CCOO, UGT i la reforma laboral: això no anava de democràcia? Revisat per Revista Treball a . La diputada de Junts per Catalunya al Congrés, Míriam Nogueras, va afirmar en roda de premsa a la cambra baixa, respecte de la reforma laboral, que "el progrés La diputada de Junts per Catalunya al Congrés, Míriam Nogueras, va afirmar en roda de premsa a la cambra baixa, respecte de la reforma laboral, que "el progrés Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » CCOO, UGT i la reforma laboral: això no anava de democràcia?

CCOO, UGT i la reforma laboral: això no anava de democràcia?

CCOO, UGT i la reforma laboral: això no anava de democràcia?

La diputada de Junts per Catalunya al Congrés, Míriam Nogueras, va afirmar en roda de premsa a la cambra baixa, respecte de la reforma laboral, que “el progrés de Catalunya no pot dependre dels tacticismes polítics i partidistes de suposades esquerres espanyoles. No és una reforma laboral. És un pedaç que blanqueja la reforma del PP. El nostre posicionament és el mateix que el del Govern de Catalunya”. També va dir: “Catalunya no és Espanya. Aquesta reforma s’ha pactat excloent el 99,8% del teixit empresarial català. N’han exclòs autònoms, empresaris, treballadors i sindicats catalans. Defensem sense complexos els convenis catalans per sobre dels espanyols”. Analitzem algunes de les paraules de Nogueras, perquè revesteixen una gravetat que no hauríem de passar per alt. El trumpisme català fa temps que existeix i la diputada postconvergent n’és un clar exponent, però si continuem callant davant determinades actituds i paraules acabarà passant que es normalitzaran discursos excloents certament perillosos, amb l’extrema dreta assetjant arreu del món, també al nostre país.

Parla Nogueras de la reforma del PP. Omet interessadament que aquella reforma a què fa referència, la del 2012, agressivament lesiva per als interessos dels treballadors i treballadores, va ser votada favorablement pel PP, UPN, Foro Asturias i, oh sorpresa!, per Convergència i Unió. Una característica clara del trumpisme: fer servir mitges veritats de forma desvergonyida, aprofitant que oblidem massa ràpid els fets del passat recent. I cal recordar que l’espai polític que ara representa Nogueras al Congrés, fa només deu anys va donar suport a la reforma laboral del govern Rajoy de forma decidida i engrescada, retallant els drets laborals de la població treballadora, també la catalana, en uns moments en què aquesta ho estava passat especialment malament. Suposo que Nogueras no se’n va adonar.

Nogueras va dir també que d’aquesta reforma laboral, un meritori acord tripartit, n’han quedat exclosos els “treballadors i sindicats catalans”. Em sembla gravíssima aquesta afirmació. Dona a entendre que CCOO i UGT (amb centenars de milers d’afiliats i afiliades arreu del país) no representen els treballadors i treballadores de Catalunya, i qüestiona la seva representativitat. És a dir: obvia un fet democràtic inqüestionable, perquè com deia el secretari general de CCOO de Catalunya Javier Pacheco fa uns dies en un article a ‘El Diari del Treball’, “no respectar les legitimitats representatives diu molt poc del compromís amb els valors democràtics i la participació de la ciutadania articulada que són els agents socials”. Cal recordar que, després del cicle d’eleccions sindicals de 2016-2019, CCOO va obtenir a Catalunya 21.913 delegats i delegades (el 41,10% del total), per 20.236 de la UGT (37,95%). A molta distància van quedar USOC amb 2.557 (4,80%), CGT amb 1.604 (3,01 %), i altres organitzacions amb 7.006 (13,14%).

Que una diputada al Congrés digui que els sindicats que representen pràcticament el 80% dels treballadors i treballadores de Catalunya no són catalans hauria d’indignar qualsevol demòcrata. L’afirmació parteix del desconeixement que algú com Nogueras té respecte del món del treball i el funcionament de les eleccions sindicals a les empreses, perquè probablement no té la més mínima idea de què estem parlant, però sobretot, i això és el més greu, parteix de la mala fe: considera que CCOO i UGT no són organitzacions purament catalanes, i això revesteix un aroma que obliga a dir les coses pel seu nom: estem parlant de xenofòbia. Ni més ni menys. I ja està bé de riure les gràcies a dirigents polítics com la senyora Nogueras, hereva d’una tradició ara radicalitzada i desacomplexada en l’identitarisme més repugnant, perquè fan un mal que no som capaços de calibrar en la seva justa mesura.

Tothom hauria de recordar el paper que singularment les Comissions Obreres, estructurades de forma confederal en la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, van tenir durant la dictadura franquista: els seus militants es van jugar la vida i la llibertat defensant els drets de la classe treballadora però també els drets nacionals de Catalunya, actuant com a element cohesionador entre les capes populars formades pels catalans d’origen i els centenars de milers de treballadors que van arribar de la resta de les Espanyes i van ajudar a fer prosperar el país. Una Catalunya que havia i ha de ser, com deia Josep Benet, un sol poble. En aquesta idea va tenir molt a veure el sindicat i dirigents com José Luis López Bulla, Cipriano García o Ángel Rozas, per citar només tres noms significatius. Caldria conèixer una mica millor la història del país que es diu estimar tant.

No és l’objectiu d’aquest article valorar l’acord sobre la reforma laboral que ha liderat la ministra Yolanda Díaz i el seu equip, perquè s’ha fet àmpliament durant les darreres setmanes per persones molt més documentades que un servidor, però que el nou text pactat millora les condicions per als treballadors i treballadores no ho pot posar en dubte ningú. I el més important: trenca una perillosa tendència, perquè les darreres reformes retallaven drets i aquesta en recupera. No és poca cosa. Perquè, com deia Miguel Núñez, “allò revolucionari és avançar”. Per això només es pot entendre l’oposició d’alguns partits d’esquerres nacionalistes com un simple tacticisme electoral pensant en la pròpia parròquia. Però aquí ERC, amb tots els respectes, hauria d’anar amb compte: no són pocs els membres de CCOO i UGT que militen i/o voten a ERC. Ves que la jugada no els surti malament. S’entén que Gabriel Rufián no pot aparèixer validant l’acord tripartit des del primer moment, perquè a una part rellevant del seu electoral no li agradaria, segurament aquella que en qualsevol moment pot passar a votar Junts per Catalunya. Això no obstant, és innegable que la realitat és que els arguments per no donar suport a aquesta reforma laboral són d’arrel nacionalista, és a dir, en cap cas econòmica o sindical. Ah, i no ho oblidem: la por a la figura ascendent de Yolanda Díaz també és un ingredient a tenir en compte en aquesta actitud de postureig laborista.

Recordem que el secretari general d’UGT, Camil Ros, mai no ha amagat la seva vinculació a ERC, malgrat que sempre s’expressa de forma exquisida i curosa, sabent que dirigeix una organització plural. De la mateixa forma, recordem que destacats polítics com la injustament empresonada i ara ja sortosament en llibertat Dolors Bassa, o el mateix exconseller Chakir El Homrani, van donar el salt a la política institucional des de les files del sindicat d’inspiració socialista. Pel que fa a CCOO, em sembla oportú recuperar les enquestes sobre opinions i actituds sociopolítiques de la seva afiliació publicades cada quatre anys. El convuls any 2017, respecte de la identificació de l’afiliació de CCOO amb els diferents partits polítics catalans, ERC quedava en primera posició, amb un 15%, seguida de Podem (14,4%), ICV (12%), PSC (5,4%), EUiA (4,5%), CUP (3,9%), Ciutadans (2,8%), CDC (2,2%) i PP (0,4%). Un 39,3% no sabia o no contestava. I el 2021, la mateixa ‘Enquesta sobre opinions i actituds sociopolítiques de l’afiliació de CCOO de Catalunya’ mostrava els Comuns com a primera força referent (28,2%), seguida d’ERC (18%), PSC (17,4%), Junts (5,9%), la CUP (5,4%), Ciutadans (4%), Vox (1,4%), PDCat (0,6%) i PP (0,3%).

En definitiva, no perdem de vista que les afiliacions dels sindicats de classe i confederals són més plurals, a l’hora de votar en unes eleccions, del que alguns puguin pensar. De la mateixa forma, quan es preguntava el 2017 als afiliats i afiliades de CCOO sobre quin hauria de ser l’estatus polític de Catalunya, un 29,3% optava per un Estat dintre d’una Espanya federal, un 27,6% per un Estat independent, un 9,1% per una comunitat autònoma, un 2,5% per una regió d’Espanya, mentre que un 31,4% no sabia o no contestava. I el 2021, l’afiliació de CCOO responia aquesta mateixa pregunta de la següent manera: un 41,8% apostava per l’Estat federal, un 27,9% per la independència, un 22,7% per l’estatus actual de comunitat autònoma i un 7,6% per ser una regió d’Espanya. Novament, atenció a la pluralitat de l’afiliació del sindicat, perquè no l’haurien de perdre de vista, de forma particular, els partits nacionalistes.

Diu Nogueras que Catalunya no és Espanya. No seré jo qui negui que Catalunya té una llengua i una cultura pròpies, com té un sistema de partits diferenciat al de la resta d’Espanya. Però aquí estem parlant de la representativitat de la classe treballadora catalana, i les dades són ben clares: CCOO i UGT, sindicats de classe i nacionals catalans, representen aproximadament el 80%. I jo em pregunto: això no anava de democràcia?

 

Autor/Autora

Miguel Guillén Burguillos

Politòleg i militant ecosocialista

Articles publicats : 16

Comentaris (2)

  • Avatar

    Andreu Mayayo

    Una bona pregunta i una resposta excel·lent.

    Respon
  • Avatar

    Josep Barcelo.

    Un analisi molt aclaridor de la Reforma Laboral en vers la politica. Un Acord on estan el 85% de la representacio sindical inclosa USOC dios mediante, les organitzacions patronals i el Ministeri de Treball es mereix una valoracio estrategica mes acurada per part ddels partits politics. Val ja de tant tacticisme.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top