Gorbatxov va posar d’acord el PSUC i el PCC a Iniciativa per Catalunya Revisat per Revista Treball a . La mort de Mikhaïl Gorbatxov fa que, inevitablement, haguem de situar la mirada tres dècades i mitja enrere, quan el polític rus va posar en marxa els processos La mort de Mikhaïl Gorbatxov fa que, inevitablement, haguem de situar la mirada tres dècades i mitja enrere, quan el polític rus va posar en marxa els processos Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Gorbatxov va posar d’acord el PSUC i el PCC a Iniciativa per Catalunya

Gorbatxov va posar d’acord el PSUC i el PCC a Iniciativa per Catalunya

Gorbatxov va posar d’acord el PSUC i el PCC a Iniciativa per Catalunya

La mort de Mikhaïl Gorbatxov fa que, inevitablement, haguem de situar la mirada tres dècades i mitja enrere, quan el polític rus va posar en marxa els processos de glàsnost (obertura) i perestroika (reestructuració) a la Unió Soviètica, dos conceptes que avui són pràcticament desconeguts per a les noves generacions però que van marcar per sempre més la història de la URSS i del món contemporani. L’objectiu d’aquest article no és pas fer una anàlisi del que va representar la política de Gorbatxov en els darrers anys d’existència de la URSS, ni entrar a valorar la transcendència d’un polític que, malgrat que ha estat injustament maltractat en les darreres dècades, sense dubte passarà a la història com un home i un dirigent de talla mundial, amb un paper destacat en la història del segle XX. Són nombroses les anàlisis que han aparegut arrel de la mort de Gorbatxov glossant la seva figura, i aquí em permeto recomanar la que ha publicat Rafael Poch de Feliu a ‘Ctxt’, periodista que va conèixer de primera mà els importants esdeveniments de la segona meitat de la dècada de 1980 a l’URSS i que va tenir ocasió de tractar personalment el dirigent soviètic en aquells anys en què va liderar una de les dues grans potències mundials.

Vull centrar-me en la influència que va tenir Gorbatxov en la renovació de l’esquerra transformadora a Catalunya, concretament en el cas del PSUC, el PCC i el naixement d’Iniciativa per Catalunya. L’historiador David Moreno explicava en un imprescindible article publicat a la revista ‘Mientras Tanto’ en el seu darrer número imprès (núm. 122-123, 2014), ‘La fundación de Iniciativa per Catalunya: historia de una confluencia política (1984-1987)’, que a mitjans de la dècada de 1980 “la guerra freda encara mantenia una influència molt important en la dinàmica política d’aquests anys”.

Explicava Moreno el 2014: “La posició respecte a aquesta confrontació internacional havia estat un dels elements rellevants del procés de ruptura del PSUC. A més, el PSUC i el PCC expressaven diferències importants respecte a les propostes estratègiques del partit comunista més fort d’Europa occidental, el Partit Comunista Italià (PCI). El partit de Rafael Ribó aplaudia les propostes que es plantejaven des de la majoria del sector dirigent dels comunistes italians, mentre que des de les pàgines d”Avant es denunciaven com l’última etapa de liquidació del PCI i la reconversió en un partit homologable a la socialdemocràcia. Pel que fa a la Unió Soviètica, els dos partits van acollir les noves directrius polítiques del Kremlin, tant a nivell domèstic com a l’esfera internacional, amb satisfacció. La reducció de l’armament, la democratització de la vida soviètica i les propostes de distensió van ser els elements que van tenir més repercussió als òrgans de premsa dels dos partits comunistes. El PCC centrava les crítiques en la posició militarista dels EUA i remarcava el seu suport a les polítiques de Gorbatxov”.

El gener de 1987, el també historiador Andreu Mayayo reflexionava això a les pàgines de ‘Treball’: “Gorbatxov ha decidit fer caminar l’elefant soviètic, amb calma però pas ferm, cap a un socialisme que, a més de garantir el dret a la salut, l’estudi, el treball i la igualtat d’oportunitats -conquestes irrenunciables del socialisme-, animi la creativitat i l’esforç personal, la diversitat de satisfaccions individuals. Un socialisme solidari però amb rostre humà. Un socialisme amb objectius comuns però -esperem- plural en la seva concepció, plasmació i opinió. En absolut fàcil, potser utòpic”. Per la seva banda, per aquelles mateixes dates un editorial de l’òrgan del PCC, ‘Avant’, parlava de la perestroika “com d’un viratge històric i de l’informe de Gorbatxov al ple del CC del PCUS (gener del 1987) com d’una bona guia en la recerca de la millora de l’organització i de la democràcia socialista”.

La celebració del CC del PCUS adquiria, doncs, un significat històric militant que continuava i aprofundia el procés de renovació del socialisme iniciat al XXVII Congrés. Uns canvis que es produïen després d’assenyalar les dificultats i els errors que llastaven la societat soviètica. L’editorial d”Avant’ saludava aquest procés, considerant que reforçaria l’impuls de la Revolució d’Octubre i la construcció del socialisme a l’URSS. I, en clau interna, enviava un missatge al PSUC: “Altres voldrien utilitzar els canvis que ara s’emprenen a l’URSS per recolzar la pretensió que tenen que els comunistes del PCPE i del PCC es reintegrin sense més ni més a les files del PCE i del PSUC, tractant de deixar en un parèntesi en blanc tot el que ha passat en el procés immediatament anterior a les files del comunisme espanyol. També s’equivoquen, o el que és més perillós, utilitzen de forma reduccionista fenòmens d’un profund contingut per donar cobertura ideològica a plantejaments polítics conjunturals”.

En definitiva, els dos partits comunistes catalans reclamaven la nova política soviètica com un factor legitimador dels seus propis plantejaments i s’intentaven situar així en una posició més avantatjosa davant de l’altre partit de cara als futuribles camins de confluència i unitat orgànica comunista. Segons recordava Moreno el 2014, “un altre exemple molt significatiu dels canvis que s’estaven produint al món comunista, i que té relació directa amb la fundació d’Iniciativa per Catalunya, va ser el restabliment de les relacions oficials entre el PCUS i el PCE”. Tant el PSUC com el PCC veien amb bons ulls l’estratègia política de Gorbatxov al capdavant de l’URSS, i a ningú no se li escapa que aquest posicionament coincident d’ambdós partits va ser un factor important (òbviament n’hi havia molts altres) a l’hora de confluir en la fundació d’Iniciativa per Catalunya l’any 1987, una confluència, com molt bé sabem, malauradament efímera.

Gregorio López Raimundo escrivia a ‘El País‘, el 14 de setembre de 1991, poques setmanes després del cop d’Estat contra Gorbatxov, un article molt necessari per entendre la conjuntura en què se situaven el PSUC i Iniciativa per Catalunya davant la desaparició de la URSS i el posicionament davant dels esdeveniments que s’estaven produint a escala internacional. Això deia López Raimundo: “La causa primera del fracàs del socialisme a l’URSS es troba en el manteniment de la dictadura del proletariat no només en el període de desmantellament de l’Estat anterior a la Revolució d’Octubre, sinó com a forma de poder d’un únic partit monolític, sense canals per a la confrontació de les idees ni per a la participació dels seus militants en les decisions, competència exclusiva a la pràctica del secretari general i d’un grup restringit de dirigents. Sota la direcció de Stalin, aquest sistema va conduir a la fusió partit-Estat que va desnaturalitzar el caràcter i la vida del PCUS, va instrumentalitzar les eleccions i el funcionament de les institucions soviètiques i va impossibilitar que els ciutadans poguessin participar en la vida política i triar els seus representants. La perestroika va ser un invent audaç de treure l’URSS de l’atzucac a què la van portar pràctiques semblants. Però els obstacles acumulats al país eren tants i tan greus, la desconfiança de la població tan profunda i la deformació del partit tan generalitzada, que la perestroika no va aconseguir obrir-se camí sinó parcialment i a ritmes tan lents que els problemes que pretenia resoldre es van agreujar fins a culminar en el cop d’Estat del 19 d’agost, que ha segellat la desintegració de l’URSS i el desmantellament del PCUS”.

Prosseguia López Raimundo en aquell article de 1991: “El PSUC va viure des del seu naixement en circumstàncies molt diferents de les del partit comunista soviètic. I, tot i que va compartir durant anys defectes i insuficiències comunes als partits comunistes d’Occident, no va poder ni va voler cometre els errors del PCUS, alguns dels quals va criticar i va condemnar obertament. El PSUC va defensar sempre els interessos dels treballadors i de les capes més desafavorides de la població i va ser a Catalunya el més esforçat lluitador contra la dictadura, per la democràcia i els drets nacionals. El seu passat és un capital històric que ha d’invertir l’esquerra per construir una alternativa a l’hegemonia actual del centredreta i un motiu d’orgull per als comunistes fins i tot després del lamentable final del PCUS. No obstant això, el PSUC no pot esperar avançar cap als seus objectius mirant al passat ni pretendre edificar només l’alternativa d’esquerra. D’aquí que fa anys, quan ningú preveia que el PCUS estigués covant la seva destrucció, promogués amb altres forces polítiques i personalitats independents d’esquerra Iniciativa per Catalunya (IC), formació política plural al desenvolupament del qual dedica la seva organització i l’esforç dels seus militants. En aquest període la tasca històrica del PSUC consisteix a impulsar IC fins a convertir-la en una formació poderosa, on els membres d’altres formacions i els adherits directes siguin molt més nombrosos que els del PSUC, i on els comunistes treballin respectant el seu funcionament democràtic i complint les normes internes, que no són les d’un partit polític sinó les que corresponen a una formació plural. Això no ha de ser així eternament. El PSUC no és una fi -com no ho eren els quatre partits que el van fundar el 1936-, sinó un instrument de lluita. No es pot descartar, per tant, que a mitjà o llarg termini es fonamenti en una organització superior. Però no ho hauria de fer perquè el PCUS es va immolar vergonyosament, sinó perquè així ho requereix l’evolució dels esdeveniments al nostre país, a Europa i al món i l’interès de la lluita pel socialisme”.

No cal afegir gaire cosa més, doncs, a les paraules de López Raimundo a l’hora d’entendre l’evolució del PSUC i la creació d’Iniciativa per Catalunya en el context dels anys finals de la guerra freda, quan ningú no sabia que aquesta fi s’apropava, recordem-ho. L’exercici d’anticipació dels comunistes catalans és innegable. Pot sonar agosarat afirmar que Gorbatxov va ser clau en la confluència del PSUC i el PCC a l’hora de fundar Iniciativa per Catalunya. I certament ho és, però sense la figura d’aquest dirigent soviètic, la seva ambició a l’hora de reformar la URSS i la manera d’entendre la societat comunista, probablement la manera d’abordar la transformació orgànica de l’esquerra transformadora organitzada a Catalunya hagués estat diferent.

Com diu Rafael Poch, “Gorbatxov tendia a veure en els altres l’aspecte positiu. Creia en la capacitat de les persones i societats per avançar cap a alguna cosa millor. Sense aquest fons d’ingenuïtat i optimisme sobre les persones i el món, mai no s’hauria pogut proposar metes com acabar amb la guerra freda o democratitzar el sistema soviètic. La ingenuïtat i l’optimisme, a més a més de la valentia, són imprescindibles en un polític que vulgui canviar les coses. Aquests trets converteixen Gorbatxov en una figura universal”. Segurament això que explica Poch és determinant a l’hora de fer-nos una idea de com era aquell home que un dia va somniar una societat plenament democràtica i igualitària i un món sense pols irreconciliables ni guerres.

Aquesta manera de pensar, aquesta visió del món, va comptar amb el suport dels comunistes catalans, que van posar-se d’acord a l’hora d’unir esforços i crear una nova força política adaptada als nous temps. Avui, el món ha canviat i els reptes a què s’ha de fer front també, però la necessitat d’unitat en la diversitat a l’hora d’abordar els que se’ns plantegen als que formem part de la classe treballadora segueix intacta. Potser en la mort de Gorbatxov convindria tenir-lo ben present.

Autor/Autora

Miguel Guillén Burguillos

Politòleg i militant ecosocialista

Articles publicats : 16

Deixa el teu comentari

Scroll to top