Esquerres acomplexades Revisat per Revista Treball a . La capacitat del processisme per degradar les institucions catalanes és tan monstruosa i a la vegada tan habitual que ja la considerem part del paisatge. Però n La capacitat del processisme per degradar les institucions catalanes és tan monstruosa i a la vegada tan habitual que ja la considerem part del paisatge. Però n Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Esquerres acomplexades

Esquerres acomplexades

Esquerres acomplexades

La capacitat del processisme per degradar les institucions catalanes és tan monstruosa i a la vegada tan habitual que ja la considerem part del paisatge. Però no ens hi podem acostumar. Mai s’havia escopit tan sovint sobre l’autogovern en nom de l’autogovern. No hi ha precedents d’un front patriòtic que en nom de la llibertat de Catalunya hagi convertit el Parlament del nostre país en un lloc on la vergonya aliena sigui sistemàticament el primer punt de l’ordre del dia. Puigdemont i el seu partit de cortesans van triar fa temps qui és el seu enemic. No és Espanya, més enllà de retòriques repetides com mantres de secta pseudoorientalista. Els moviments reals, pràctics, substantius de confrontació amb Espanya són entre cap i zero. L’adversari, escollit a consciència, és qui gosi discutir-li l’hegemonia a Catalunya. L’enemic és qui posi en dubte una determinada visió del país: la seva. Ens hem passat anys teoritzant que JxC era un nou pujolisme quan en realitat estem davant del ferrussolisme. Una mena d’ideologia de petit propietari reaccionari indignat perquè el Palau de la Generalitat no és hereditari i el seu inquilí depèn dels vots de la ciutadania.

Aquests dies s’ha fet ben visible una nova fase de la política catalana. Que malgrat la victòria d’ERC per sobre de JxC i una possible majoria d’esquerres això no és suficient perquè els postconvergents considerin legítim abandonar el lideratge del procés. La pinça entre Borràs i Puigdemont sobre Aragonès pot fer que el mandat de Torra ens sembli plàcid. Borràs ha convertit el Parlament en el seu búnquer particular davant possibles problemes judicials i, a la vegada, com a contrapoder a Aragonès. Allà estarà ella per garantir que ERC no es desvia de les sagrades escriptures processistes. Per la seva banda, Puigdemont es pretén president perpetu i gran germà del procés. Entre els dos poden generar una pressió insostenible, una agonia que allargarà la decadència. Les energies del pròxim Govern semblen més dirigides a seguir furgant el fons del pou que a gestionar els fons europeus. La resposta d’ERC passa per contrapropostes com “un estat major dins del Consell de la República”. Insuperable. Fascinant.

El problema d’ERC i JxC no és el repartiment de poder. Passa a qualsevol govern de coalició. El problema és que algú que no ha escollit ningú vulgui teledirigir Catalunya com un messies, en nom d’un mandat inexistent, dissimulant que això va de mantenir l’herència postconvergent, tan material com simbòlicament. El Consell de la República SL és propietat de Puigdemont I. És un cas similar al del Movimento Cinque Stelle, propietat de Beppo Grillo, de professió humorista. Tindrem un cap d’estat, Puigdemont, i un primer ministre, Aragonès. Un farà de guia espiritual que no ha escollit ningú, l’altre gestionarà vacunes i subsidis. La república monàrquica. En realitat, una comunitat autònoma amb mig milió d’aturats.

Les passades eleccions de 2017 les va guanyar Cs seguida de JxC. Aquest 2021 ha estat el PSC qui ha estat la força més votada i ERC ha superat el puigdemontisme. El 17-F va enviar alguns senyals per a un punt d’inflexió. Malgrat això, PSC i ERC han decidit gestionar l’herència de Cs i JxC respectivament. Sí, amb un to més moderat i amb menys exabruptes, però políticament fan seguidisme del capítol anterior. Illa i Aragonès a Catalunya estan atrapats pel passat, temerosos d’emancipar-se de la dreta nacionalista per càlcul electoral. Mentre a Espanya hi ha una aliança fràgil, però eficaç davant la dreta, aquí ens trobem amb dues esquerres jugant a veure-les venir. ‘Bonus track’: inclou també l’estratègia catalana de Pedro Sánchez. Com diu Lionel Chalon, el personatge que encarna el líder de la ultradreta a la sèrie Baron Noir, “la divisió de l’esquerra és la nostra assegurança de vida”.

Autor/Autora

Marc Rius

Professor associat de Ciència Política de la UB i director de la Fundació Nous Horitzons

Articles publicats : 5

Comentaris (2)

  • Avatar

    Roman

    Aquest article representa una actualització de la doctrina que des de la primavera del 2014 ha estat la guia estratègica que una part de l’esquerra ha fet servir per sobreviure al Procés.
    La premissa bàsica d’aquesta estratègia es ignorar el Procés i considerar que no existeix. Així al 2014 mentre tot el país parlava sobre les pros i contres de la independència, vosaltres vàreu proposar que el que s’havia de fer era parlar d’un altre cosa. La idea era centrar-se en “l’eix social” i ignorar les discussions sobre “l’eix nacional”. D’aquesta manera quan un periodista preguntava a un candidat nostre sobre si volíem o no la independència de Catalunya, aquest havia de contestar parlant de l’escola pública, o de la sanitat, o de qualsevol cosa menys del tema nacional. Si el periodista seguia apretant, el candidat havia de dir que nosaltres estàvem a favor “d’un referèndum” i que quan arribés aquest referèndum revelaríem quin era el nostre projecte de país. La idea era que com el referèndum no arribaria mai, mai caldria definir-se. Aquesta estratègia va néixer com una tàctica desesperada per sobreviure com organització al 2014, “l’Any del Tricententari”, però es va cronificar fins a convertir-se en estratègia.
    No és el lloc ni el moment per analitzar en detall les conseqüències bones i dolentes d’aquesta doctrina de negació conscient de la realitat. Es cert que l’escissió es va evitar però també es cert que es va perdre la oportunitat de fer una proposta de país que superés els blocs. Jo sóc un amateur en política i tenia la il·lusió que si debatíem internament entre companys podíem arribar a una síntesi i fer una proposta a la societat que evités el que va acabar passant, que el país es trenqués en dos. El titular seria que es va evitar el risc a costa de perdre la oportunitat.
    En qualsevol cas, aquí estem sis anys després amb una nova variant de la negació. Si analitzéssim la situació política a Catalunya sense el·lipsis i suposicions, veuríem dos partits, ERC i PSC que difereixen completament en un tema tan crucial i substantiu com és la forma d’estat que ha prendre la nació catalana. Cadascun d’ells té els votants en una de les dues meitats en que el país està dividit políticament. ERC té persones a la presó i proclama al PSC còmplice del seu tancament. El PSC considera que ERC va vulnerar la llei i va intentar que una meitat del país prevalgués sobre l’altre meitat. Ambdós partits consideren que l’altre es antidemocràtic. En aquest nivell d’anàlisis sense el·lipsis ERC prefereix a JxC com a soci perquè comparteix amb ells un projecte basat en repetir “l’embat democràtic”, tal com el seu candidat proclama des del faristol cada cop que té ocasió. En aquest context la unitat de l’esquerra passa per l’elaboració d’un nou relat de país que necessita una reflexió política llarga amb participació de tots els sectors socials. Una feina hercúlia que comprometria els millors anys de la seva vida a tota una generació i que donaria com a resultat -si sortís bé- un país millor, unit novament entorn d’algun consens al que s’arribés. El partit que aconseguís això tindria una posició hegemònica.
    Però seria certament molt difícil i molt arriscat intentar-ho. En comptes de embarcar-nos en una aventura com aquesta tenim un altre camí, continuar amb l’el·lipsi sobre el tema nacional. Suposem que el Procés no hagués existit i que el país no estès partit pel mig entorn a dos projectes nacionals enfrontats: el problema seria infinitament més senzill. Seria un problema de pura aritmètica parlamentària que es podria solucionar amb una setmana de reunions. La situació seria com la de l’esquerra francesa, dividida per personalismes disfressats de matisos programàtics. El teu article parteix d’aquesta lògica en la que el Procés no ha existit mai i demana la unitat de l’esquerra catalana, acusant-la de “acomplexada”(? )per no arribar a un acord.
    Persones de les que respecto molt el criteri em diuen que aquest pla és una bona idea. A mi em sembla contraintuïtiu que una anàlisi que es basa en ignorar expressament un dels factors principals de la situació pugui resultar efectiu i penso que la idea de que si no parlem d’una cosa deixarà d’existir es pensament màgic. Crec que un govern tripartit és inviable i que en deixar fora de l’anàlisi el motiu que el fa inviable, es fa que sigui més inviable encara. Finalment, m’agradaria estar en un espai que entomés els desafiaments amb grandesa, amb valentia i amb determinació, no tancant els ulls a la realitat ni creient que com que “tot es relat” qualsevol relat es pot fer hegemònic a base de fer força per creure-se’l un mateix

    Respon
  • Avatar

    Pere

    El PSC hereta els votants i, en bona part, la línia política de Ciudadanos. Vet aquí la contradicció de l’article. El PSC ja fa temps que no és un partit d’esquerres. Ni pel programa que defensa, ni per la població que el vota. Per això no té cap sentit defensar un presumpte govern “d’esquerres” amb el PSC.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top