Francesc Vallverdú, des de lluny Revisat per Revista Treball a . El director de Treball pensa que un economista del 1945 pot escriure sobre un poeta del 1935. Molt bé. Potser sí. Els directors sempre tenen alguna raó. Provem- El director de Treball pensa que un economista del 1945 pot escriure sobre un poeta del 1935. Molt bé. Potser sí. Els directors sempre tenen alguna raó. Provem- Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Francesc Vallverdú, des de lluny

Francesc Vallverdú, des de lluny

Francesc  Vallverdú, des de lluny

El director de Treball pensa que un economista del 1945 pot escriure sobre un poeta del 1935. Molt bé. Potser sí. Els directors sempre tenen alguna raó. Provem-ho.

A partir de 1962, Edicions 62 fou una cosa semblant al que seria TV3 a partir de 1983: una novetat absoluta. I Francesc Vallverdú era el cap de redacció de l’editorial (com, 20 anys després, de la llengua de TV3.). Per als economistes amb ganes d’intervenir dels anys 1960, l’opció era Edicions 62. És a dir: Josep M. Castellet  i  Francesc Vallverdú. Així, el llibre Economia crítica: una perspectiva catalana (1973), el llibre col·lectiu inspirat per Ernest Lluch (i amb col·laboracions d’autors com Muriel Casals), fou acomboiat per Vallverdú. Amb el volum El pensament econòmic català durant la República i la guerra civil (1931-1939) (1976), i amb el diccionari Ictineu (1979), succeí el mateix: la decisió de publicar-los de Castellet va ésser preparada per Vallverdú.

De fet, nosaltres (Francesc Artal, Emili Gasch, Carme Massana i Francesc Roca) sabíem que Vallverdú estava fent una feina l’alta “enginyeria politicosentimental”. Una feina tan difícil com la de continuar fent la revista Nous Horitzons (creada per l’organització del PSUC el 1960) després de la separació (el 1964) de Francesc Vicens de la direcció del partit, i de la revista. Vallverdú fou el fil conductor que va permetre la continuïtat del projecte de Nous Horitzons. El nou director, Manuel Sacristán, no va capgirar la línia de la revista (ni, és clar, la llengua, car li havien explicat que allò d’“el catalán, lengua de la burguesía” no s’aguantava per enlloc).

Vallverdú fou el fil conductor que va permetre la continuïtat del projecte de Nous Horitzons.

Tot això, nosaltres ho sabíem, per bé que mai no en vam parlar en les nostres anades a Can 62 del carrer Provença, a la Dreta de l’Eixample de Barcelona. I no en vam parlar no per falta de ganes, sinó, senzillament, per seguir les normes bàsiques de la seguretat d’una organització política clandestina com fou el PSUC fins 1977.

Després, als inicis de la democràcia, quan es va posar en marxa la gran empresa pública que ha acabat essent la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (que, a l’inici, era un despatx de Diagonal-Tuset, on treballava, per exemple, Manuel de Seabra), Vallverdú va tornar a tenir un paper clau. Discret, silenciós, poc visible; però clau, decisiu. Sense deixar Edicions 62 ni Nous Horitzons, Vallverdú esdevingué la persona que havia d’anar definint, dia a dia, el tipus de català que calia utilitzar en els diversos programes de TV3 i de Catalunya Ràdio. Fugint, és clar, dels superabundants barbarismes del català que es parlava al carrer i en família; però fugint, també, d’una llengua encotillada, o cultista, obsessionada per diferenciar-se. Des del 1983, l’èxit de TV3 –i de Catalunya Ràdio– és, en bona part, un èxit lingüístic. I aquest èxit deu molt a Vallverdú.

A la xarxa es poden llegir alguns episodis de la vida de Vallverdú: des del seu viatge i de Carme Vilaginès a la Fira de Frankfurt amb Max Cahner i Eulàlia Duran fins a un viatge al Japó, a un congrés de sociolingüística, on va connectar amb Ko Tazowa. Només un detall més: als últims anys ens havíem trobat a Vilaür, a casa dels seus amics Perejaume Serra i Rosa Boixaderas. Extrovertit i expansiu. Com sempre.

Autor/Autora

Francesc Roca

Professor de Política Econòmica de la UB

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top