Els comuns i la batalla per Europa

Vivim temps interessants. La successió contínua i accelerada d’esdeveniments polítics, econòmics i socials, tant a nivell nacional com internacional, ha acabat amb la utopia liberal del final de la història que va teoritzar Francis Fukuyama als 90. Aquesta espiral històrica creixent, nascuda arran de la implosió del consens neoliberal amb el crash del 2008, ha provocat grans transformacions socials i, com a conseqüència, una profunda alteració dels sistemes polítics en la gran majoria de països a tots dos costats de l’Atlàntic. Actualment, les democràcies occidentals es troben en una crisi existencial de gran magnitud: l’ascens de la desigualtat econòmica i social, provocat per una cada cop més alta concentració de la riquesa en una elit econòmica i financera global que ha segrestat les institucions polítiques per al seu propi benefici, ha provocat una gran precarització dels drets socials i laborals i ha sostret a la ciutadania la capacitat de decidir sobre els assumptes públics que ens afecten en el nostre dia a dia per culpa de l’existent dislocació entre àrea econòmica-productiva-de circulació de capitals (quasi globals) amb l’àrea amb capacitat democràtica. La democràcia liberal s’està buidant del seu contingut polític i social i s’està transformant en un simple mecanisme formal de selecció d’elits acabant amb l’alternança política, social o econòmica que acompanyava el canvi de govern.

El resultat de tots aquests canvis ha estat un augment espectacular de la fragmentació social, una forta pèrdua de benestar material, un fort debilitament en la confiança en les institucions públiques i en la política mainstream, una creixent ansietat econòmica en molts sectors de la població davant les inseguretats materials i una pujant sensació d’incertesa davant el que ens depara el futur. Aquesta manca d’estabilitat social i de legitimitat política està afectant de ple el funcionament de les nostres democràcies i, per extensió, qualsevol projecte institucional, com és el cas de l’europeu.

La finestra d’oportunitat oberta per aquest deteriorament social, polític i institucional fruit del crash econòmic i de la seva gestió ha estat aprofitada per una onada de formacions polítiques, algunes d’elles històriques i d’altres de nova creació, que s’estan estenent com una taca d’oli al llarg i ample del vell continent. Aquestes formacions polítiques aplegades sota l’epígraf d’Internacional Populista són un seguit de partits polítics que, autoerigint-se com a representants del poble i criticant la manca de legitimitat de la classe política tradicional, advoquen per un ideari farcit de mesures nacionalistes, xenòfobes, racistes, proteccionistes i aïllacionistes que es materialitzen en un replegament nacionalista, una defensa del welfare chauvinism basat en un fals augment de la protecció social per als ciutadans originaris del país i una aposta per l’estat-nació westfalià trencant així amb qualsevol institució supranacional com la UE. Les conseqüències d’aquest ideari i aquestes mesures programàtiques no són altres que un fort deteriorament de la democràcia liberal i dels drets civils i polítics que d’ella emanen, un atac frontal a la cohesió de les nostres societats plurals i diverses amb la criminalització de la immigració o de l’Islam i un qüestionament de l’ordre liberal existent a nivell internacional i dels principis de cooperació i col·laboració transnacional, que podria conduir a una espiral d’alta conflictivitat entre nacions.

L’amenaça és ben real. Les darreres eleccions a Àustria o als Països Baixos, així com el Brexit i el paper actiu que va tenir l’UKIP tant en la lluita per la celebració del referèndum com en la campanya del Leave o les enquestes sobre les presidencials franceses, ens mostren com aquests actors polítics situats a l’extrem dret de l’espectre polític estan en condicions no només de marcar l’agenda, com ja fan en molts països, sinó de ser opcions electorals competitives que provoquen nefandes conseqüències.

Davant d’això, l’esquerra transformadora fa un diagnòstic comú basat en la disfuncionalitat de l’actual arquitectura institucional comunitària, el dèficit democràtic existent en el si de la Unió Europea i les conseqüències negatives que ha tingut sobre la població la política econòmica impulsada des de les institucions europees, les conegudes mesures d’austeritat i estabilitat fiscal.

La resposta majoritària davant aquesta qüestió aposta per aprofundir en la integració europea de manera gradual. Aquest corrent polític defensa anar cap a una major integració europea, sobretot a nivell polític i fiscal, perquè considera que el problema europeu és una integració deficient en molts àmbits. A més, aquesta opció també creu que l’única garantia institucional davant d’un món cada cop més globalitzat és enfortir els lligams amb la resta d’estats europeus per dotar-nos d’institucions comunes que puguin sortejar els reptes de futur que ens esperen. La materialització d’aquesta línia política es formalitza en l’aposta per mecanismes d’integració fiscal com la defensa d’impostos comuns a tota Europa, de polítiques socials comunitàries, de mutualització del deute o de major democratització de les institucions europees per així apropar-les a la ciutadania.

No obstant, front el desconcert provocat per tots aquests canvis també apareixen pulsions que es plantegen replegament a l’estat-nació i a les monedes nacionals. Aquest posicionament, a grans trets, aposta clarament per trencar amb les institucions comunitàries i amb la moneda única com a sortida a la crisi en què ens trobem. La ruptura amb la UE, per tant, equivaldria a poder fer política per a la majoria social que pateix les conseqüències de la crisi. Tanmateix, un trencament amb les institucions europees no farà realment sobirà un estat en el món globalitzat i interdependent en el que vivim. És necessari, per tant, posicionar-se en un debat d’aquestes característiques i elaborar tot un programa polític que tracti aquesta qüestió tot apuntant a un objectiu final, el d’una major integració europea, que elimini falses dreceres que ens condueixin a una sortida en fals davant de la crisi del projecte europeu. Un País en Comú no pot permetre’s ser una excepció en aquest sentit.

Estem vivint una etapa històrica on s’està produint un fort repunt de les opcions reaccionàries: la nova dreta nacionalista europea, coneguda com la Internacional Populista, s’està convertint, com hem dit abans, en una opció política de pes que controla l’agenda política i social en obligar la resta de partits a prendre posició sobre els temes que ells marquen, sempre relacionats amb qüestions com la sobirania nacional o la immigració. Aquesta posició influent a nivell d’agenda està fent que certs sectors de l’opinió pública comencin a percebre aquestes qüestions des d’una òptica negativa i amb preocupació, fet que porta els partits polítics tradicionals, tant a dreta com a esquerra, a endurir els seus posicionaments en aquests àmbits. La nova dreta nacionalista defensa que la sortida a les conseqüències econòmiques i socials de la crisi de 2008 és un replegament nacional que afecti els àmbits econòmics, social, polític i comunitari. Aposten per la protecció i defensen que una tornada a l’estat-nació westfalià és la millor manera de materialitzar-la. Aquesta aposta es formalitza en un enduriment en la llibertat de moviment de les persones, un control fronterer més agressiu, una criminalització de les minories no originàries del país, un incompliment del dret internacional en matèria d’asil i protecció internacional i un trencament amb les institucions supranacionals que regulen àmbits polítics, econòmics o socials que siguin contraris als interessos d’aquestes formacions polítiques. No cal dir, doncs, que un dels grans objectius d’aquest corrent ideològic és acabar amb la Unió Europea sota l’empara de recuperar la sobirania nacional perduda a mans de Brussel·les.

Davant d’aquesta situació, l’esquerra no pot emprar el marc discursiu del sobiranisme perquè aquest ens situa en el terreny de joc de l’adversari polític. Qui defensarà millor la nació que aquells que sempre s’han considerat nacionalistes? Obrir la porta a aquests discursos pot inocular el virus del nacionalisme més reaccionari en la nostra societat. El millor exemple d’això és el Brexit. La campanya del Leave, d’orientació clarament sobiranista i d’anhel de l’estat-nació, es va convertir en quelcom nacionalista, racista, xenòfob i antieuropeu en la qual l’UKIP, en un primer moment, i el Partit Conservador després van qüestionar drets i llibertats bàsiques dels ciutadans comunitaris residents allà i on el sentiment antiimmigrants va experimentar una gran pujada.

Les esquerres transformadores han de combatre aquest marc discursiu i aquesta línia política basada en un replegament nacionalista que ens porti a defensar societats cada cop més tancades en si mateixes i més impotents a nivell democràtic, ja que les estratègies competitives i econòmiques acabarien veient-se forçades a ser de dumping i competició a la baixa en fiscalitat, regulacions i drets, deteriorant els fonaments més bàsics de l’Estat del Benestar. En un moment en què les nostres societats cada cop són més complexes, plurals i diverses i en què els reptes de futur són cada cop més globals, l’esquerra transformadora ha d’apostar clarament per ser el corrent polític que garanteixi l’existència de societats obertes i lliures, que col·laboren i cooperen entre elles i que creen lligams institucionals, culturals, econòmics i polítics per viure en fraternitat. Combatre l’ascens del replegament nacional és combatre la balcanització d’Europa.

A dia d’avui, tenim un marc institucional com és la Unió Europea que ens pot servir per donar forma a aquesta aposta política. Depèn de nosaltres si volem lluitar per ell i posar-lo al servei dels interessos de la majoria o si volem advocar per la seva destrucció i legitimar l’ascens del nacionalisme a Europa. El futur del continent està en joc.