Cambray i la lliçó d’una vaga que val per a la democràcia Revisat per Revista Treball a . La vaga d’educació ens ha agafat a tots i totes en mal moment. Després de dos anys de pandèmia, de confinaments i restriccions, és normal que les famílies rebes La vaga d’educació ens ha agafat a tots i totes en mal moment. Després de dos anys de pandèmia, de confinaments i restriccions, és normal que les famílies rebes Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Cambray i la lliçó d’una vaga que val per a la democràcia

Cambray i la lliçó d’una vaga que val per a la democràcia

Cambray i la lliçó d’una vaga que val per a la democràcia

La vaga d’educació ens ha agafat a tots i totes en mal moment. Després de dos anys de pandèmia, de confinaments i restriccions, és normal que les famílies rebessin la convocatòria de cinc dies de vaga de l’ensenyament amb sorpresa i, perquè no dir-ho, amb indignació. Tanmateix, crec que la situació mereix una reflexió més en profunditat per discernir quines són les responsabilitats de cadascú.

És evident que hi ha hagut un interès per presentar la qüestió com la confrontació entre una reforma positiva i necessària i l’oposició d’uns mestres acomodats i egoistes. Certament, l’avançament del calendari és una proposta que, a priori, sembla que fa consens majoritari entre les famílies i en la societat. Però qualsevol ampliació del calendari és bona? És aquesta l’ampliació que es necessitava i es demanava? La reforma amplia una setmana de classe, però a canvi contempla més dies de festa i jornada intensiva. Per tant, de benefici real per a les famílies, poc. I pel que fa als infants? Doncs el resultat és la pèrdua d’hores lectives compensades amb activitats de lleure que, per descomptat, desconeixem com es faran, per part de qui i amb quin pressupost.

Així doncs, després del drama de dos anys perdent classes, aquesta és la primera decisió del Departament d’Educació: reduir continguts. El que, sens dubte, ampliarà la desigualtat entre l’escola pública i la concertada i beneficiarà a aquesta segona. Vet aquí la paradoxa: més hores a l’escola però menys aprenentatge i més desigualtat. Res més lluny del que calia.

Val a dir que es troba a faltar que els sindicats no hagin posat l’accent en aquesta qüestió (la pèrdua global d’hores lectives). Podria haver estat un punt d’enllaç valuós per guanyar-se més suports de les famílies i demostrar que això no va de vacances.

Però en tot cas la disjuntiva promoguda pel conseller Josep Gonzàlez Cambray entre “reforma bona/mestres dolents” no s’aguanta. Molta gent vol un avançament del calendari, però no aquest avançament.

No obstant això, més enllà del contingut, crec que aquest conflicte ens ha de fer reflexionar i encendre alarmes sobre com ha de ser governar en temps de crisi democràtica, més enllà de les afinitats de cadascú.

La democràcia precisa de normes informals per funcionar bé. I una d’aquestes, absolutament essencial, és el diàleg social, amb els sindicats, però també amb tota la comunitat organitzada de qualsevol sector (en aquest cas, AFA’s, entitats…).

Ben al contrari, el conseller Cambray i el president Pere Aragonès van decidir presentar una reforma d’aquesta transcendència en una roda de premsa, sense ni tan sols haver informat abans a la comunitat educativa. Aquesta manera de fer hauria de merèixer la crítica de tothom, es comparteixi o no la política pública.

Per descomptat, el conseller tenia i té tot el dret democràtic del món a impulsar les reformes que cregui convenients. Però en democràcia les formes són fons. Cambray podria haver obert una taula de diàleg amb tots els agents implicats presentant les seves intencions i buscant la negociació i el consens. És molt probable que alguns dels actors s’haguessin acabat despenjant, però també hagués aconseguit el suport d’altres. I, sobretot, s’hauria carregat de legitimitat per aplicar la reforma finalment.

Després de dos anys de restriccions i d’improvisacions, després de deu anys de retallades sense recuperar, crec que la comunitat educativa és el mínim que es mereixia. L’últim que es necessitava en un moment tan delicat era prepotència i imposició.

El conseller sabia que imposar un canvi d’aquesta magnitud de la nit al dia, i via roda de premsa, acabaria en protestes, i tant li va fer. Li era igual. O simplement no n’era conscient i creia que no li calia l’acord de ningú. En ambdós casos és a ell, doncs, a qui cal imputar-li la responsabilitat. Ser capaç d’unir en contra a tots els actors implicats no és tan fàcil, aquest és el (de)mèrit de Cambray.

En aquest context, no és just dir que els sindicats no s’han mobilitzat fins ara (o no recordem les innombrables protestes de la marea groga contra les retallades?), ni és just posar tots els sindicats al mateix sac. Si més no els sindicats catalans majoritaris han demostrat en nombroses ocasions capacitat de diàleg i negociació, com ara fa deu anys amb el Pacte Nacional per l’Educació i la sisena hora. Per què no havia de ser possible ara? La crua realitat és que ni tan sols s’ha intentat.

Qui fa aquestes generalitzacions erosiona injustament a tots els sindicats, i aplana el camí per a l’ofensiva de qui, simplement, no vol sindicats.

I no és la primera vegada. El Govern i el partit d’Aragonès ja van mostrar el seu rebuig a la reforma laboral menyspreant l’acord a què havien arribat els sindicats i la patronal. Un acte que significa un atac al seu paper. I, sobretot, un exercici d’hipocresia perquè cap govern, tampoc el seu, rebutjaria mai un acord que li garanteixi la pau social. És aquesta l’actitud envers el diàleg social i els sindicats que Aragonès vol que defineixi el seu Govern? Contrasta amb la del Govern d’Espanya. Han estat dos errors, dos excessos de càlcul tacticista, o dos exemples d’una aposta política? Vol entesa o vol confrontació?

El Govern es baralla així amb el seu objectiu de lluir bona gestió i d’eixamplar la base. I també amb un actor clau, com són els sindicats, amb els qui qualsevol bon governant, especialment d’esquerres, s’hauria d’entendre, i que són clau per a la democràcia mateixa.

La comunitat educativa ha tornat a demostrar múscul i, el més important de tot, el sector de l’educació ha evidenciat que hi ha un fort malestar. Aquest conflicte ha servit per posar el termòmetre a l’ensenyament públic d’aquest país després de dues crisis, i s’ha fet evident que té febre i demana cures i no cops de puny, demana diàleg i no rodes de premsa, demana acord i no imposició, demana recursos i no renyines. I això no només val per a l’educació.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UPF

Articles publicats : 24

Deixa el teu comentari

Scroll to top