El discurs del rei Revisat per Revista Treball a . Per tradició, per morbo, per curiositat, per inusual interès informatiu o, simplement, per 'zapping', la nit de Nadal molta gent va veure el discurs del rei. Vi Per tradició, per morbo, per curiositat, per inusual interès informatiu o, simplement, per 'zapping', la nit de Nadal molta gent va veure el discurs del rei. Vi Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » El discurs del rei

El discurs del rei

El discurs del rei

Per tradició, per morbo, per curiositat, per inusual interès informatiu o, simplement, per ‘zapping’, la nit de Nadal molta gent va veure el discurs del rei. Vist el que va donar de si, hagués valgut més la pena que alguna de les cadenes de televisió que van emetre puntualment a les 9 de la nit el missatge del cap de l’Estat o, fins i tot, la televisió que no el va emetre perquè fa anys que prioritza emetre per Cap d’Any el missatge del president de la Generalitat -i que enguany queda orfe per falta de president i perquè JxCat i ERC així ho van acordar en el repartiment electoralista de la seva ascendència sobre els mitjans públics després de la inhabilitació de Quim Torra-, hagués contraprogramat Felip VI amb ‘El discurs del rei‘.

Ara fa deu anys, aquesta pel·lícula de Tom Hooper, amb guió de David Seidler i protagonitzada per Colin Firth, Geoffrey Rush i Helena Bonham Carter, va obtenir quatre Oscar (millor pel·lícula, millor director, millor actor principal i millor guió original) de les 12 nominacions amb les que va concursar a la gala de Hollywood. Hi va arribar amb una bona crítica, èxit comercial i altres premis (un Globus d’Or i set BAFTA) per explicar amb grapa una història basada en fets reals i que, malgrat ajustos cronològics i dramàtics i petites tergiversacions històriques, concloïa de forma èpica. Concretament, amb l’històric discurs que George VI -el tartamut Duc de York que havia ascendit al tron britànic després de l’abdicació del seu germà Eduard VIII- va dictar per la BBC, el setembre de 1939, anunciant que el Regne Unit entrava en guerra amb l’Alemanya nazi.

Per molt que s’hi esforcessin Felip VI i els seus assessors del palau de la Zarzuela -i per molt que se’ns digui que hi van estar molt a sobre, des de La Moncloa, el president Pedro Sánchez i la vicepresidenta Carmen Calvo, per a enuig del també vicepresident Pablo Iglesias-, el cert és que aquest altre discurs del rei no va ser pas històric, com alguns auguraven o esperaven en qualificar-lo, fins i tot, del “discurs més transcendental” des que va accedir al tro, el 2014, després de l’abdicació forçada de Joan Carles I. “Lo histórico será, otra vez, la falta de reflejos, de explicaciones o de disculpas ante los españoles. Ni las ofrece el rey padre –que solo se comunica con el pueblo al que reinó a través de notas de prensa de su abogado– ni las ha ofrecido el rey hijo, que en este discurso ha optado por ignorar el problema, a ver si así desaparecía”, ha escrit el periodista Ignacio Escolar.

Però és que, més enllà de no esmentar la fugida del rei emèrit als Emirats Àrabs ni les acusacions de corrupció que pesen sobre Joan Carles de Borbó i la Monarquia, les calculades referències retòriques de Felip VI a una ètica buida de contingut potser van ser el més noticiable però no són el més greu ni el més remarcable del discurs. Certament, les referències a la Constitució i l’intent d’empatitzar amb la ciutadania que pateix i lluita contra la pandèmia i la crisi econòmica apunten a un altre objectiu: l’intent d’apuntalar una institució que pateix una greu crisi de legitimitat. Ho evidencia l’enquesta de la Plataforma de Mitjans Independents amb la que 16 capçaleres digitals van trencar, la tardor passada, l’omertà demoscòpica amb que tots els grans mitjans de comunicació i el governamental Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) han tractat fins ara la Monarquia. El resultat: que un 66% dels catalans i un 41% dels espanyols estan a favor de la República (per només un 15% i un 35%, respectivament, que estan a favor de la Monarquia), segons un estudi de l’agència 40bB que dirigeix l’exdirectora del CIS Belén Barreiro.

Ara bé, ni Felip de Borbó és Colin Firth ni la reina Leticia, esmentada un parell de vegades en el discurs, és Helena Bonham Carter. Ella és periodista i presentava telenotícies, i de ben segur que algun consell deu haver donat al seu marit. Però ni de lluny sembla que Felip VI hagi après una lliçó similar a la que, als anys 30 del segle XX, George V va donar al seu fill sobre la importància de la ràdio o la que, el 23-F de 1981, el pare de l’actual rei d’Espanya va haver d’aprendre a correcuita sobre la televisió. Malgrat els canvis de plans en una intervenció de 13 minuts i que denotaven una acurada edició televisiva, el hieratisme de Felip VI i algun petit detall del llenguatge no verbal van ser un llast pels objectius empàtics del missatge nadalenc.

No és creïble un rei que es dirigeix especialment als joves quan aquests, segons l’enquesta de la Plataforma de Mitjans Independents, el rebutgen amb un ampli marge del 60%. I no és creïble un rei que intenta fer-se proper situant-se retòricament ell mateix en “los lugares de trabajo, en las aulas, en las plazas y en los barrios; en los comercios, en los mercados, en los bares; en los cines, en los teatros…” i que, prèviament, ha fet ús d’un llenguatge caspós i aristocràtic fent així autobombo de les seves visites amb la reina: “En el campo y en la mar; en los pueblos y en las ciudades; en los mercados, en las fábricas, hemos visto el coraje y el nervio de este país; hemos sentido el pulso de nuestra sociedad que, pese a todo, ha mantenido a España en pie”. I encara és menys creïble quan fa només quatre dies que Felip VI, xiulat en diverses ocasions tant a Catalunya com en passejades per altres comunitats, ha hagut d’explicar amb l’eufemisme de “visita privada” un viatge clandestí a Barcelona per entregar el premi Cervantes a Joan Margarit.

Amb tot, el més greu del discurs del rei, que és el comandament màxim de l’Exèrcit de Terra, de l’Exèrcit de l’Aire i de la Marina, és que només mencionés les Forces Armades per elogiar-ne la seva tasca de suport en la lluita contra la pandèmia. Ni una paraula sobre els xats de militars i els manifestos castrenses que darrerament proliferen atacant el govern de coalició d’esquerres de PSOE, Unidas Podemos i Comuns tot fent apologia del cop d’Estat i de l’aixecament feixista que va provocar una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Uns fets històrics que, per cert, en un pèssim exercici de memòria democràtica, Felip IV no va tampoc esmentar més enllà de l’eufemisme de contraposar la Constitució de 1978 a “años de enfrentamientos“. Avui el soroll de sabres no és com el de 1936 ni tant sols com el de 1981 però, com aleshores, busca l’empara o la complicitat de la Monarquia i és un error contemporitzar-hi o menystenir aquests pronunciaments que tenen el suport explícit de l’extrema dreta.

Si el 23-F va ser possible quan l’extrema dreta tenia un únic diputat testimonial (el líder de Fuerza Nueva, Blas Piñar) i la dreta extrema de l’Alianza Popular de Manuel Fraga encara no s’havia menjat el centredreta de la UCD d’Adolfo Suárez, avui no hauríem de perdre de vista que VOX és la tercera força al Congrés, que condiciona governs com el d’Andalusia i que és més que probable que irrompi al Parlament de Catalunya. A diferència de fa 40 anys, Espanya forma part de la Unió Europea, però processos com el Brexit o governs com el de Viktor Orban a Hongria i exemples diversos d’ascens dels nacionalpopulismes a França, Itàlia o altres països europeus no ens han de fer pensar que estem vacunats contra el virus de l’ultradreta.

Certament, la lletra del discurs del rei d’aquest Nadal no era la del discurs que el mateix Felip VI va recitar el 3 d’octubre del 2017 contra Catalunya i contra el propi paper constitucional de la Monarquia com a garant de l’equilibri democràtic. Fa tres anys el rei no va titubejar, a major glòria de l’extrema dreta espanyola i de la polarització nacionalista d’àmplia bandera que professa tota la dreta i, malauradament, també certa esquerra. En canvi, el 2020, en un context molt diferent marcat per la crisi del coronavirus, i fent equilibris impossibles com eludir citar el rei emèrit o acabar felicitant el Nadal en castellà, català, gallec i euskera, Felip VI ha estat, paradoxalment, menys convincent. Potser si ell, els seus assessors o el president Sánchez que, en última instància, havia d’avalar el missatge, haguessin revisat ‘El discurs del rei’ haguessin comprès com el rei que interpreta Colin Firth venç la tartamudesa i, en definitiva, convenç: enfrontant-se obertament al feixisme amb el que el seu predecessor havia flirtejat abans d’abdicar.

És cert que al feixisme -que també discursejava amb efecte- no se’l va vèncer amb discursos. El fet que el cinema n’hagi aprofitat i lloat l’èpica d’alguns, siguin de George VI, Winston Churchill o Charles De Gaulle, no ens ha de distorsionar el record històric. Van ser l’Exèrcit Roig, les tropes aliades, els partisans i la Resistència els qui van vèncer el nazifeixisme. Ara, el risc del populisme i la nova extrema dreta tampoc es combat principalment amb discursos. Ni amb crítiques a altres discursos. Es combat tenint una democràcia forta i una esquerra social i política ben organitzada, de valors i aspiracions republicanes. I, sobretot, quan es governa, fent polítiques actives i democràtiques en favor de la reconstrucció econòmica, de la sostenibilitat ambiental i dels drets socials i serveis públics, començant per la sanitat i l’educació, pel dret al treball i a l’habitatge digne. Són tots aquests drets que necessitem veure i tocar, sense retòrica, als llocs de treball, a les aules, a les places i als barris; als comerços, als mercats, als bars; als cines, als teatres… Als carrers, en definitiva, que és allò que no trepitja el rei i que sí solen disputar els populismes en moments de crisi.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 18

Deixa el teu comentari

Scroll to top