Bastides per combatre la por i la dreta revolucionària Revisat per Revista Treball a . Dos dies després de guanyar la Reforma Laboral en el darrer minut i de penal, va aparèixer un cert murmuri. Els autors del llibre 'Nudo España' (2018), Pablo Ig Dos dies després de guanyar la Reforma Laboral en el darrer minut i de penal, va aparèixer un cert murmuri. Els autors del llibre 'Nudo España' (2018), Pablo Ig Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Bastides per combatre la por i la dreta revolucionària

Bastides per combatre la por i la dreta revolucionària

Bastides per combatre la por i la dreta revolucionària

Dos dies després de guanyar la Reforma Laboral en el darrer minut i de penal, va aparèixer un cert murmuri. Els autors del llibre ‘Nudo España (2018), Pablo Iglesias, símbol icònic encara vigent de Podem, i Enric Juliana, un dels periodistes més reputats de la premsa espanyola, es van intercanviar sengles missatges a través dels mitjans. Iglesias, des del seu podcast La Base, criticava la part del govern de coalició partidària de negociar amb Cs, l’anomenat PSOE caoba, en lloc de negociar més avanços amb la suposada Esquerra nacionalista perifèrica i el bloc d’investidura. Amb Juliana es van creuar alguns dards amigables que eren càrregues de profunditat. Segons Iglesias, tornàvem a la tradició eurocomunista dels Pactes de la Moncloa, la firma dels quals va irritar a sectors del PCE-PSUC i a Comissions Obreres, i que va tenir ressò en Julio Anguita. La crítica també s’ha interpretat com un fre a les intencions d’un projecte més connectat o còmplice amb el sindicalisme, les xarxes del qual són més sòlides i capil·lars.

Juliana respongué també amb afabilitat tot recordant que els Pactes de la Moncloa permeteren una Constitució oberta i no pas la Constitució que els postfranquistes pretenien, més tancada als canvis democràtics. Juliana, com exposa al seu darrer llibre ‘Aquí no hem vingut a estudiar’, té com a uns dels eixos per entendre la història i els esdeveniments polítics el ‘factor patiment’, la fatiga, la por o el mal menor, després de la repressió ferotge, de la fam i de les cicatrius de la guerra civil. I això, segons ell, es va traduir en dues posicions clares: el voluntarisme “revolucionari” i el “realisme pragmàtic” davant l’escassetat de forces per imprimir canvis per part de les forces progressistes. El Pla d’Estabilització de 1959 representa aquest punt d’arrencada.

Parlem de revolucions

De les anàlisis d’un gran analista com és Esteban Hernández he assumit que, des dels anys setanta, tan sols la dreta ha estat revolucionària, disruptiva. La revolució conservadora de Thatcher i Reagan encara no s’ha vist revertida en els seus costos socials. Ni amb Clinton, ni amb Obama, i ja no en parlem de Blair… Les dretes són revolucionàries en aquest sentit. Cerquen el caos i el desgovern. El plantejament bàsic de la doctrina del ‘shock és que els grans capitals aprofiten els moments de tragèdia o desastre per proposar o imposar polítiques que els beneficien. La incapacitat de reacció de la gent en aquests moments afavoreix aquesta estratègia. Com deia Joan Herrera, “la dreta no desaprofita mai una ‘bona crisi’”. Bé, això ja ho deia el barbut Karl Marx al seu ‘Manifest Comunista’ tot remarcant que la “burgesia revoluciona constantment els mitjans de producció”.

Històricament, en totes les revolucions -des de l’Anglaterra dels ‘levellers’, passant pels jacobins francesos i arribant a la Rússia de la Revolució bolxevic- els èxits de l’ala esquerra, per dir-ho així, han estat efímers. Més d’hora que tard es varen anar devaluant per reaccions adverses (restauracions). L’aliança entre la burgesia i l’aristocràcia en contra dels pagesos sense terres en la gloriosa Revolució de 1688 a Anglaterra; l’ascens de Napoleó Bonaparte a França, i, a Rússia, amb l’estalinisme. Les polítiques reformistes o pragmàtiques de Lenin foren escanyades en una cruïlla de debilitat interna i externa extremes. En general, van ser viratges cap a menys democràcia o major desigualtat.

Massa sovint ha estat així. Les forces d’esquerres, com una mena de Sísif, amb fatigues i fracassos, han anat trenant laboriosament aliances fins a assolir encapçalar contramoviments més o menys exitosos per tal de mitigar la desigualtat i el patiment popular. Com diu Karl Polanyi, posicions més o menys reformistes, vessants complaents o de reformisme fort, amb totes les seves variants: militarment resistencialistes, comunistes, o bé oportunistes o enganyosament gradualistes, com han estat les anomenades terceres vies del social-liberalisme, més còmplices amb el neoliberalisme de versió merkeliana. A casa nostra tenim l’exemple del felipisme-solchaguisme.

La rebel·lia, patrimoni de l’extrema dreta

El feixistòlegs actuals fa temps que adverteixen que el llenguatge de rebel·lia l’ha assumit l’extrema dreta 2.0, com assenyala Steven Forti. Està amarant a sectors que se senten perdedors de la societat i del jovent. Aquesta observació no és nova. Pels volts del 2005, els professors canadencs Joseph Health i Andrew Potter van denunciar el lucratiu negoci de la contracultura. Posaven al descobert que els llibres que criticaven el consumisme es convertien en èxits de vendes. El capitalisme sembla tenir una capacitat inesgotable per absorbir qualsevol crítica contracultural. Al llibre ‘Rebelarse vende defensaven la necessitat de preocupar-se més per la justícia social i menys per l’agitació cultural.

Seguint aquest camí, les dretes, unides en la seva croada revolucionària (que ja va esclatar amb l’aznarisme) contra tot allò progre, s’han convertit en ‘rebels’. Juguen a la revenja del que va passar durant la transició. Va començar amb Tejero, el 198: el magnetisme i seducció de la ‘contestació’. Ho fan amb una habilitat trencadora i una barreja deconstructora d’irreverència, a contracorrent, de masclisme, de xenofòbia i de ‘pijeria’ descorbatada, si cal. Desacomplexament i desinhibició. En l’àmbit polític, i amb un altre biaix, això ho hem viscut (i, alguns, patit) amb el Procés. Cada cop que sento descriure com a “antisistema” o “anticapitalista” l’ala més estetitista i radical del processisme se m’escapa el riure.

Certament, amb les retallades brutals impulsades i controlades per l’Alemanya de Merkel (que ara volen enlairar als altars) i l’augment de la pobresa i la desigualtat, part d’aquesta energia rebel es va poder canalitzar, passat el 15-M, amb Podemos. Però, com molt bé ha assenyalat l’historiador Giaime Pala, fou un moviment impulsat per intel·lectuals, de l’àmbit universitari, més que no pas d’àmbits laboralistes, tot emprant amb audàcia mitjans alternatius i posant l’accent en el combat comunicacional. Fou una esperança engrescadora per tal “que la por canviés de bàndol”.

Bastides i baranes contra la por

La convalidació del decret de la Reforma Laboral ha suposat un contramoviment per recuperar un cert ordre social i comunitari. Davant d’aquesta recuperació de drets, el neoliberalisme (deslegitimat moralment en temps pandèmic, però encara amb les dents ben esmolades) i l’extrema dreta aspiren a instaurar règims de democràcia d’imitació. I cal estar alerta perquè a aquest tipus de democràcia devaluada o de poca qualitat es pot arribar fins i tot amb eleccions ‘normalitzades’. És més, fins i tot s’hi pot arribar amb els poders de l’Estat colonitzats, ja sigui per les grans empreses, ja sigui per l’alt funcionariat abonat a l’extrema dreta, per bé que perfumada de legalismes. I, tot plegat, en un context internacional d’imperis combatents que interfereixen en la lluita de classes en el si de la societat espanyola i europea.

Bo i la fatiga pandèmica, hi ha certa esperança de vertebració d’una esquerra útil i que pensa en les “coses del menjar i de viure decentment”. Què podem fer per frenar l’extrema dreta feixistoide, filla putativa de la dreta espanyola de sempre, que es veu ara magnetitzada per l’èxit d’aquella? Aquest és l’epicentre de molts debats.

Què ens hem de plantejar des de les esquerres davant d’aquesta dreta i extrema dreta tan camaleòniques? Pedagogia, per descomptat. Però com? Un dels meus mestres, psicopedagog, gladiador en l’art d’educar i en la vida, Alfonso del Rey, m’insistia a què educar és un art, l’art de construir bastides per aquelles persones que tenen més dificultats o que s’han desconnectat. Doncs en això estem. I les bastides, en política, es tradueixen en organitzar, mobilitzar i trenar aliances unitàries, com han fet els quadres de CCOO en els àmbits dels ‘riders’ i la irrupció dels negocis de plataformes.

Jo no vaig saber que era un ‘quitamiedos o baranes contra la por fins que van rehabilitar el meu bloc. És una malla quasi transparent que ens ajuda a no tenir vertigen. La meva àvia Carmen, que va veure el seu marit empresonat diverses setmanes després que arribessin les tropes africanistes al poble cordovès de Luque, al final de la vida de Franco temia que el dictador es morís. No pas perquè la meva àvia l’admirés, ni de bon tros, sinó perquè pensava que amb qualsevol alteració d’aquella ‘estabilitat’ es podria repetir el sofriment que ella i el meu avi Arcadio havien viscut. És per això que hem de tenir cura a no confondre l’organització per assolir millores (la construcció de bastides democràtiques) amb proclames ideologitzades, amarades d’esteticisme radical, que ens divideixen davant de les qüestions diàries més urgents. Aquesta és l’escletxa que ha obert la Reforma Laboral. Calen bastides per aixecar la construcció i enlairar la bandera quan es cobreixen aigües, com es feia abans amb les obres.

 

Autor/Autora

Juan Ortiz

Professor de filosofia i militant ecosocialista de Mataró

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top