Votar en referèndum i el posterior desconcert Revisat per Revista Treball a . De l'experiència del Brexit, a Catalunya més ens val (més ens val!) aprendre'n coses. De les que jo aprenc últimament, comparteixo. El passat mes de juny el Reg De l'experiència del Brexit, a Catalunya més ens val (més ens val!) aprendre'n coses. De les que jo aprenc últimament, comparteixo. El passat mes de juny el Reg Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » Votar en referèndum i el posterior desconcert

Votar en referèndum i el posterior desconcert

Votar en referèndum i el posterior desconcert

De l’experiència del Brexit, a Catalunya més ens val (més ens val!) aprendre’n coses. De les que jo aprenc últimament, comparteixo.

El passat mes de juny el Regne Unit va votar #marxem d’Europa. Ho va fer amb una votació de sí o no, de blanc o negre; i amb una campanya molt centrada en les identitats i molt poc en què significa realment “sortir”. Quina situació real comporta. Van votar i des d’aquell dia afronten amb ansietat un panorama d’absoluta incertesa.

Sobre les incògnites, existeix un desconcert generalitzat sobre com procedir. Hi ha qui defensava que això és com apagar un interruptor, però ara no saben com fer-ho ni quina estratègia prendre en la negociació de sortida (sí, cal negociar també després) per a no perdre massa plomes (la primera ministra, que ho és per dimissió de l’anterior, encara no ha activat la sortida i diu que ho deixa per a l’any vinent. Des del moment en què es notifiqui, hi ha un marge de dos anys per pactar les condicions de sortida i les noves relacions, un temps que consideren molt escàs i on Europa té molta més força que no pas la part que marxa). També hi ha veus demanant un Brexit suau, sortir però no gaire, un trànsit insensible pactant el màxim de col·laboracions. Fins i tot hi ha qui recull firmes per tornar a votar i gent penedida. Quaranta anys d’integració no es desmunten només per demanar-ho. Perquè hi ha integració política, però també legal; també econòmica i, per descomptat, personal i cultural.

La legislació europea està incorporada com a pròpia; ja no valen aquelles lleis? I els tractats comercials que la Unió Europea té amb tota mena d’actors internacionals, ja no valen per al Regne Unit? Poden tardar deu anys a construir aquests acords des de zero. I què passa amb la lliure circulació de persones? La perdran? I amb la moneda? I el mercat únic? Importaran i exportaran més car?

I evidentment, què passa amb els drets adquirits de la ciutadania europea que resideix a UK i viceversa? Els petits canvis que ja es van produint mostren un camí de retallada de drets. I més enllà, què fem amb aquells temes que només tenim oportunitat de guanyar si anem junt(e)s, com la lluita contra el canvi climàtic -que haurà de ser la gran lluita, doncs ens hi juguem la vida- o contra el frau fiscal -el robatori trepidant dels rics cap als pobres-; què fem amb els desafiaments que no coneixen fronteres? Seguirem o no col·laborant?

I sobre les identitats el Regne Unit és un territori farcit de complexitat, com tota la realitat europea (i mundial!), d’altra banda.

Sense ni entrar en el factor de la multiculturalitat, que és enorme, i anant només a la brotxa gorda, cal dir que és cert que una majoria (però no molt gran) d’anglesos i gal·lesos han votat sortir, però és fals que sigui per una sola raó. Hi ha vot de replegament nacional identitari i reaccionari (primer els de casa), però també hi ha vot protesta, per exemple; expressió de malestar per la deriva neoliberal i l’opacitat amb què Europa ve imposant directrius econòmiques. No és un vot amb un mandat únic.

I, nota a part, la gent jove és clarament europeista i havia votat per quedar-se i la sortida els provoca una immensa frustració, que arrossegaran evidentment en la construcció de futur.

Per la seva part, Escòcia ha votat quedar-se (tampoc per aclaparadores majories) i els toca marxar; ja hi ha qui està demanant un segon referèndum d’independència sobre si quedar-se amb el Regne Unit o quedar-se amb Europa, al qual sembla que el govern anglès aquest cop potser no donaria suport.

I Irlanda del Nord, al seu torn, on també ha guanyat quedar-se (tampoc per diferències abismals) i on tenen dues identitats, dos passaports, britànic i irlandès; i ara un els pot quedar dins i l’altre fora de la Unió Europea. Doncs des d’allà ens comenten que la identitat europea era un element que ajudava a la superació del conflicte, que el seu procés de pau és recent i que obligar-los a marxar fa tremolar la feina feta.

I a tot això, encara no hem parlat de com de tocada queda Europa; vivim una pèrdua que ens debilita i alhora és una alarma de possibles replegaments nacionals en altres zones (com sempre, especialment les que donen diners i/o reben migracions) i aprofundeix en el problema central, la dificultat per teixir un contrapoder als poders econòmics, que són molt més poderosos que qualsevol Estat-nació.

Ara com ara, Europa acostuma a ser complaent doncs manté una línia econòmica neoliberal austeritària -reflex de la majoria de dretes als estats que la conformen-; però l’única oportunitat que tenim que la política aconsegueixi defensar la ciutadania de l’abús dels mercats és una més i millor integració.

Anar tot(e)s a una. Una sola política fiscal, per exemple, que trenqui amb la dinàmica de les grans empreses de moure’s al país veí aprofitant rebaixes fiscals; cosa que porta a la competència a la baixa entre països i per tant a plegar-nos davant del gran diner lliure d’impostos.

Tornant al Brexit, el diner -que no té pàtria- sembla ser que estudia abandonar l’illa per evitar la incertesa i la possibilitat de perdre l’accés al mercat únic, així que va mirant altres ciutats on instal·lar-se i l’impacte sobre els llocs de treball no es fa esperar.

A tot això, i essent tot encara molt incert, el que sí que sembla cert és el fet que el dia de les urnes la ciutadania no coneixia l’abast ni l’impacte real i quotidià del que estaven votant. De fet, encara no el coneixen.

Pensant en el nostre referèndum, doncs, aquest punt és un aprenentatge fonamental.

El dia que l’aconseguim fer (perquè aixequem un govern a l’Estat que l’incorpori com a pràctica democràtica imprescindible -i sí, tenim aliats a l’altra banda de l’Ebre; i no, no tenim data límit, com no la tenim per eradicar la pobresa tot i que és d’una urgència tremenda i dolorosa- tan aviat com sigui possible, tan aviat com conquerim l’hegemonia), doncs el dia que l’aconseguim fer es fa evident que haurà de ser pactat, ben informat i amb les diverses opcions i les seves conseqüències prèviament ben delimitades, acordades, debatudes i difoses entre tota la població.

Tot el que no sigui això, diria que és una mala notícia.

Últim apunt: el referèndum és imprescindible però només és un retrat de la situació, una diagnosi. Un cop fet el referèndum, encara tot estarà per fer. És només el començament. Així doncs, ens valdria un referèndum consultiu (per al que no cal canviar la Constitució) sempre i quan hi hagi compromís polític de totes les parts d’aplicar-ne el resultat. I és que, tinguem el mandat popular que tinguem, tot passarà per la negociació i l’acord en infinitat de temes i per l’acomodació de realitats interdependents i identitats múltiples on cal no deixar obertes grans ferides.

Dit això, i tot i l’acalorat conflicte entre sobiranies que vivim entre Catalunya-Espanya des de fa anys, probablement el que hauríem d’estar discutint és sobre cedir sobirania (competències, poders i recursos) cap a baix i cap a dalt.

Cap a baix, al poder local, l’administració que toca de primera mà les necessitats de la ciutadania. I cap a dalt, a Europa, que és l’única esperança que tenim per donar la batalla contra el neoliberalisme i el diner, contra els seus abusos i els seus excessos.

Autor/Autora

Maria Freixanet

Politòloga. Senadora d'En Comú Podem

Articles publicats : 4

Deixa el teu comentari

Scroll to top