconeixement del Reglament del Congrés per part d’”En comú podem” ,sense poder dissimular la rancúnia cap aquesta esquerra que ha aconseguit , en pocs mesos, l’alcaldia de Barcelona i guanyar les eleccions generals al nostre país, avançant de forma clara en el procés de substitució del PSC com a força decisiva de l’esquerra. Quin mal fan els canvis als que es pensaven que el bipartidisme era etern i ara ni es plantegen la seva dimissió després de perdre més de tres-cents mils vots en quatre anys i més d’un milió en vuit!.

La coincidència entre les valoracions, encara que per motius oposats, entre la premsa més carca de Madrid, el PSOE revestit de defensor de la “unidad de España” que el general Franco va demanar a Juan Carlos I que preservés, i alguns comentaristes i sectors d’una part de l’independentisme, s’ha tornat a produir ara, quan Podemos ha presentat el seu document sobre les negociacions per a la investidura de nou president del Govern espanyol.  La insistència de Pablo Iglesias en proposar un referèndum per a que la ciutadania de Catalunya defineixi el futur polític del país ha provocat la indignació conjunta del PP, de Cs, i del PSOE, que han sortit ,del bracet de la premsa madrilenya, a respondre de forma airada en contra d’aquesta sortida. A Catalunya, dins l’independentisme, hem pogut detectar dues reaccions: una primera, respectuosa, que reconeix l’esforç que està fent una força política d’àmbit estatal com Podemos, i una altra, que no pot amagar la seva contrarietat davant uns fets que posen en qüestió que el full de ruta de JxS i la CUP sigui l’únic camí possible i ha considerat necessari desacreditar la proposta i a qui l’ha presentat.

En contra del que alguns preveien des de casa nostra, avui l’exigència del referèndum a Catalunya, està en el centre de debat de la política  espanyola. Alguns s’entesten en mantenir que la situació és la mateixa que quan l’abril de 2014 una delegació del Parlament  va demanar al Congrés dels  Diputats la transferència a la Generalitat  de la capacitat d’organitzar referèndums. Llavors, dels partits d’àmbit estatal,  tan sols una feble Izquierda Unida, va donar suport a la delegació catalana.  Ara hi ha més de vuit milions de vots al costat del dret a decidir. No sé què passarà: ni si Podemos mantindrà fins al final l’exigència ni si serà acceptada o anirem a noves eleccions… Sembla evident que en aquests moments la possibilitat d’èxit és encara gairebé inexistent. Però alhora és també prou clar que el tema no està tancat, ni de lluny. Avui la tercera força de l’Estat espanyol, amb prop de cinc milions dos-cents mil  vots, dona suport al dret a decidir del poble català. I aquesta força política, pot ser ,a mig o curt termini, la segona, i la primera en l’àmbit de l’esquerra i, per tant, pal de paller per bastir una alternativa al PP i Cs. I si IU abandonés la defensa numantina de les sigles i permetés que Alberto Garzón sumés el seus nou-cents mil vots als de Podemos, no seria impossible la victòria sobre el Partit Popular.

A Catalunya, aquest panorama  d’incertesa posa en qüestió la decisió dels que desprès de l’èxit del 9 de novembre de 2014, varen optar per abandonar una bona part de les  2.344.000 persones ( de les que 450.000 no varen votar SÍ-SÍ)  que havien anat a votar en el procés participatiu. JxS i la CUP varen considerar que el referèndum era una opció superada. I  varen rematar la jugada valorant que en les eleccions del 27 de setembre el poble català havia avalat la independència. Per a justificar el seu argument varen haver de considerar els vots de “Catalunya sí que es pot” com a vots en blanc ( després de passar-se la campanya assimilant-los al NO). A mi, com a sobiranista, em dol quan escolto dirigents polítics ,amb els qui vaig fer conjuntament campanya pel  Sí-Sí el novembre de 2014, afirmant que “no cal referèndum perquè el referèndum ja l’hem fet”. L’error és tan considerable que les eleccions del 20 de desembre, la darrera ocasió en la que el poble català ha votat, varen donar la victòria a una força política, “En comú podem”, que portava com una de les seves banderes ( ni de lluny la única) la celebració del referèndum. I que ara està defensant a capa i espasa a Madrid aquesta opció. Si CDC i ERC haguessin acceptat la proposta que ICV va plantejar l’any passat de signar un “Pacte per la democràcia” entre les forces polítiques catalanes per tal de defensar el referèndum conjuntament a Madrid, ara, enlloc de ser simples espectadors sorpresos del que està passant serien actors principals: perquè una altra predicció que ha fallat ha estat la dels sectors espanyolistes que preveien que la irrupció de Podemos i Cs deixaria sense terreny de joc a PNB, CDC i ERC; greu error: la realitat és tossuda. Però mentre el PNB juga les seves cartes, ERC i “Democràcia i Llibertat” s’ho miren. Què passaria si ERC i DL sumessin esforços amb ECP i  tots tres grups estiguessin coordinant les negociacions dels 29 escons de que disposen?.

Però per moure`s en aquest terreny de joc alguns haurien d’acceptar que  l’estratègia de l’avenç unilateral cap a la declaració d’independència pot provocar la frustració de les esperances de milers i milers de persones d’aquí a disset mesos. A l’Europa del segle XXI l’únic full de ruta realista és el d’Escòcia i el Quebec; sembla que el PNB i Bildu, a Euskadi, en son conscients. És una via dificilíssima, gairebé impossible, és cert; però la qüestió és si n’hi ha una altra. Prou que ens ho han recordat alguns dels nostres escassos aliats: Alex Salmond, ex primer ministre escocès o Philippe Lamberts, copresident del Grup dels Verds al Parlament europeu. Quan des d’un sector de l’independentisme ens diuen que la celebració del referèndum depèn d’altres i que la independència només depèn de la nostra voluntat, obliden que cap procés d’independència depèn tan sols de la voluntat de qui la vol, perquè és imprescindible que d’altres et reconeguin i algun tipus de negociació amb l’Estat del que et vols separar…I la qüestió es complica encara més quan al Parlament es cometen errors gairebé infantils com l’aprovació ,el novembre de 2015, d’una resolució que enlloc d’obrir portes a Europa les tanca, o la pretensió de tramitar per ponència conjunta unes lleis que només volen dos grups parlamentaris enlloc de presentar els projectes o proposicions de llei pertinents.

Acceptar el paper positiu de Podemos implicaria també reconèixer un canvi substancial dins el terratrèmol que afecta al sistema de partits espanyol i català: l’aparició d’una esquerra espanyola que entén la plurinacionalitat de l’Estat, i en conseqüència, la pluralitat i la sobirania de forces polítiques nacionals, disposades a col·laborar amb un partit estatal si es reconeix la seva personalitat. Ni el PSOE, ni IU, ni Equo quan va néixer, ho han acabat d’entendre mai. Aquest era el somni de Rafael Ribó, quan a finals dels vuitanta i principis dels noranta, va impulsar el que la premsa va batejar com a “esquerres perifèriques”: una aliança de partits que anés des d’Iniciativa, a Euskadiko Ezkerra, PSG-Esquerda Galega , Chunta Aragonesista, i als sectors més oberts i arrelats a les seves realitats territorials d’IU al País Valencià  i a les Illes. L’objectiu era poder parlar de tu a tu amb Izquierda Unida, des de la pròpia sobirania, o emprendre un nou camí sense ella.  Avui el mapa ha canviat,  però realitats com Compromís al País Valencià ( on Iniciativa del Poble Valencià, procedent d’Esquerra Unida, comparteix protagonisme amb el Bloc) o MES a les Illes ( amb una Iniciativa, provinent d’IU,  que s’ha aliat amb  al PSM), sumades a  la persistència tossuda d’ICV, han ajudat a construir una nova situació. Només cal veure on han obtingut millors resultats Podemos i les confluències per copsar la importància decisiva del fenomen. A les darreres eleccions generals Podemos i els seus aliats han obtingut representació al Senat a Catalunya, País Valencià, Illes, Euskadi, Galicia i Canàries, a més de Madrid. I encara falten esforços per intentar incorporar MES i la Chunta. Podemos sembla haver entès que si vol ser una esquerra alternativa al conservador PSOE ha de tenir un discurs diferent en tot: política econòmica , transparència, drets i llibertats, i també en el model territorial. Aquí hi ha la base del futur “sorpasso”. Tot i que  cal no enganyar-se: Podemos provoca urticària per la seva proposta global, més enllà de la territorial, als sectors immobilistes espanyols, encara que alguns es considerin de centre-esquerra, i també als catalans, encara que alguns diguin defensar ara la independència.

Davant d’un PSOE que considera Ciudadanos com un possible component d’un govern “regeneracionista” i d’esquerres , cal que els que coneixem bé a Cs recordem el seu odi contra el catalanisme, el seu abandonament del Parlament quan s’anava a votar una Moció sobre memòria històrica i de condemna del franquisme, o la seva proposta d’eliminar l’assistència sanitària als immigrants il·legals. El camí cap a la conversió de Podemos i els seus aliats en alternativa al PP no passa per cap pacte amb Ciudadanos.

I a Catalunya, l’independentisme haurà d’aprendre a valorar els encerts i els errors de Podemos no a partir de cap apriorisme, sinó des de l’acceptació de l’aparició d’una nova realitat a l’Estat espanyol( i a Catalunya, en el cas d’”En comú Podem”) que posa en qüestió la tàctica  de “com pitjor millor” que alguns practiquen en silenci.  I aquest fet potser comportarà un canvi en l’estratègia del sobiranisme i l’independentisme que hauran d’intentar convèncer a la ciutadania, no a partir d’explicar que els espanyols són dolents , sinó des de la possibilitat de construir aliances més enllà de Catalunya . Cosa obvia: som molts els que pensem que no es podrà aconseguir la independència o la millora substancial de l’autogovern del nostre país sense aliats a Espanya i a Europa… I caldran unes bones dosis de realisme i acceptar que el procés serà lent, que és impossible que es concreti en disset mesos, i que el més intel·ligent seria refer l’àmplia majoria que representava el Pacte nacional pel dret a decidir. I assumir que els que així pensen no són botiflers traïdors al país.


Jaume Bosch
Membre de la Comissió Executiva d’ICV i de Compromís per la Independència

Autor/Autora

Jaume Bosch

Advocat i exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 34

Comentaris (2)

  • Avatar

    Ros Fernández

    Excel·lent article.
    Gràcies Jaume

    Respon
  • Avatar

    Pere Solé

    Un analísi força extens, que intenta tocar-ho tot, però que a mi no hem fa ni fred ni calor, la base és sempre la mateixa; entendres amb l’estat espanyol per trobar formes de conviure. Jo tinc claríssim que no hi vull conviure mes, n’éstic mes que fart d’exercir d’espanyol al DNI, només vull ser catalå… i res mes!

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top