Al pur estil Delacroix Revisat per Revista Treball a . “Tranquilas, no iremos a Eurovisión (que nos apetecía, la verdad!) pero hemos ganado”. Amb aquest tuit de mitjanit va celebrar la catalana Paula Ribó, de nom ar “Tranquilas, no iremos a Eurovisión (que nos apetecía, la verdad!) pero hemos ganado”. Amb aquest tuit de mitjanit va celebrar la catalana Paula Ribó, de nom ar Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Al pur estil Delacroix

Al pur estil Delacroix

Al pur estil Delacroix

“Tranquilas, no iremos a Eurovisión (que nos apetecía, la verdad!) pero hemos ganado”. Amb aquest tuit de mitjanit va celebrar la catalana Paula Ribó, de nom artístic Rigoberta Bandini, el seu segon lloc a la final del Festival de Benidorm, desbancada per un més que discutible (i encara més discutit) jurat davant de la guanyadora, la també catalana -d’Olesa de Montserrat, però nascuda a l’Havana- Chanel Terrero. I desbancades ambdues, en vot popular, per les gallegues Tanxugueiras que, no obstant això, van quedar terceres en el còmput final.

Hores després, i enmig d’una tempesta desfermada a les xarxes que -polièdrica i resumida molt bé en un fil del dissenyador de vídeojocs i divulgador Dani Sánchez-Crespo i en un clarificador article a Crític de la directora de programes televisius Nia Sanjuán– fins i tot té derivades polítiques -Unidas Podemos va emetre un comunicat dient que Galicia en Común, igual que el BNG, portarà al Congrés la “falta de transparència” de les votacions del festival organitzat per RTVE-, Rigoberta Bandini va fer un altre tuit: “No hay nada más satisfactorio para una artista que ver como su música entra en los corazoncitos de la gente para quedarse siempre en ellos. […] Nuestra victoria ha sido que hayáis convertido esto en un himno eterno”. El missatge de Bandini acabava felicitant la rival Chanel, durament atacada a les xarxes, amb la mateixa sororitat que s’aprecia en un vídeo on ambdues cantants s’abracen i, parlant en català, s’emplacen a fer “una calçotada”.

El detall no és menor atès que la cançó ‘Ay, mamá’, l’himne festiu i feminista de Rigoberta Bandini, educada a les Teresianes del carrer Ganduxer, contrasta molt -per no dir que té un missatge completament oposat, més de l’estil ‘perreo’ que a l’estil Delacroix- amb la lletra també festiva però més sexualitzada de ‘SloMo’, el tema comercial guanyador de Chanel. De la mateixa manera que contrasten els anglicismes i, de fet, tot l’imaginari llatí, secció Miami, de la catalana Chanel -el mateix ambient en què viu, per cert, la cantant de Sant Esteve Sesrovires Rosalia- amb la llengua gallega i la força tel·lúrica tradicional o folk de les Tanxugueiras, les preferides per un públic que té raons per sentir-se enganyat.

Un element més per a la polèmica, doncs, tot i que no hauria de venir de nou si ens atenim a la història de la selecció lingüística dels representants d’Espanya a Eurovisió des del mític ‘La, la, la’ de Massiel, el 1968, un tema guanyador composat pel Dúo Dinámico i que, en principi, havia d’interpretar Joan Manuel Serrat però que, a darrera hora, va saltar del cartell en manifestar el noi del Poble Sec la seva voluntat de cantar-lo en català. La diferència, en principi, és que aleshores vivia Franco i ara la RTVE que impulsa aquest festival amb pressupostos públics depèn del primer govern de coalició d’esquerres a Espanya des de la República i, també en principi, és molt més sensible a la plurinacionalitat i al plurilingüisme de l’Estat.

“No hauria dit mai que Eurovisió acabaria per ser una il·lusió col·lectiva entre ‘progres’ i un espai per a les trifulgues ideològiques”, constatava el sociòleg Xavier Godàs al seu compte de tuiter. “El Benidorm Fest és un exemple de les disfuncions del sistema polític espanyol o les disfuncions del sistema polític espanyol són tant grans que les projectem a Benidorm Fest?”, escrivia a les xarxes el politòleg i president de la Fundació Nous Horitzons Marc Rius. La pregunta no és retòrica si fem un cop d’ull, més enllà de la polèmica desfermada a les xarxes, a tota la literatura generada aquests dies arran d’aquest festival tant caduc o ‘friqui’ com popular i als posicionaments o lectures en clau política que se n’han derivat.

Sense anar més lluny, abans de la gala, Yolanda Díaz havia manifestat les seves simpaties pel grup gallec Tanxugueiras mentre que Jéssica Albiach i Ada Colau apostaven per Rigoberta Bandini. Fins a l’extrem insòlit que el compte oficial de Barcelona en Comú va publicar, poc abans de la mitjanit de dissabte, un tuit (després esborrat) amb el missatge “Nosaltres ho tenim clar #BenidormFest. Tetazo a Eurovisión”. Diputats com Jaume Asens i David Cid també van fer tuits sobre el “tongo” del resultat i en van culpar irònicament al ‘lowfare’ i a la divisió del vot de l’esquerra entre diferents candidatures. La també diputada d’En Comú Podem Mar García havia intervingut prèviament amb una personal reflexió de fons: “Cantar Ay Mamá és una forma de dir que no renunciem als nostres cossos ni a la nostra agència sobre ells. I que si cal treure’s una teta per demostrar-ho, moltes estem disposades a acompanyar Rigoberta Bandini en la causa”.

El periodista Jordi Évole va intentar fer la síntesi en el seu article setmanal a ‘La Vanguardia’, titulat ‘Un país de Rigobertes i Tanxugueiras’: “Estimats, prenguem-ne nota. Aprenguem d’elles d’una vegada. De tantes Rigobertes i de tantes Tanxugueiras, dones que no necessiten empunyar un falcó per mostrar el seu poder. Són aquestes dones les que ens poden salvar del retrocés que s’acosta si no ens espavilem davant tanta virilitat viral”. En bona part, com deia Rigoberta Bandini, aquesta batalla ja s’ha guanyat. Malgrat perdre. El pròxim 8 de Març, amb tota probabilitat, quedarà ben clar de nou.

Però que la batalla cultural l’estigui guanyant el feminisme no vol dir que la guerra estigui decidida. L’hegemonia cultural és necessària però no suficient. I no sempre se sustenta o es pot mantenir a partir de missatges simples o, com deia Gerardo Tecé a ‘Ctxt’ donant per fet un triomf que al final no va ser, amb missatges tan clars i directes -“caldo a la nevera i capacitat d’acabar amb les guerres”- que ja els hagués volgut Lenin per al seu famós “pau, pa i terra” de 1917. I és que, com sempre li passa a una esquerra temptada per la superioritat moral a més a més de per la divisió interna, costa massa d’aterrar, concretar o compatibilitzar amb èxit les batalles culturals amb les necessàries victòries materials.

Al pur estil Delacroix, el que necessita l’esquerra és aixecar banderes revolucionàries capaces de transformar la realitat. Si són festives, millor. Però la història ens ensenya que això no sempre és fàcil. Mentre Benidorm era una festa i Eurovisió també ho serà -i la seguirà qui vulgui, però no la confonguem amb una revolució televisada-, Europa viu moments de tensió geopolítica i tambors de guerra com no es veien des de la guerra freda i els conflictes a l’antiga Iugoslàvia, el golf Pèrsic i l’Iraq. Embrancats encara en sortir de la múltiple crisi del coronavirus, no acabem de ser prou conscients que ja tenim al damunt la propera crisi, molt més gran, del canvi climàtic i la transició energètica. L’ecologia és la revolució del segle XXI, com titula el darrer número de ‘Nous Horitzons’, enviat casualment a impremta amb una versió de ‘La llibertat guiant el poble’, de Delacroix, a la portada.

Aquests reptes són enormes però no exclouen, sinó tot el contrari, que mentrestant calgui anar lliurant batalles culturals. Sempre que no oblidem que només de relats no viu la gent i que també cal pensar en les coses de menjar. Normalment, les revolucions no solen ser dels somriures ni ballables… tot i que les persones necessitem somriure i ballar. Hi ha batalles materials que no són televisades i que potser tampoc decanten cap guerra però que són necessàries per a millorar les condicions de vida de la gent. I les victòries materials, com passa amb les guerres culturals, també estan amenaçades per les divisions de l’esquerra, pels egos dels seus líders i per les tàctiques partidistes o dogmàtiques de les forces polítiques. Ho escrivia la periodista i poeta Diana Bujarrabal, de la secretaria confederal de Dona i Igualtat de CCOO: “Passada la decepció del Benidorm Fest, anem al ‘lío’: mentre tombem el capitalisme demà, què tal si aquesta setmana aprovem una reforma laboral que millora la vida de la gent avui?”.

 

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 24

Deixa el teu comentari

Scroll to top