‘Genova per noi’ Revisat per Revista Treball a . Con quella faccia un po'così Quell'espressione un po'così Che abbiamo noi Che abbiamo visto Genova ('Genova per noi'. Paolo Conte, 1975) Fa uns dies vaig llegir Con quella faccia un po'così Quell'espressione un po'così Che abbiamo noi Che abbiamo visto Genova ('Genova per noi'. Paolo Conte, 1975) Fa uns dies vaig llegir Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » ‘Genova per noi’

‘Genova per noi’

‘Genova per noi’
Con quella faccia un po’così
Quell’espressione un po’così
Che abbiamo noi
Che abbiamo visto Genova
(‘Genova per noi’. Paolo Conte, 1975)

Fa uns dies vaig llegir un tuit de l’historiador -i amic- Giaime Pala dient que, amb perspectiva, el que va succeir a Gènova el 2001 havia acabat sent més important que l’11 de setembre d’aquell any. Segurament en l’apreciació hi ha un tema biogràfic, de quinta i de procedència, com si diguéssim. Giaime i jo tenim gairebé la mateixa edat (li trec uns mesos, per dir tota la veritat) i els dos procedim d’Itàlia, tot i que fa molt temps que vivim a Barcelona. Ambdós també compartim professió i orientació política. Tinc la temptació de pensar que té tota la raó del món perquè, en el fons, està parlant d’experiències que, d’una manera o d’una altra, ens van tocar de prop. En el meu cas, aquell juliol de 2001 no vaig ser físicament a Gènova de miracle: el primer dia de manifestacions tenia un compromís familiar ineludible a Roma i havia quedat en viatjar-hi l’endemà. No ho vaig fer perquè la gent amb qui m’havia de reunir va tornar de pressa i corrents i espantada pel nivell de violència que s’estava produint. I sí, aquesta violència tremenda -la imatge de Carlo Giuliani mort pel tret d’un jove carabiner, sense que ningú hagi pagat per donar la maleïda ordre que les armes estiguessin carregades de projectils de veritat; la massacre de l’escola Díaz, i les tortures de Bolzaneto- ens va marcar a fons. Diria que, en el cas italià, va aconseguir que una part significativa de tota la meva generació es quedés a casa. La repressió funciona. Si no, mirin el desert de l’esquerra italiana ara mateix.

Però crec que no només es tracta d’una qüestió biogràfica, de batalletes de les persones que hem començat a pentinar ja més o menys alguns cabells blancs. Allò que en el seu dia es va dir moviment antiglobalització -i que jo anomenaria més aviat altermundista- va ser extremadament important, per moltes raons.

La primera d’elles té a veure amb l’anàlisi -de més o menys consciència i profunditat- que l’onada llarga de l’impacte de la revolució neoliberal només es podia pensar en termes globals i, per tant, només es podia combatre a nivell global. Certament que no era el primer moviment d’aquesta escala. Però sí el primer fora de la lògica del món de la guerra freda. Després dels fastos de la caiguda del mur de Berlín, el panorama que quedava era el d’una economia global, desregulada i opaca, en què la qüestió del govern democràtic dels processos econòmics simplement no era considerada necessària. El moviment –i va ser tot menys una casualitat que s’emmirallés en una experiència com el zapatisme- va ser una reacció poderosa a això.

La segona raó té a veure amb les formes de la política: el moviment va desbordar les formes tradicionals de participació. En termes geogràfics -transnacional i policèntric- i d’estructures. Els moviments que es van agregar eren fruit d’experiències molt diferents per procedència i objectius -hi havia grups procedent de l’autonomia, ambientalistes, feministes, precàries, gent dels centres socials (que durant els anys 90 van ser un potent laboratori polític) i fins i tot franges de catòlics progressistes- i, sobretot, per models organitzatius. Només cal pensar que les joventuts del partit que més atenció va parar a tot allò que estava succeint, Rifondazione Comunista, es van fusionar pràcticament amb el moviment. Tota una declaració d’intencions i una constatació: els partits polítics capaços de sintetitzar-ho tot estaven en franca crisi i calia innovar.

La tercera qüestió té a veure amb les formes de comunicar. Potser és menys conegut, però a Itàlia un poderós moviment estudiantil entre el 1990 i el 1991 va revolucionar la vida de les facultats universitàries i els instituts. Va empalmar amb el moviment contra la primera guerra del Golf i, posteriorment, amb el moviment antimàfia després dels assassinats dels jutges Falcone i Borsellino. Va portar novetats també en l’àmbit comunicatiu: s’ocupaven les secretaries de facultats i instituts i es conqueria el fax. Ara sembla carpetovetònic, però aleshores va significar el primer enlairament de la comunicació visual en l’èter i en xarxa (encara que fos telefònica i fixa). No és poca cosa. Una dècada més tard, el moviment altermundista ja va poder comptar amb els inicis de la popularització d’internet i es va perfeccionar tant la concepció de la xarxa com el recurs a la imatge. Pocs recordaran potser ara la xarxa indymedia, però allò -que a Gènova va tenir un paper rellevant en publicar fotos i vídeos dels manifestants- generava comunitat i a la vegada trencava el monopoli dels mitjans tradicionals amb una capil·laritat molt poderosa.

Finalment, i potser aquesta sigui l’herència més important, l’altermundisme va deixar una agenda política. En el seu moment, es va criticar molt perquè era fragmentada, diversa, i no disposava –es deia- d’eines de síntesi. Amb l’experiència del temps, sembla que aquest judici partia d’una mirada encara clavada al segle XX. La realitat -i les mirades sobre ella- ja era fragmentada i diversa. En el fons, el moviment no feia altra cosa que enganxar-se (instintivament?) a ella. En el prisma de la impugnació d’aquella globalització capitalista sense regulació, el moviment assenyalava la perillositat de l’economia financera especulativa; la injustícia fiscal supraestatal; la insostenibilitat ambiental; la reducció dels drets individuals i col·lectius –pel que feia a les necessitats materials i el treball, en aquest ordre-; el patriarcat com a model de dominació consubstancial a aquesta concepció del sistema; els desequilibris mundials entre nord i sud, i l’atac als drets humans que representaven les polítiques migratòries.

Vint anys després no només tots aquests temes han estat la reivindicació de les forces transformadores, sinó que alguns d’ells estan sent -això sí, després de la massacre austeritària de la crisi de 2008- la clau de volta dels programes de reconstrucció de l’era postcovid.

Vint anys després, ‘Genova per noi’.

 

Autor/Autora

Paola Lo Cascio

Historiadora i politòloga, és codirectora de 'Treball'

Articles publicats : 12

Deixa el teu comentari

Scroll to top