És encara vàlida la definició de treballador? Revisat per Revista Treball a . Ens recordava Antoni Furió, el juliol de 2013 a País Valencia, Segle XXI, que afrontem una “societat de treballadors sense treball”. Repassa, l’autor, des dels Ens recordava Antoni Furió, el juliol de 2013 a País Valencia, Segle XXI, que afrontem una “societat de treballadors sense treball”. Repassa, l’autor, des dels Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » És encara vàlida la definició de treballador?

És encara vàlida la definició de treballador?

És encara vàlida la definició de treballador?

Ens recordava Antoni Furió, el juliol de 2013 a País Valencia, Segle XXI, que afrontem una “societat de treballadors sense treball”. Repassa, l’autor, des dels escrits de Hannah Arendt de 1958 fins els d’Ulrich Beck de 2013, passant per les estadístiques d’ocupació, tant a Europa com a Espanya.

Sobra gent. O, millor dit, sobren treballadors. I si hom no té capital – perquè és treballador – i el seu treball no és necessari, la tragèdia de l’exclusió (primer econòmica, després social) es fa pràcticament inevitable.

Pràcticament a l’altre extrem del globus, a Minneapolis, John Moravec publicava aquell mateix any Knowmad Society. Al llibre, ell i els seus coautors defineixen un treballador (i cito prou textualment) creatiu, innovador, motivat, sense por al fracàs, generador de noves idees i coneixements, que és capaç de solucionar diferents problemes, que col·labora amb els demés, que comparteix informació, que crea xarxes, en constant evolució i aprenentatge, autodidacta, que utilitza intensivament la tecnologia i n’adopta les noves tendències i usos.

El knowmad o nòmada del coneixement és el perfil del treballador del futur. O del present.

És evident que, a més dels 8.000 quilòmetres que separen Minneapolis de València, hi ha una altra distància, aquesta conceptual, entre ambdues percepcions del que és un treballador: per una banda, el pessimisme d’un treballador que se sap sobrer, que té unes habilitats que ja no són demandades per la societat (o per l’economia, no necessàriament el mateix); per una altra, l’exaltat optimisme d’un treballador al que, sovint, no s’acaba la feina, (creu que) pot dir que no, se’l valora i se’l té com a model.

De fet, el model que dibuixa Moravec no s’ajusta, en absolut, al model de Furió. Però no s’ajusta en qüestió d’expectatives, sinó en la seva mateixa construcció: mentre el model de Furió és un model de treballador de la societat industrial, depenent d’un capitalista que posseeix els mitjans de producció, el knowmad de John Moravec és un model de treballador de la societat del coneixement, on el capital a dures penes es redueix a un ordinador, tableta o mòbil d’uns pocs centenars d’euros i una connexió a Internet – que fins i tot pot ser gratuïta.

Quin és el model bo? Vol dir això que tots hauríem de transitar vers el model ciberoptimista de la societat de la informació? Vol dir que hem d’abandonar el sector primari i la indústria?

Molt me n’estaré jo de dir què s’ha de fer: prou complicades estan les coses com per contribuir a empitjorar-les.

Tanmateix, sí crec que, entre ambdós extrems, hi ha espai per a fer-se preguntes en la meva opinió rellevants.

La primera, de fet, ja ha estat feta, i és si encara és vàlida la definició de treballador en oposició a la definició de capitalista. Si la figura de l’autònom ja ens havia fet saltar les alarmes, aquests treballadors del coneixement que en tenen prou amb minses inversions d’uns pocs centenars d’euros ens haurien de fer (re)pensar si són, com la definició canònica dictaria, uns capitalistes. Autònoms, falsos autònoms, professionals liberals, freelancers, treballadors del coneixement, consultors. En quin calaix cauen aquests… treballadors? Quins drets? Quina forma de fer defensa col·lectiva dels seus interessos?

Si la primera és qualitativa, la segona és quantitativa: a Espanya ja pràcticament un 65% dels assalariats ho són al sector serveis. Un sector que, també de forma creixent, és intensiu en coneixement, en gestió de la informació, que escala molt bé en alguns subsectors, que té (de nou en alguns subsectors) veritables creixements de productivitat i competitivitat. I un sector que es basa, sovint, en reinterpretar contextos, en aplicar solucions que no existeixen i s’han de crear de nou. I la pregunta és: quants treballadors hi caben aquí? Hi cabran tots?

Què és un treballador i quants.

Per ajudar a respondre, ajudem-nos del fet que l’única forma d’empescar-se noves solucions és aprendre. I que estadísticament sabem que qui més en sap més es forma, i per tant aprèn més, i té més opcions de treballar en llocs on seguirà podent formar-se.

La divisòria que plantegen, cadascú per la seva banda, Furió i Moravec no és sinó la divisòria de qui forma part d’aquest cicle virtuós de formar-se, ser competent, tenir feina, seguir formant-s’hi, guanyar noves competències, etc. i de qui cau del cicle, bé perquè les seves competències, de sobte, han resultat irrellevants, bé perquè mai van precisar una actualització… fins que van caure en la irrellevància – el cicle viciós, simètric a l’anterior.

Creuem definicions i dades i trobem el treballador mal pagat o prescincible, per irrelevant, per automatitzat, que depèn d’un capital; i trobem el treballador ben pagat perquè aporta valor, per competent, perquè ha après a aprendre.

És en la transició d’una definició a l’altra, en la transició d’un model a l’altre que molts s’hi estan deixant la pell. Molts d’ells sense tenir-ne art ni part. Perquè no només ha estat cosa del treballador: la demanda de treball tampoc ha sabut què fer-ne. Ni dels uns, ni dels altres. Perquè, el capital, l’emprenedor, també demana a crits una redefinició.

Autor/Autora

Ismael Peña

Professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC – @ictlogist – http://ictlogy.net

Articles publicats : 7

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top