El dret a dubtar davant de la guerra i la geopolítica Revisat per Revista Treball a . Aquest és un article que fa dies que volia escriure, però confiava a ser capaç de construir-me un posicionament respecte del paper que ha de jugar el nostre paí Aquest és un article que fa dies que volia escriure, però confiava a ser capaç de construir-me un posicionament respecte del paper que ha de jugar el nostre paí Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » El dret a dubtar davant de la guerra i la geopolítica

El dret a dubtar davant de la guerra i la geopolítica

El dret a dubtar davant de la guerra i la geopolítica

Aquest és un article que fa dies que volia escriure, però confiava a ser capaç de construir-me un posicionament respecte del paper que ha de jugar el nostre país (i els del nostre entorn) davant de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. No he estat capaç d’aconseguir-ho, malgrat la sobresaturació d’informació (i desinformació) sobre el tema durant els darrers dies. Escolto i llegeixo gent que se suposa que en sap, però començo a dubtar quan recordo que alguns d’aquests també acostumen a pontificar sobre temes tan diversos com la pandèmia de la covid-19, els efectes del volcà de l’illa de la Palma o els preus de l’energia. Per això vull reivindicar el dret a dubtar, a detectar raons en persones diferents que puguin defensar posicionaments fins i tot oposats. Això és el que em passa per exemple respecte a què ha de fer Espanya, si enviar o no armes als ucraïnesos. I com que soc un simple afeccionat a l’estudi de la geopolítica i no tinc punyetera idea de com actuar davant d’un conflicte bèl·lic, no puc ni vull adherir-me a les passions amb què els darrers dies he vist com persones a qui respecto s’han posicionat davant d’aquesta important i greu qüestió que ens ha gelat els nostres cors.

A la meva ciutat es va convocar fa uns dies, per part de diferents entitats pacifistes, una concentració en contra de la guerra, però en què els ucraïnesos residents van aprofitar per demanar que enviem armes als seus paisans. Contradicció? Potser sí, no ho sé. Entenc les raons dels que defensen que Espanya no ha d’enviar armament a Ucraïna i que aposti (únicament?) per les vies diplomàtiques. Els que ens hem criat políticament en la tradició del “No a la guerra” i el “OTAN no, bases fora” no ens podem sentir còmodes a l’hora de defensar l’enviament d’armes a qualsevol part del món, més encara quan probablement serveixi de ben poc davant la superioritat de l’exèrcit rus. Ara bé, què fem doncs? Per això també entenc aquells que, en virtut de la realpolitik o l’ètica de la responsabilitat, defensen que no hi ha més remei que enviar armes als ucraïnesos, per tal que puguin defensar-se d’aquesta ignominiosa invasió de l’exèrcit comandat pel sàtrapa Vladimir Putin.

No tinc clar que els habituals lemes que servien per condemnar els habituals atacs de l’imperialisme dels EUA siguin útils ara, de la mateixa manera que dubto a l’hora de comparar la situació dels ucraïnesos amb la dels republicans espanyols del 1936… I sí, de vegades des de les esquerres arrosseguem certs complexes quan hem de condemnar accions protagonitzades per Rússia, i aprofitem de seguida l’avinentesa per respondre atacant el que fan els nord-americans. Però aquí hem de ser meridianament clars a l’hora de condemnar la invasió ordenada per Putin. Sense complexes. I sí, som uns hipòcrites quan aplaudim l’expulsió de les federacions esportives russes dels diferents esdeveniments internacionals, perquè han sobrat els motius al llarg de la història per fer el mateix, sense anar més lluny, amb Estats Units.

Mentrestant, però, se’n parla, tanmateix, menys del necessari, de les veritables víctimes de la guerra: els de sempre, les persones injustament mortes i forçades a abandonar la seva terra. El drama de la nostra maleïda espècie, repetit una i mil voltes. Les nostres societats, desgraciadament acostumades a la polarització en els darrers temps, troben un motiu més per dividir-se, un cop més, fins a la divisió final i la irreconciliació inevitable.

No a la guerra, sempre, però quan la diplomàcia no és suficient davant la barbàrie, què cal fer? No m’agradaria estar en la pell dels nostres governants, sincerament. Tebior? Covardia? Potser sí. Per això és el temps dels valents, i no em refereixo als que pontifiquen des de la comoditat del seu sofà, telèfon mòbil en mà, o des de les tertúlies de televisió o ràdio, sense cap humilitat ni empatia. Mentrestant, permeteu-nos als tebis i covards reivindicar el nostre dret a dubtar, a no tenir les coses tan clares com alguns ens diuen que les hem de tenir. O amb mi o contra mi. Pot semblar que es tracta d’un posicionament còmode i senzill, però crec que és exactament el contrari: es tracta de saber escoltar les raons de qui parla amb respecte, mirar d’entendre-les i també qüestionar-les, totes. Perquè ningú no està en possessió de la veritat absoluta, ni en aquesta ni en cap altra qüestió.

Autor/Autora

Miguel Guillén Burguillos

Politòleg i militant ecosocialista

Articles publicats : 14

Comentaris (1)

  • Avatar

    Roman

    El que no hem de fer és menjar-nos el TBO de la OTAN de que “Putin és un autòcrata demófob boig posat al seu lloc pels oligarques corruptes que ataca al poble ucraïnès perquè li ofèn el seu amor per la democràcia occidental i els vol aplastar.” Crec que una part del problema es la debilitat ideològica dels Verds i la seva frivolitat intel·lectual però també ajuda que al front d’Europa hi ha dos mediocres reconeguts (tres si comptem el Borrell) que han deixat que la UE sigui un titere de la OTAN fins al punt que a vegades Stoltenberg sembla parlar en nom d’Europa.
    Les claus d’una posició seriosa són:
    1-Relat: Crec que s’ha de parlar sempre de dos estats amb interessos nacionals diferents, un dels quals ha envaït il·legalment a l’altre, ha envait ilegalment a l’altre (ho poso dues vegades perque hi ha companys que tenen problemes de comprensió i m’acusen de no condemnar la invasió). Parlar de “Putin contra el poble ucraïnès” o de “Putin ens ha atacat a tots” o “Putin ha atacat a la democràcia”, etc, etc, es llegir el el TBO de l’OTAN que busca desqualificar completament al bàndol rus per deslegitimar qualsevol pau possible. Repeteixo: Rússia i Ucraïna son dos estats i l’agressio il·legal russa es a l’estat Ucrainés. Pobles n’hi ha als dos costats.
    2-Solució. Si descartem les dues solucions dolentes (libanització i III GM) haurem de parlar de quines serien les fronteres segures possibles a llarg termini. En aquest sentit opino que ja que Lugansk, Donetz i Crimea son russes, una sortida del atzucac seria tornar-les a Rússia. Parlar de la “integritat territorial d’Ucraïna” com incloent aquestes tres zones es part del TBO de l’OTAN perquè tothom que sap alguna cosa de la regió sap que són russes. Si es pot trobar una solució sofisticada com la que proposaven els acords de Minks, perfecte, però si es a lo burru “o una cosa o l’altre”, llavors són russes i a l’OTAN, a Brussel.les, etc… tothom ho sap. Alimentar la població occidental amb la la idea que les tres regions son irrenunciables per Ucraïna es eliminar la única sortida possible, que és l’estratègia actual de la OTAN.
    3-Alto el foc: La gent està morint i em sembla immoral no demanar un alto el foc i no diguem enviar armes. Quan en una guerra algú no demana alto el foc és perquè creu que la continuació dels combats afavoreix al seu bàndol i millora la seva posició a la taula de negociacions. L’estratègia de l’OTAN és obligar als russos a una matança de cents de mils amb la destrucció total d’Ucraïna per tal de tenir una millor posició negociadora.
    4-Gradació: Les sancions econòmiques estan destruint l’economia russa i estan destruint les vides del poble rus. Sense saber quina pau en quines fronteres demana la UE a Rússia perden qualsevol efectivitat. Quan es traurien aquestes sancions? Amb un alto el foc? Si Rússia renuncia a les tres regions? Si deixa que Ucraïna entri a la OTAN? En cap cas? La UE no te cap posició diplomàtica estructurada i es dedica a muntar un bloqueig brutal. Si Rússia percep que li costa lo mateix un cm2 de Ucraïna que Ucraïna sencera no te cap incentiu per moderar-se.
    Es urgent que si queda algun rastre d’intel·ligència als Verds o a l’esquerra europea es faci servir per elaborar una posició diferent de la de la OTAN. I no val dir que “o amb la OTAN o amb Putin” com venen a dir alguns companys més o menys clarament. Jo estic en un tercer lloc on tothom és benvingut i on crec que hi hauríem de ser-hi totes i tots els que formem aquest espai.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top