La ciutat del petó Revisat per Revista Treball a . No passarà a la història, per molt que s’inspiri en una icònica imatge històrica (aquesta sí, del 1979) de Leonid Brézhnev i Erich Honecker. Tampoc passarà a la No passarà a la història, per molt que s’inspiri en una icònica imatge històrica (aquesta sí, del 1979) de Leonid Brézhnev i Erich Honecker. Tampoc passarà a la Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » La ciutat del petó

La ciutat del petó

La ciutat del petó

No passarà a la història, per molt que s’inspiri en una icònica imatge històrica (aquesta sí, del 1979) de Leonid Brézhnev i Erich Honecker. Tampoc passarà a la història de l’art, per molt que intenti evocar el muralisme urbà de Dimitri Vrúbel (a Berlín) o de Banksy (arreu del món) que ja fa temps que cotitzen als museus. Com a molt, i si de cas, passarà als annals de l’anecdotari del màrqueting. Però, més enllà de la ment pertorbada o amb voluntat pertorbadora que hagi tingut l’ocurrència, el gran mural que el Primavera Sound ha instal·lat al Fòrum amb aquest petó imaginari entre Ada Colau i Isabel Díaz Ayuso és útil per a reflexionar i constatar algunes evidències. Una: que tot s’hi val contra Colau i el que representa Barcelona en Comú. Dues: a un any de les eleccions, no hi ha alternativa a Colau. I tres: el model Barcelona, a la ciutat, i l’hegemonia política i cultural, al país en general, estan en disputa.

Ja ho apuntava fa poc, en un article a La Vanguardia, l’exsecretari de Comunicació d’Artur Mas Josep Martí Blanch: “El futur de Barcelona és Colau o Colau”. Per a desesperació d’alguns, això és el que es desprèn de voler contraposar Ayuso a Colau. Cap figura local pot donar la rèplica amb solvència a l’alcaldessa i, en conseqüència, per a la propaganda cal recórrer a figures de fora: ni més ni menys que la presidenta de la Comunidad de Madrid. Com que no ofèn qui vol sinó qui pot, són els poders econòmics o fàctics -i el Primavera Sound en representa alguns- que intenten fer xantatge a Colau -quan no van, directament, a la seva caça i captura- els qui, en realitat, han quedat retratats.

L’alcaldessa s’ha pres la pancarta, almenys públicament, amb esportivitat. “A mi no m’hi trobaran, enfrontant-me amb Madrid”, ha vingut a dir Colau. I no perquè políticament el que representa Barcelona en Comú no estigui als antípodes del que significa el PP tenyit de Vox per l’estil Ayuso. Sinó perquè és més intel·ligent -i segurament també més difícil, en temps en què les inversions públiques executades l’últim any pel Govern espanyol són d’escàndol: només el 36% a Catalunya, pel 184% a Madrid- posar en valor allò que uneix Barcelona i la capital de l’Estat. La gent, bàsicament. Perquè les ciutats són la gent i els seus barris.

Si a Barcelona no hi ha alternativa real a Colau per la dreta, a Madrid sí que n’hi ha a Ayuso (i a l’alcalde José Luis Martínez-Almeida) per l’esquerra. És cert que el PP (i la divisió caïnita de l’esquerra) va impedir el 2019 que repetís mandat Manuela Carmena a l’Ajuntament igual que, anticipant les eleccions autonòmiques al 2021, el PP va aconseguir que Ayuso escombrés a la Comunidad de Madrid. Però el gran resultat de Más Madrid i la bona oposició de Mónica García fan que, justament, Ayuso sí tingui a Madrid l’alternativa que Colau no té a Barcelona. La pancarta del Primavera Sound que, aquí, no podia ser una altra, ves a saber si els mateixos productors musicals s’atrevirien a penjar-la a Madrid. O si atinarien a pensar que, allí, el petó pertorbador és el de Mónica Garcia. O, en clau estatal, el de Yolanda Díaz.

Aquesta és, precisament, una altra clau oculta en la semiòtica del petó primaveral: l’esquerra alternativa a la socialdemocràcia, malgrat viure moments d’incertesa, és l’única capaç de posar la cara -i el cos, si convé- davant de l’extrema dreta. El problema és que, si als poders fàctics i a la dreta potser ja els va bé polaritzar i simplificar per la via dels personalismes mediàtics, l’esquerra hauria de saber que, tot i necessitar lideratges, requereix també d’organització per evitar perdre la cara i el cos en la confrontació (sigui aquesta institucional, mediàtica o, arribat el cas, també al carrer). Organització és, en definitiva, el que cal per disputar l’hegemonia política i cultural i per poder fer viure les idees i la lluita. Ho va explicar Gramsci ja fa molt de temps i no sembla que, lamentablement, se li hagi fet gaire cas. Tampoc per part d’alguns que se n’omplen la boca, de Gramsci, o que solen omplir llibres, articles i samarretes de cites de l’intel·lectual i dirigent comunista italià.

Quan, entre el 2015 i el 2019, la conjuntura política i electoral va ser favorable a l’esquerra de la socialdemocràcia, ni Podemos ni les diferents confluències van crear organització. Ni xarxes que no fossin les virtuals. En nom de la nova política, fins i tot es van permetre el luxe de menysprear les organitzacions que ja existien, fossin partits polítics de llarga trajectòria o sindicats i associacions veïnals sòlidament arrelades en la realitat del món del treball i dels barris. Mai és tard per esmenar errors i, justament, aquest és ara el gran repte que té Yolanda Díaz si vol sumar tot el que cal sumar i, sobretot -donant per descomptat que les eleccions andaluses no aniran bé a les esquerres-, si vol construir algun projecte que pugui perdurar en el temps i ser útil com a eina de govern i com a baluart enfront de la reacció.

Perquè la reacció, efectivament, està en marxa. I està disposada a jugar brut i en tots els camps. Ho proven la dotzena de demandes judicials contra Colau i el seu equip, totes arxivades però que intenten deixar màcula mediàtica a partir de titulars sobre imputacions que acaben en no res. Un altre exemple d’aquest joc del tot s’hi val és, justament, la pancarta del petó Colau-Ayuso. Amb quina impunitat (o amb quines complicitats) s’han sentit els responsables del Primavera Sound per atrevir-se a penjar el seu mural, més intimidatori que provocador, en un cèntric espai públic que està regulat per tot tipus de protocols, ordenances i normatives municipals? Llogar el Fòrum per a un macrofestival privat dóna dret a fer-hi de tot? Cap responsable o funcionari públic de BSM, del Districte de Sant Martí, de l’àrea de Paisatge Urbà o de Comunicació, de l’ICUB o de l’Ajuntament de Barcelona, en general, sabia res del petó?

No es tracta de censurar res ni ningú, però tenint present que l’Ajuntament cobra per qualsevol lona publicitària de façana o, si s’escau o es despista, multa qualsevol per penjar cartells al carrer, en base a una polèmica ordenaça cívica encara vigent, estaria bé saber quin tracte ha rebut el Primavera Sound. Sort que la pancarta del petó no l’ha signada Roc Blackbloc, l’artista a qui en els darrers anys l’Ajuntament de Barcelona ha esborrat, per equivocació o excés de zel en els protocols de neteja, un parell de murals emblemàtics, que després s’han repintat. Però és clar, Roc Blackbloc pinta murals antifeixistes i els lobbies que ataquen Colau no li encarregaran a ell la seva propaganda.

En el fons, a la ciutat del petó el que està en joc és l’hegemonia política o cultural i l’anomenat model Barcelona, en crisi des de fa molts anys però que hi ha qui -i encara més després de l’impàs de la pandèmia- pretén esprémer i escurar a major benefici de l’economia extractiva i especulativa. D’això va el pols amb els promotors del Primavera Sound, que exigeixen encara més facilitats municipals sense preocupar-se per res del benestar del veïnat dels barris del Besòs, el Maresme, Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou, o de l’interès general de la ciutat que acull els milers i milers de turistes estrangers que són el públic del macrofestival en un 70%. Un pols similar és el que està en joc, per exemple, amb la proposta de limitar els creuers i el turisme en general, o amb les mesures restrictives pel cotxe i les terrasses dels bars en determinades zones.

Les properes eleccions no són per decidir Colau sí o no, sinó el model de ciutat”, va declarar l’alcaldessa en una entrevista a La Vanguardia. Té raó. L’aposta per les superilles, els eixos verds, la bicicleta i el transport públic com el tramvia, els entorns escolars pacificats i jugables o els projectes del Pla de Barris i la ingent despesa municipal en temes socials, culturals i en salut mental i bucodental configuren un model que vol fer de Barcelona una ciutat més habitable. El problema és el preu de l’habitatge, que segueix impossible per a la majoria de la gent i, per molt que l’Ajuntament s’escarrassi a aturar desnonaments i a promoure pisos de lloguer públic o cooperatius, tot i no tenir les competències principals en la matèria (que són autonòmiques i estatals), difícilment es resoldrà el problema gros a curt o mig termini.

Sense caure en un debat teòric o exclusivament ideològic, potser caldria definir millor el model de ciutat. Si més no, clarificar-lo i ampliar-lo en clau metropolitana i d’articulació nacional, i sincronitzar-ne els missatges amb coherència. Perquè el no rotund dels comuns (no pas dels socialistes o els republicans) a l’ampliació de l’aeroport del Prat i l’oposició a la candidatura Barcelona-Pirineus pels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 en base a arguments ecologistes i d’equitat social xoca amb el suport entusiasta de l’Ajuntament de Barcelona a la Copa Amèrica de Vela 2024… de la mà de la Generalitat i del govern de l’Estat (de qui depèn el Port de Barcelona, presidit per Damià Calvet) i del lobby Barcelona Global. Fer ciutat a cop d’un gran esdeveniment d’aquestes característiques encaixa més amb el vell model Barcelona de fa 30 anys. Un model que estaria ben representat amb un altre petó a l’estil de Brézhnev i Honecker, però amb les cares, en aquest cas, de Jaume Collboni i Ernest Maragall.

 

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 25

Deixa el teu comentari

Scroll to top