Canya al Coscu Revisat per Revista Treball a . Aquests dies, coincidint amb la publicació del seu darrer llibre 'La pandemia del capitalismo', el company Joan Coscubiela està rebent molts atacs a les xarxes Aquests dies, coincidint amb la publicació del seu darrer llibre 'La pandemia del capitalismo', el company Joan Coscubiela està rebent molts atacs a les xarxes Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Canya al Coscu

Canya al Coscu

Canya al Coscu

Aquests dies, coincidint amb la publicació del seu darrer llibre ‘La pandemia del capitalismo’, el company Joan Coscubiela està rebent molts atacs a les xarxes socials, fonamentalment de persones que s’amaguen covardament en l’anonimat que ofereix internet i que acostumen a simpatitzar o militar en l’espai polític del nacionalisme català més identitari i abrandat. Des d’aquí vull expressar el meu suport i solidaritat amb en Coscu, però molt em temo que poca falta que li fa, tenint en compte que es tracta d’un sindicalista bregat en mil batalles, però de les de veritat, no de les de cartró pedra ni aquelles que es lliuren a Twitter des de la comoditat del sofà de casa. I perquè sap perfectament que ofèn aquell qui pot, no aquell qui vol.

Dit això, m’agradaria reflexionar ni que sigui breument respecte d’aquest fenomen que es dóna en determinats ambients a les xarxes socials. I que té en persones com en Coscu l’objectiu perfecte per desfogar les frustracions i neguits de determinats individus que probablement troben pocs incentius a les seves vides personals i han de canalitzar aquestes mancances d’alguna manera.

El primer que cal tenir en compte és que aquests atacs segurament no van dirigits només a en Joan Coscubiela com a persona, que també, sinó a allò que representa a nivell col·lectiu. Estaríem parlant d’una tradició política, la del catalanisme popular, que enfonsa les seves arrels en la nit dels temps, i que beu de les fonts de la Il·lustració i el Moviment Obrer. Es tractaria d’allò que a Catalunya ha representat concretament en els darrers temps primer el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i després Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), així com a nivell sindical les Comissions Obreres (la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, CONC, al nostre país). El conflicte de classe subjau en aquests atacs a en Coscubiela i a la seva tradició política: quan persones com el famós economista ultraliberal Xavier Sala i Martin fan d’en Coscu l’ase dels cops es deu principalment a què l’identifiquen com allò que els desmunta el seu discurs ple de tòpics i falsedats, segons el qual les classes subalternes sempre han de tenir un espai jeràrquicament inferior en l’escala social a aquells suposadament elegits per comandar les nostres societats. Allò tan antic de les classes socials. El mateix que explica els vergonyosos atacs engreixats de diner públic d’alguns destacats propagandistes que gaudeixen d’una bona presència a la televisió pública.

És fàcil identificar en els atacs furibunds i plens d’acritud a en Coscu una curiosa (o potser no tant) pinça entre les dretes identitàries i determinats espais autoproclamats d’esquerres. Es tracta bàsicament d’espais polítics amb una característica comuna: l’anticomunisme. Aquesta actitud sovint s’hereta de pares a fills i d’avis a néts, i en el cas català no és difícil que es doni, doncs sovint trobem que els pares formen part de la dreta identitària nostrada mentre que els fills juguen a fer la revolució sense necessitat d’embrutar-se les mans, anunciant paelles insubmisses que després no acaben tenint lloc. Mateixes famílies, mateixos tics. I atacar l’esquerra de tradició comunista sempre ha estat una divisa fàcilment recurrible i identificable, segurament perquè va ser aquella tradició que va jugar-se-la com ningú en els temps en què fer-ho suposava arriscar la pròpia vida o la llibertat. Probablement perquè cou que algú com Coscubiela (i com alguns milers de persones a Catalunya i a la resta d’Espanya) patís la repressió en les seves pròpies carns durant la dictadura franquista, mentre alguns altres que avui donen lliçons de lluita no van moure un dit llavors, malgrat tenir l’edat suficient per fer-ho. El moviment es demostra caminant, i no tothom ho va fer quan tocava. I potser és massa tard per arreglar-se artificialment la biografia personal en aquests temps que corren.

També crida l’atenció que alguns dels individus que aboquen la seva ira i frustració a les xarxes socials atacant persones com en Coscubiela no utilitzen la mateixa intensitat ni suposada valentia a l’hora de dirigir-se a dirigents de l’extrema dreta. És molt més fàcil ficar-se amb en Coscu o amb persones de la seva mateixa corda política. Per què serà? Suposo que és fàcil intuir-ho.

Coscubiela posa davant del mirall aquests sectors de l’identitarisme més inflamat que durant el procés independentista s’han destapat sense complexes, ara que poden fer-ho fàcilment des del sofà de casa. Dic que els posa davant del mirall perquè els mostra de forma clara i valenta les seves vergonyes i tics antidemocràtics. I ho fa un lluitador de tota la vida pels drets dels més febles, un sindicalista i polític de pedra picada, un home d’orígens humils criat al barri de la Barceloneta que té la capacitat de posar-los en contradicció. Com va fer per exemple amb el seu memorable discurs al Parlament de Catalunya aquell 7 de setembre de 2017, que juntament amb la sessió del dia anterior van representar dues jornades d’infaust i vergonyós record per a la democràcia al nostre país.

Com molt bé va recordar en Coscu en aquella intervenció: “No em fareu callar. Sóc aquí perquè els meus pares em van ensenyar a lluitar pels meus drets. Sóc aquí perquè gràcies als meus pares avui podem gaudir de llibertat. I jo no vull que el meu fill Daniel visqui en un país en què una majoria pugui tapar els drets dels que no pensen com ella. No estic disposat. […] Sabeu per què no em molesta això? Per alguna cosa que alguns no entendreu: perquè els que lluitàvem durant la dictadura ho fèiem amb gent d’ideologies radicalment diferents en defensa de la democràcia. I, sens dubte, aquest moment no té res a veure amb aquell, però hi ha una cosa en comú, que és la defensa dels drets. Vegi què està passant ara mateix aquí. És que no és només un plantejament de defensa dels nostres arguments, és que ho està dient el Consell de Garanties estatutàries, li està dient que està trepitjant els drets de la ciutadania, ho estan dient els Serveis Jurídics. I el que està passant aquí avui és molt, molt greu”.

Aquell dia es van trepitjar els drets de la majoria de catalans i catalanes, i davant un atac tan greu la veu que millor ho va denunciar va ser la d’en Joan Coscubiela. Ja sabem els esdeveniments polítics que es van desencadenar les setmanes següents. Com explica en Coscu a ‘Empantanados’, “la incapacitat de gestionar políticament les grans il·lusions i expectatives creades, la batalla interna en l’independentisme i l’esgotament de l’estratègia de l’astúcia van marcar la legislatura, es van condensar en el ple del 6 i 7 de setembre i van acabar explotant el 26 i 27 d’octubre”. Com ja sabem, els propis dirigents de l’independentisme han reconegut que tot allò era simbòlic i fins i tot han arribat a parlar d’un “farol”. Com van enredar el seu electorat i com es va jugar amb els sentiments de la gent hauria de ser objecte d’estudi i merèixer tota la nostra reprovació.

El dia 27 d’octubre, a l’hora de votar una cosa tan important com la proclamació de la República via Declaració Unilateral d’Independència, en Joan Coscubiela i la majoria dels diputats i diputades del grup parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot van mostrar públicament el vot negatiu que introduirien en l’urna de l’hemicicle. Perquè cal recordar que quelcom tan important es va decidir que es fes mitjançant votació secreta, d’amagat, covardament. Curiosa manera d’entendre la valentia la que van mostrar alguns dirigents polítics aquell dia que, suposadament, es votava el camí definitiu cap a la instauració d’un estat independent a Catalunya. Van demanar el vot secret perquè els independentistes volien expressar desobediència i, alhora, evitar riscos -inexistents- perquè el vot dels diputats i diputades està completament amparat.

Sempre m’ha sobtat que a les xarxes socials determinats individus utilitzen la fotografia d’en Coscu mostrant aquella papereta amb el “no” amb intenció d’atacar-lo i menysprear-lo. I em sobta perquè aquell gest va representar (i segueix representant) un orgull per a moltes persones arreu de Catalunya, perquè era el gest d’uns representants polítics que no s’amagaven i que denunciaven clarament l’abús d’una majoria parlamentària (que no social) que estava a punt de trepitjar els drets democràtics de la ciutadania catalana. De fet, mentre els dirigents independentistes explicaven que la DUI era efectiva, a la Mesa del Parlament la seva vicepresidenta, la republicana Anna Simó, va deixar constància en acta que no tenia cap valor jurídic, per protegir així els membres de la Mesa.

En la darrera campanya electoral, molts activistes a les xarxes socials van afartar-se de mostrar la mateixa imatge però amb la companya Jéssica Albiach de protagonista, amb la intenció de desqualificar-la. Sincerament, no se n’adonen que aquell gest representarà per sempre més un orgull per a molts catalans i catalanes? I singularment per aquells que se la van jugar per la democràcia quan fer-ho suposava arriscar la vida. És un gest que caldria reivindicar amb orgull, però fins i tot alguns companys i companyes d’espai polític (ara se’n diu així) d’en Coscu ajupen el cap avergonyits i simulen no saber res de tot allò. El processisme (no confondre amb l’independentisme) ha penetrat tan profundament en les nostres ments que sembla que ens poden arribar a qüestionar si Coscubiela o Albiach van fer bé ensenyant aquell “no”. Em resulta increïble, perquè aquell dia es votava una declaració que, via les lleis votades el 7 de setembre,  situava el suposat nou poder judicial de la República catalana absolutament polititzat i mancat de tota independència i encarregava l’organització d’un procés constituent a un “Fòrum Social Constituent” sense cap tipus de garantia democràtica. La sobirania popular quedava nítidament trepitjada per dirigents que curiosament deien fer-ho en nom de la democràcia. ‘¡Democracia, qué bonito nombre tienes!’

Massa ràpid s’han amortitzat figures polítiques com en Joan Coscubiela (però no només ell) en ares de la renovació i l’adaptació als nous temps. Llavors cal preguntar-se seriosament: nova política? La resposta jo la tinc clara: ni nova ni vella, sinó bona política! Considero que cal que l’espai polític que ara representen els Comuns i Podem a Catalunya no renegui del seu passat, de la seva història i les seves lluites, perquè moltes persones s’hi van deixar la vida, lluitant per una societat millor per a les generacions següents, cosa que molts altres que ara fan bandera de les lluites per la democràcia i les llibertats no van fer, sigui dit de passada, fins i tot des de determinades organitzacions que durant el franquisme eren perfectament legals mentre que el PSUC i CCOO eren perseguides i, lògicament, lluitaven en la clandestinitat, amb molts dels seus militants a les presons i, fins i tot, als cementiris o les cunetes.

Cal adaptar-se als nous temps, indubtablement, però cal aprofitar el bo i millor d’aquest fil roig amb segles d’història que representa uns ideals i una manera d’actuar davant la vida que mai no desapareixerà, per molt que dolgui a alguns. Cal un espai polític insert en la societat catalana en la seva globalitat, en els barris populars, en els centres de treball, en el teixit associatiu, en els nostres carrers, places i també en els nostres bars i centres de reunió social, que aposti per embrutar-se les mans a l’hora d’assumir responsabilitats, que treballi des del carrer i també des de les institucions, singularment les locals, per millorar les condicions de vida dels nostres veïns i veïnes. Res de nou, res que no sapiguem, però que segurament sempre hem de tenir present i anar recordant, principalment en aquests temps líquids en què tot s’oblida a gran velocitat i en què pensem que tot se circumscriu a les xarxes socials.

Ara que aquests adversaris d’en Coscu li estan fent una magnífica campanya de difusió del seu nou llibre, cal anar a la llibreria més propera, comprar-lo, llegir-lo amb atenció i subratllar-lo, com vam fer amb el seu ja imprescindible ‘Empantanados’. Segur que val la pena per situar-nos i tenir una mica més clar cap a on cal caminar, per transformar aquesta societat capitalista que alguns sempre (sempre) hem tingut clar que cal superar. “Ladran, luego cabalgamos”.

Autor/Autora

Miguel Guillén Burguillos

Politòleg i militant ecosocialista

Articles publicats : 12

Deixa el teu comentari

Scroll to top