La misèria del debat Revisat per Revista Treball a . Des de fa un parell d’anys que som més pobres. I no és (només) per la crisi. Des de fa dos anys ens hem fet petits, i desconfiats. Recordeu quan miràvem les pri Des de fa un parell d’anys que som més pobres. I no és (només) per la crisi. Des de fa dos anys ens hem fet petits, i desconfiats. Recordeu quan miràvem les pri Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » La misèria del debat

La misèria del debat

Des de fa un parell d’anys que som més pobres. I no és (només) per la crisi. Des de fa dos anys ens hem fet petits, i desconfiats.

Recordeu quan miràvem les primaveres àrabs amb interès i il.lusió, quan discutíem la campanya d’Obama, quan parlàvem de geopolítica, d’igualtats i desigualtats a Amèrica Llatina, de la desruralització a la Xina? Recordeu quan allò aliè no ens era indiferent? O quan tot posicionament polític o anàlisi no havia de passar pel sedàs del ‘sí, sí, però què han dit aquests sobre la independència’?

El recent Ple sobre la Pobresa al Parlament ha actuat com un petit recordatori dels temps en que no tot passava per nosaltres ni tractava sobre nosaltres. Quan encara discutíem de temes universals i no ens perdíem en l’anàlisi ad nauseam de colors de corbates, alineació de cadires o els suposats missatges xifrats amagats en el debat insubstancial. Temo, però, que fa temps que cada cop són menys els que escolten, i que les victòries en el debat parlamentari són pírriques. Entre la riuada del debat polític dominat pel teatre independentista i anti-independentista i el mar de l’entreteniment orientat al consumisme, les petites victòries ja només ténen eco entre les bosses de militància als barris i als partits polítics.

Paradoxalment, la forma com hem triat obrir el debat sobre el dret a l’autodeterminació sembla haver matat la política. Totes les promeses emancipadores de la independència empal.lideixen quan topen amb la realitat realment existent del debat –histrionismes, escarafalls, perdius marejades i interclassisme amb regust de derrota. Costa mirar amb il.lusió el futur quan aquest exigeix un present tan pobre.

Sobretot, perquè hi hagué un temps en què parlàvem d’altres coses. Us en recordeu? Jo sí que me’n recordo, i friso per tornar-me a reconèixer en un debat públic compromès, rellevant i, al capdavall, polític.

Autor/Autora

Gemma Galdon

Doctora en polítiques públiques

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top