Estem fent una cosa gran

Som en un moment transcendental.

Un moment d’aquells d’agafar aire abans de llançar-te a l’aigua gelada del mar. Abans d’obrir els ulls a prop dels coralls i adonar-te que sí, que calia vèncer la por a saltar perquè aquest lloc nou i estrany valdrà la pena.

Estem a punt de saltar. Estem a les portes de crear una cosa gran.

Diversos partits de l’esquerra catalana, diverses organitzacions i un bon gruix de la ciutadania es posen d’acord i es conjuren per a crear una cosa nova.

Una eina.

Una organització política al servei dels humils. De la majoria. De tota aquella gent que només té les seves mans, el seu intel·lecte, el seu cos per a treballar. La gent que no viu de rendes. La gent que no té negocis en cap paradís fiscal. Lluny de la borsa i a prop de les places. La gent normal. La nostra gent. La gent comú.

Necessitem fer a Catalunya el que ja hem demostrat que sabem fer a Barcelona. A tantes altres ciutats.

Retornar-les a la gent.

Agafar el poder polític i dir: “Teniu! És vostre! Està aquí al vostre servei!”.

Per a posar els interessos de la població per sobre dels negocis de l’elit. Per sobre del 3%.

Cuidar les persones, les seves vides quotidianes. Erigir governs valents que frenin el poder econòmic, que posin límits, que facin la seva funció, una digna representació de la voluntat popular.

El nostre repte és estar a l’altura del que necessita la gent.

I la gent ens demana valor, coherència i unitat.

Hem d’obrir els braços per a saltar. Aconseguir ser com un sol bloc. Un bloc ferm, capaç de donar una batalla immensa.

És hora de perdre la mirada curta. D’omplir els pulmons d’aire. D’entendre que tan vàlid és portar una vida de lluita com començar avui. Tan vàlid és buscar escletxes de resistència en els moments de retrocés com llançar-se a buscar els possibles impossibles en els temps d’obertura. Tan vàlida és la política institucional com la dels carrers. Tan vàlida és la democràcia directa com la representativa. Ho necessitem tot. Us necessitem a totes.

I vèncer les resistències és imprescindible. La tendència al tancament.

Hem d’obrir els braços per a saltar. Aconseguir ser com un sol bloc. Un bloc ferm, capaç de donar una batalla immensa.

I una cosa cal saber: el que vindrà després no serà fàcil.

Caldrà desbancar la dreta. La corrupció. L’austeritat. Caldrà eradicar el gran privilegi. I no serà fàcil.

És fonamental no menysprear la força de l’elit. El seu poder polític, econòmic i mediàtic.

La capacitat de supervivència i l’habilitat per a crear relats de progrés mentre apliquen austeritat, desigualtat, dolor per a la gent.

També aquí a Catalunya. Espremen els somnis de la gent i mentrestant apliquen polítiques injustes, doloroses, excloents.

No calibrar el seu poder és un error, i l’enemic és la supèrbia.

Així que, en total contraposició a aquell món que ens governa amb paraules buides i pràctiques convergents, forgem aquest País en Comú.

Fem-ho des de la humilitat.

Organitzant les forces populars, la ciutadania.

Ens trobem en el moment més crític, a punt de saltar; quan els peus ja no toquen a terra i agafem tot l’aire, el retenim amb cautela als pulmons .

I el més difícil ja està fet.

Perquè el més difícil era mirar-nos als ulls i entendre que sí, que totes érem la mateixa cosa. Que ens necessitàvem juntes –perquè soles no podem, però juntes ho podem tot.

Juntes, i arribar a un acord. Les que van començar a lluitar al 2011 i les que començaren al 1936.

I el més delicat ja ho hem provat .

Ja que portem un any –dos?– d’experiència de treball en confluència en diverses institucions.

Ja sabem què funciona i què no funciona. En què ens vam equivocar i on l’encertàrem. Hem après que en un entorn hostil, l’única cosa que ens salva és la unitat i la cura mútua.

Així que els primers aprenentatges ja els tenim fets .

I així he descobert, de forma diàfana després d’un any al Senat, que no existeix més diferència entre el que puguem dir, fer, lluitar, en Joan Comorera i jo, i el que puguem dir, fer, lluitar, l’Óscar Guardingo i jo.

Tots dos senadors d’En Comú Podem; un pertany al meu partit i l’altre no , i aquesta és l’evidència que el nostre espai és el mateix.

Que els nostres anhels són els mateixos.

Les mateixes lluites.

Les prioritats.

Els valors.

L’ètica.

El més difícil era mirar-nos als ulls i entendre que sí, que totes érem la mateixa cosa.

I no només dificultats i aprenentatges. És que tenim molta feina feta.

Un diagnòstic com a partit del món que ens envolta.

Valors idèntics o germans, arrelats a tradicions vermelles.

Organitzacions democràtiques. Codis i principis ètics.

Lluites comunes. Programes conjunts.

Experiència de treball compartit, de dia a dia, de carrer, d’oposició i de govern.

I un missatge claríssim de l’electorat: és quan aneu juntes que confiem en vosaltres.

Hem guanyat les eleccions a Catalunya dues vegades. Governem pobles i ciutats, inclosa la capital.

Només ens queda un pas; un pas imprescindible que haurà d’arrelar el proper 8 d’abril: consolidar un projecte unitari basat en la confiança mútua.

Unitat i confiança.

I aprendre tota la cura que ens ensenya el feminisme.

Per a construir una organització des del consens i no des de la competició.

On incorporem allò millor que aporta cada part.

Una organització acollidora. On hi capiguem totes i tots. On multipliquem.

I on es senti cridada qualsevol persona que pensi que el seu lloc és la defensa d’allò comú.

Els serveis públics.

La distribució justa dels recursos.

El benestar quotidià.

La solidaritat.

La cura dels altres i la cura del món.

Apropant-nos al 8 d’abril, a l’assemblea fundacional on tota la ciutadania –aquell 99%– està convidada, interpel·lada, requerida; avui, les diverses parts cridem que acceptem el repte amb tota la il·lusió del món.

Obrim els ulls sota l’aigua.

I confirmem que estem a punt per a posar en marxa aquesta gran eina en favor de la majoria social.

Si hi posem alçada de mires, i cura, molta cura, i humilitat, sobretot humilitat, podem crear una organització formidable per a canviar el curs de la Història.

Tenim una oportunitat, i l’oportunitat és ara.