Conflicte i violències Revisat per Revista Treball a . Aquestes darreres setmanes ha tornat a emergir el debat sobre violències al carrer. Que el conflicte social s’expressi als carrers no és nou, i les seves deriva Aquestes darreres setmanes ha tornat a emergir el debat sobre violències al carrer. Que el conflicte social s’expressi als carrers no és nou, i les seves deriva Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Conflicte i violències

Conflicte i violències

Conflicte i violències

Aquestes darreres setmanes ha tornat a emergir el debat sobre violències al carrer. Que el conflicte social s’expressi als carrers no és nou, i les seves derivades en matèria d’ordre públic tampoc no ho són. Es torna a posar de manifest la dificultat de trobar l’equilibri entre garantir drets i llibertats -no només pel motiu del conflicte, sinó també dels que discrepen- i mantenir l’ordre públic -i això transcendeix el mobiliari urbà-. Aquest malestar expressat arran del cas de Pablo Hasél s’afegeix a altres derivats de la situació de pandèmia i la crisi econòmica, política, social i emocional. És el deteriorament global democràtic en l’afectació directa a drets i llibertats. Els moments d’incertesa i d’inseguretat en sentit ampli -inseguretat vital, laboral, democràtica, econòmica, emocional- són propicis a les expressions negatives del conflicte. Cal recordar que el conflicte no és negatiu, és inherent a la condició humana i sovint ha esdevingut motor de canvi. Ara bé, no abordar-ne les causes i les expressions sí que pot desembocar en violències de tota mena i altres expressions negatives.

Algunes de les violències que s’expressen en aquest i tants d’altres conflictes són la directa (verbal, psicològica i física), l’estructural (pobresa, debilitament democràtic, vulneració de drets i llibertats, repressió, etc), la simbòlica (actes o rituals que reconeixen la violència) i la cultural (idees, normes, imaginari col·lectiu, valors, tradició). Estem davant de diverses violències, que tenen diverses causes i que ens afecten la vida de manera més directa o indirecta; per tant, és indispensable fer una anàlisi multiagencial. I cal diferenciar la violència com a estratègia, que existeix, i la violència com a expressió desenfrenada del malestar no canalitzat o gestionat de manera individual i col·lectiva.

Prendre consciència d’això és indispensable per transformar-ho. Calen més polítiques públiques per millorar les condicions de vida de la ciutadania i rebaixar el patiment i el consegüent malestar i indignació. La inacció política deixa un buit a la violència que fa difícil gestionar el conflicte en positiu. Si en fem un batibull no ho resoldrem i correm el risc de confondre causes i conseqüències, amb tot el que això suposa per a l’anàlisi dels conflictes. No obstant, és un imperatiu ètic abordar el tema amb honestedat i sense trampes. I els missatges en aquest sentit han de ser clars.

El debat de les darreres setmanes té una música de fons de frivolització de la violència -les violències- que em sembla del tot temerària i irresponsable, tant estratègicament com ètica. No és el mateix condemnar totes les violències que blanquejar-les com a defensives o reactives a altres violències. Se senten veus que etiqueten les violències de legítimes o il·legítimes, segons la simpatia cap a la reivindicació que hi ha al darrere. Es fan judicis, o es jerarquitzen, donant, per exemple, més veu a la violència urbana que a l’estructural o sistèmica; o a l’inrevés, segons la mirada. En definitiva, la banalització de les violències contra les persones porta, indiscutiblement, cap a una relativització de la dignitat humana. I hem de tenir present que de la frivolitat i la banalització, a la justificació, hi ha una línia molt fina.

Catalunya sempre ha tingut un fort moviment pacifista, un teixit social i unes institucions potents en aquest camp. La creació de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) n’és un exemple: una reivindicació del moviment pacifista que va esdevenir possible, en part, per la tossuderia de moltes persones i institucions que van defensar la importància de tenir una estructura d’aquestes característiques a casa nostra, amb independència de l’executiu, i que depengués del Parlament de Catalunya. També anys de reivindicacions, mobilitzacions contra les guerres, contra l’armament i tantes altres iniciatives per la no violència. La majoria de reivindicacions socials feministes, contra la guerra d’Iraq, el ‘Volem acollir’, o moltes manifestacions del procés independentista també s’han imbuït d’aquest tarannà de no violència, que en cap cas restava contundència a les reivindicacions. És, doncs, un relat que ha calat a l’imaginari col·lectiu i que ara pot estar en perill. Cada vegada més veus manifesten que aquesta via no funciona.

Per revertir aquesta tendència, cal reforçar el missatge que no pot existir canvi social sense conflicte, però sí sense violència. Amb el convenciment, a més, que la no violència és més transgressora i revolucionària que les reivindicacions on s’utilitza la violència. La no violència no vol dir inacció, o conformisme, és una acció positiva (i no violenta). Es parla molt dels canvis de la història i del paper de la violència en ells, confonent de manera ingènua, en alguns casos, i en d’altres vinculant intencionadament conflicte i violència, com si no hi hagués possibilitat de transformació sense exercir-la. Anàlisis acadèmiques corroboren que les lluites no violentes van assolir els seus objectius amb un percentatge més elevat que les violentes. Una de les conseqüències de l’adhesió a la no violència i el desmarcament de la violència és que modifica a l’alça el cercle de simpatitzants a la causa que legitima la reivindicació, tal com es va veure en el passat recent de manera clara a Euskadi. En el context actual podríem dir que existeix un risc de passar del relat del pacifisme al de la legitimació de la violència. L’èpica de la violència versus l’ètica de la no violència.

Davant d’això, la feinada és ingent. Cal treballar decididament per la corresponsabilitat dels mitjans de comunicació, de les forces polítiques i d’altres agents socials del país en deixar anar missatges clars i sense fissures, que no donin peu a interpretacions confuses. I cal corresponsabilitat també a nivell social, econòmic i individual amb la no violència. En pro d’un relat que hauria d’impregnar totes les vessants de la societat i la vida: comunicativa, política, social, policial, individual, afectiva, quotidiana, educativa… La clau és la prevenció i gestió de conflictes que impregna les relacions interpersonals i una nova manera de fer, governar, actuar, pensar, relacionar-se i, per què no, estimar, amb l’objectiu de fomentar el diàleg i la negociació. Un consens ampli i inequívoc de rebuig a les violències. Des d’aquest punt de partida, cal abordar el debat amb serenor, separant els temes i les causes. Cal estendre una visió no destructiva del conflicte, i entendre que les revolucions amb acció no violenta i desobediència civil són més realistes, a part d’ètiques, que les que empren la força.

De camí cap a aquest escenari cal encarar debats pendents, com el model de seguretat i l’aplicació de la gestió alternativa de conflictes en el camp de la seguretat. A més, cal enfortir el paradigma democràtic que diu que l’expressió de la discrepància i la dissidència són, justament, un bon indicador democràtic. També això pot estar en perill. Un debat pendent és què passa quan això no és efectiu. Cal que la policia faci ús de la força per recuperar la normalitat social? Per què el fet que l’ús de la força proporcional, oportú i congruent, estigui restringit a la policia exclou que hi hagi expressions de violència ciutadanes per ‘resoldre’ els seus conflictes?

Malgrat tot el descrit fins aquí, hem de ser conscients que existeixen marcs ideològics pels quals la violència és absolutament necessària per a la consecució dels seus objectius. En la mesura que aquestes posicions extremistes violentes tinguin un espai a la societat, l’ús de la força policial sembla una garantia per a les democràcies. És això qüestionable? Clar està que aquesta responsabilitat d’usar la força ha d’estar regulada i sota l’observació del màxim rigor en els principis de proporcionalitat, congruència i oportunitat, i màxima contundència davant les males praxis. Parlar de canvis de model de seguretat és del tot legítim i necessari. Ara bé, aquest debat no té res a veure amb demanar als cossos de seguretat que no apliquin la llei o les normatives a què estan obligats per imperatiu. No es pot demanar als cossos de seguretat que actuïn segons fòbies i fílies, ni que no compleixen el marc legislatiu que aquí o allà s’aprova. Les legislacions i ordres judicials, agradin o no agradin, no poden ser no ateses (segons discrecionalitat). És una garantia democràtica per a tots i totes.

Cal entendre que, estratègicament, la resposta a la violència amb més violència no porta enlloc més que a l’enquistament o a l’augment de la tensió. No ens apropa a la transformació. La resposta a violències mai pot ser l’exercici o legitimació de la violència. I també cal entendre, és clar, que l’empresa no és senzilla.

 

Autor/Autora

Noe Ayguasenosa i Soro

Diplomada en Cultura de Pau

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top