El fil roig i les línies vermelles Revisat per Revista Treball a . “Si els teixidors tenen fam, que mengin herba”. Pronunciada per un fabricant a qui un capatàs alerta de què els seus treballadors reivindiquen millors salaris i “Si els teixidors tenen fam, que mengin herba”. Pronunciada per un fabricant a qui un capatàs alerta de què els seus treballadors reivindiquen millors salaris i Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » El fil roig i les línies vermelles

El fil roig i les línies vermelles

El fil roig i les línies vermelles

“Si els teixidors tenen fam, que mengin herba”. Pronunciada per un fabricant a qui un capatàs alerta de què els seus treballadors reivindiquen millors salaris i condicions de treball i vida dignes, aquesta frase catalitza la revolta que Gerhart Hauptmann -fill i nét d’obrers tèxtils, novel·lista i dramaturg alemany que va guanyar el premi Nobel el 1912- va recollir a ‘Els teixidors’. L’obra, reeditada fa poc per Adesiara amb doble pròleg de Feliu Formosa, narra en cinc actes una revolta dels teixidors de Silèsia, el 1844, de la que Heinrich Heine va fer també un famós poema i que, considerada un dels primers esclats socials que té com a base una consciència de classe, va precedir l’onada revolucionària europea de 1848. D’allí va sorgir el ‘Manifest comunista’ de Marx i Engels, pròleg al seu torn de la Comuna de París de 1871, de la que ara se’n commemoren 150 anys i que va marcar l’origen de la bandera roja com a símbol de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Del republicanisme i del socialisme.

Tot això ve a tomb del “fil roig” que Pere Aragonès va traçar en el seu discurs (cita de Marx inclosa) d’investidura fallida de divendres, 26 de març, i que aquest dimarts torna a intentar en segona volta. “Catalunya és nació i un sol poble. Dos consensos històrics que continuen vigents i que han de guiar en tot moment la nostra acció política. La concepció republicana i de progrés de la nació catalana ve de lluny. Un fil roig republicà que arrenca amb Pi Margall i encadena Valentí Almirall, Roca Farreras, Gabriel Alomar, Rafel Campalans i Rovira i Virgili, que s’entrellaça amb Salvador Seguí, Francesc Layret i Joan Peiró. Que es fan seus els presidents Macià, Companys, Irla i Tarradellas, i de pioneres com Nativitat Yarza i Justa Goicoechea. El fil roig de Montserrat Roig i de Maria Aurèlia Capmany. De Josep Benet i de Josep Fontana. Aquest és el fil roig del meu republicanisme”, va recitar el candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat, segons recull i selecciona la pàgina web del partit.

Si es consulta la transcripció literal del discurs d’Aragonès a la web del Parlament, el fil és encara més ric i més roig: inclou també socialistes com Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret i Josep Pallach; més dones republicanes, i també Paco Candel en la nòmina de comunistes i companys de viatge d’entre els que ERC només reconeix, cita o deixa visibles Montserrat Roig, Josep Benet i Josep Fontana en la versió extractada per al web del partit. Més enllà de Seguí i Peiró, no hi ha cap sindicalista contemporani. En la transcripció literal del discurs al Parlament, l’agulla del fil roig s’enfila no directament a partir dels conceptes de ‘nació’ i ‘un sol poble’ -teixit, per cert, per Benet, Candel i els no citats Antoni Gutiérrez Díaz i Cipriano García- sinó d’aquesta frase més immediata: “Una nació és la seva gent, tota la seva gent, amb els seus projectes, les seves angoixes, les seves necessitats, les seves frustracions i amb els nostres defectes, però, sobretot, amb les esperances, les il·lusions i els compromisos del conjunt de la ciutadania”.

Per què, si la música d’aquest discurs sona bé, la lletra no es pot concretar en una partitura nítidament d’esquerres? Un Govern de coalició ERC-Junts i amb suport de la CUP serà una repetició del que ja hem tingut els darrers anys. O encara pitjor, vista l’animadversió que no saben resoldre entre la gent de Carles Puigdemont i la d’Oriol Junqueras i que va en augment, sota els llums i taquígrafs d’un Parlament cada cop més degradat. Per què ERC no explora un govern d’esquerres de debò cercant, amb la fórmula que pugui ser més viable, la complicitat, a banda de la CUP, també dels Comuns i del PSC? Si més no, en el fil roig d’Aragonès hi ha força noms de la tradició socialista i cap nom de la tradició del catalanisme conservador (ni Torras i Bages, ni Prat de la Riba, ni Cambó, ni Carrasco i Formiguera) que va recollir CiU i que ha acabat mutant en Junts. I que inclou, dins de Junts, algunes expressions de nacionalpopulisme alienes ja no al fil roig, sinó també al fil del catalanisme conservador.

La retòrica del “front ampli” que usa ERC per fer passar bou per bèstia grossa i blanquejar Junts dins d’un hipotètic govern amb la CUP i els Comuns funciona només com a coartada del Govern realment possible i desitjat pels republicans, sobretot per bona part del seu electorat, en clau únicament independentista. Però repetir la fórmula ERC-Junts ho és tot menys ser fidel ja no al fil roig, sinó ni tan sols a la noció d’un sol poble. Abans que el tergiversés el processisme, en la seva gènesi aquest concepte relligava fet social i fet nacional i representava tot el contrari a un país partit per la meitat o a un Govern amb una idea de futur sustentada només sobre un 52% de l’electorat o una quarta part de la població.

Reprendre el fil roig del catalanisme -sense renunciar a l’autodeterminació que ja no només el PSUC (i després ICV i ara els Comuns mantenen), sinó fins i tot el PSC tenia al seu ideari- implica teixir noves aliances per part de l’independentisme d’esquerres. I això requereix valentia per traspassar algunes línies vermelles que, en el cas d’ERC, no queda gaire clar no que vulguin, sinó si als republicans no els les han posades d’altri, a banda d’ells mateixos, aquestes línies vermelles. I tot plegat, en el context d’una batalla per l’hegemonia que encara no han resolt amb l’espai postconvergent tot i haver guanyat les eleccions al Parlament per primer cop des de la República… empatats a escons amb els socialistes, que han tingut 50.000 vots més.

Ho escrivia Manel Cuyàs en una columna a ‘El Punt Avui’ el 2016: “Tenir un fil roig vol dir anar proveït d’uns principis que informen i travessen tota una vida. Les línies vermelles es poden arribar a travessar i negociar, però el fil s’ha de mantenir. El matís és important”. ERC sembla que no entén el matís i ho fa al revés: el que manté són les línies vermelles. I el fil roig l’explica al Parlament, l’esfilagarsa al web del partit i no sabem si el manté, però, en tot cas, no sembla disposada a fer-lo servir per allò que serveix un fil: per teixir.

Si a les xarxes socials la gent s’encanta amb els vídeos de gats, que de vegades juguen amb cabdells de llana, a la política catalana es perd molt, massa, el temps amb jocs de miralls (sovint trencats) i cabdells de fil que no hi ha manera de desembolicar. Ara que hi ha un candidat que ha trobat i reivindica un fil roig, seria bo que el fes servir per governar i no per jugar. Això requereix teixir noves aliances, creuant línies vermelles, pròpies i alienes. I teixir un abric social per protegir la gent, tota la gent, de les angoixes, necessitats i frustracions en temps de crisi que són molt durs. No vivim al segle XIX, però hi ha gent que passa gana. I no es pot dir als teixidors del segle XXI que mengin herba.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 20

Deixa el teu comentari

Scroll to top