Federalistes, la tradició que ve de lluny i va més lluny encara. Revisat per Revista Treball a . Una part important dels nostres ciutadans i ciutadanes volen trencar amb Espanya i davant d’aquest debat l’esquerra no està ben situada. Mentre que la globalitz Una part important dels nostres ciutadans i ciutadanes volen trencar amb Espanya i davant d’aquest debat l’esquerra no està ben situada. Mentre que la globalitz Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Federalistes, la tradició que ve de lluny i va més lluny encara.

Federalistes, la tradició que ve de lluny i va més lluny encara.

Federalistes, la tradició que ve de lluny i va més lluny encara.

Una part important dels nostres ciutadans i ciutadanes volen trencar amb Espanya i davant d’aquest debat l’esquerra no està ben situada. Mentre que la globalització ha eliminat les fronteres entre els poders econòmics i ha multiplicat les interdependències entre les realitats nacionals, paradoxalment la política es tanca dins l’àmbit nacional i abandona en la pràctica el territori ètic de la solidaritat internacionalista, patrimoni de l’esquerra. El sentiment nacional d’un o altre signe ha substituït el sentit de classe.

En aquestes circumstàncies ser federalista hauria de ser senzill. És un intent d’harmonitzar el sentiment i la raó, les identitats en primer de singular i les identitats en primer de plural, La sensibilitat federalista d’ICV és hereva  del tronc nacional del PSUC, crescut sobre dos conceptes de convivència: un integrador’ ” És català qui viu i treballa a Catalunya ” i un altre unificador ” Catalunya, un sol poble”, sobre un projecte nacional comú on el principal conflicte intern era entre la construcció social de la dreta i la de l’esquerra. Hauria de ser fàcil, però  ens ho fan difícil amb una pregunta mal menor però manifestament millorable. En el regne carnal de les consultes que es fan i es desfan el federalisme d’ICV és veu obligat a  ser esperit pur sense cos, invisible empíricament en qualsevol recompte. És la ventafocs  que busca i troba socis federals per a la consulta en els fogons de les espanyes i les alemanyes, mentre les germanastres de la foto es dediquen a estar davant del mirall i maquillar-se les berrugues per ser les més guapes el dia del ball electoral.

Hauria de ser de manual defensar una esquerra sense fronteres, solidària des de Catalunya amb les persones  i pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Hauria de ser senzill proclamar-se continuadors d’una cultura federal que sempre ha pretès articular la diversitat, resoldre el conflicte territorial i d’identitats nacionals mitjançant el pacte sobre una  idea  compartida : creure que és imprescindible i possible la convivència entre diferents sentiments nacionals per mantenir viva la idea  de “Catalunya,un sol poble”

Hauria de ser evident que el federalisme defensa una consulta amb totes les garanties democràtiques com la forma més civilitzada d’afrontar el conflicte nacional, perquè  conèixer la voluntat real de la gent del poble mitjançant el vot lliure i secret és la millor manera inventada de racionalitzar problemes. Una pregunta que s’ha de poder encaixar  constitucionalment perquè cap Constitució substitueix el desig d’estar junts.

Hauria de ser raonable utilitzar la democràcia per resoldre un debat nacional que posa en marxa emocions complexes on compten factors com la llengua, els afectes personals, l’origen i fins i tot el territori on es viu, i així concentrar la política en abordar els conflictes greus en la nostra vida de cada dia, que com sempre passen per la confrontació entre dreta i esquerra, per reconquerir i millorar els drets que ens han arrabassat els últims anys. I per fer això cal acumular molta energia social.

Hauria de ser legítim raonar des de l’esquerra  que cal lluitar per arribar a  cotes més altes d’autogovern  sense afrontar els efectes  emocionals, polítics i econòmics, inevitables en les ruptures. Hauria de quedar clar que davant d’una pregunta com la proposada els nostres independentistes de fet, ocasionals o vocacionals, votarien sí a un Estat independent, i que els nostres federalistes de fet, ocasionals o vocacionals, en qualsevol cas votarien diferent. Doncs no. Res no és fàcil, ni clar, ni evident, bloquejats per la pròpia por a  fer-nos mal.

Qualsevol viatge es fa en companyia, però millor d’hora que tard als federalistes ens toca recordar Raimon i el seu diguem no, nosaltres no som d’eixe món. No, nosaltres no som del món ANC, com tampoc ho som del món Barcelona World. Venim de lluny i anem més lluny encara, la nostra referència fonamental no és la història sagradade les nacions, és la lluita passada i present de les classes subalternes per assolir la seva emancipació: la nació de les persones

Autor/Autora

José Luis Atienza

Coordinador del Grup de Dret a Decidir i Cultura Federal

Articles publicats : 10

Comentaris (3)

  • Avatar

    RB

    Molt interessant.

    Respon
  • Avatar

    Pere Guarch i Tarrida

    Sóc partidari d’un federalisme europeu. El federalisme espanyol està mancat de credibilitat, ara mateix.
    Reivindicar el dret a la pròpia llibertat només trenca amb qui no ens deixa ser lliures i decidir.
    A Europa ens trobarem. Si volen.

    Salutacions.

    Respon
  • Avatar

    David Cester i Vidal

    A uns moments on els paradigmes vigents han saltat pels aires a tots els nivells (polític, econòmic, social, cultural…) aferrar-se a velles tradicions que no han aportat gran cosa a la resolució del problema de l’encaix de Catalunya a l’Estat, em resulta certament xocant. I més quan des de les esquerres occidentals històricament s’havia defensat el dret d’autodeterminació dels pobles. O potser que no som un poble? Tony Judt ja va denunciar com un dels fracassos de la socialdemocràcia europea la hipocresia de no defensar a casa allò que es defensava per a terres exòtiques. On és la diferència entre uns i altres pobles? El que defineix una identitat, defugint connotacions etnicistes , és la voluntat de ser.
    El temps passa i les societats evolucionen. Avui és absolutament legítim i raonable defensar els valors de solidaritat i de lluita contra les desigualtats des de posicions independentistes. I jo, des de la meva doble militància a ICV i l’ANC veig inseparable el procés de transformació social del procés de construcció nacional. Aquesta societat més justa, més democràtica, més sostenible, més solidària, més igualitària que des de les forces d’esquerra volem construir només pot ser possible a casa nostra a partir del trencament amb el marc jurídico-polític vigent. Ara en tenim l’oportunitat a través d’un moviment “revolucionari”, pacífic,de radicalitat democràtica.
    Ho sento per a qui li generi contradiccions, però a mi cap ni una. Sé que la meva modesta opinió pot ser minoritària i possiblement serà devorada per les elits intel·lectuals del partit. Tant me fa. Qualsevol organització no deixa de ser una eina per a l’assoliment d’uns objectius. I jo tinc absolutament clars els meus. Les crisis solen generar forces regeneradores. Tant de bo sigui així.
    Salut

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top