Vot dual a Catalunya: canviar-ho tot perquè tot continuï com sempre Revisat per Revista Treball a . S’acaben de complir 40 anys de les primeres eleccions democràtiques al nostre país des de la mort del dictador, i una de les regularitats empíriques que ens ha S’acaben de complir 40 anys de les primeres eleccions democràtiques al nostre país des de la mort del dictador, i una de les regularitats empíriques que ens ha Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Vot dual a Catalunya: canviar-ho tot perquè tot continuï com sempre

Vot dual a Catalunya: canviar-ho tot perquè tot continuï com sempre

Vot dual a Catalunya: canviar-ho tot perquè tot continuï com sempre

S’acaben de complir 40 anys de les primeres eleccions democràtiques al nostre país des de la mort del dictador, i una de les regularitats empíriques que ens ha acompanyat al llarg de gairebé tot aquest temps és que en comptades ocasions un mateix partit aconsegueix ser el més votat als diferents tipus d’eleccions que es celebren a Catalunya. En efecte, ja les primeres eleccions autonòmiques de 1980 van evidenciar que el que volien els catalans i les catalanes a nivell estatal no era el mateix que volien per al país. Així, si bé les eleccions generals de març de 1979 foren guanyades de manera còmoda pel Partit Socialista en el conjunt de les circumscripcions catalanes, assolint Convergència i Unió un minso quart lloc, quan un any després els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya van ser cridades a les urnes per elegir el primer Parlament autonòmic, atorgaren una victòria clara encara que sense majoria absoluta a la federació nacionalista. Aquest patró es repetiria a grans trets en les eleccions celebrades fins a l’any 1999, quan les llistes liderades per Pasqual Maragall van aconseguir per primera vegada que una força d’àmbit estatal fos l’opció més votada en una convocatòria d’àmbit autonòmic, fet que es tornaria a produir quatre anys després. Malgrat que les eleccions que van des de les generals de 2004 fins a les autonòmiques de 2010 es tornen a ajustar al que havia estat la tònica dels anys 80 i bona part dels 90, amb victòries del PSC-PSOE i de CiU en les eleccions generals al conjunt de les circumscripcions catalanes i en les eleccions al Parlament, respectivament, aquest patró sembla entrar definitivament en crisi el 2011, quan CiU esdevé primera força a Catalunya en les eleccions generals d’aquell any, i el 2015-2016, quan En Comú Podem guanya dues eleccions generals consecutives a Catalunya.

La literatura especialitzada ha intentat explicar aquestes divergències en els resultats en funció de l’àmbit territorial de les eleccions basant-se en dos comportaments. En primer lloc, es deia que a Catalunya hi havia molt votant dual, referint-se amb això al fet que un considerable sector de l’electorat optava per votar el PSC-PSOE, ECP i, per extensió, partits d’àmbit estatal en les eleccions generals, però preferia confiar el Govern de la Generalitat a CiU, Junts pel Sí i, per extensió, a partits d’àmbit no estatal. Essent important com era el vot dual, les seves conseqüències pràctiques haguessin estat menors si no hagués vingut acompanyat d’un altre comportament electoral, la denominada “abstenció diferencial”, referida en aquest cas a la conducta d’aquells ciutadans que votaven en només un tipus d’eleccions (tradicionalment, les eleccions generals). Els nivells de participació electoral sistemàticament més baixos que es registraven en les eleccions autonòmiques eren prova fefaent de l’important volum quantitatiu d’aquesta abstenció diferencial.

Cal abordar l’estudi de l’abstenció diferencial, però sobretot del vot dual en el marc més ampli de la crisi actual dels partits polítics. Com bé explica Peter Mair en el seu llibre pòstum Ruling the Void (2013), la doble retirada dels partits cap a les institucions i dels ciutadans cap a la societat civil està creant un buit que està canviant radicalment el funcionament tradicional de les democràcies d’Europa Occidental. Els partits han deixat de complir la seva tasca habitual de representació dels interessos socials. Per això, l’autor irlandès parla de la crisi dels partits en l’electorat. Aquesta crisi té diverses manifestacions empíriques: descens de la participació electoral i de la identificació partidista i augment de la volatilitat electoral. Una d’aquestes manifestacions empíriques és el canvi en els patrons de comportament electoral dels ciutadans, que decideixen més tard a quin partit votar, ho fan en base a factors a curt termini i, sobretot crucial per al vot dual, canvien de partit en funció de l’arena electoral.

La figura 1 il·lustra les fluctuacions enls percentatges de vot dels diferents partits entre eleccions generals i autonòmiques els darrers 40 anys a Catalunya. Com es pot observar clarament, es produeix un important transvasament de vot entre partits d’àmbit estatal i partits d’àmbit no estatal quan es passa d’eleccions generals a autonòmiques. Si anem a les dades d’enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de Barcelona, comprovem que entre un 30% i un 35% de l’electorat socialista en les generals solia votar per altres opcions (sobretot CiU, al voltant del 15% però amb una tendència clarament a la baixa a mesura que passa al temps que afavoreix Esquerra Republicana de Catalunya), o simplement es quedava a casa quan la convocatòria era d’àmbit autonòmic (al voltant del 9%).

Grafic_1_VotDualCAT

Els importants processos polítics que han tingut lloc recentment, tant a nivell estatal com català, han modificat substancialment els fenòmens abans referits, i ens plantegen noves preguntes com a investigadors que són tan apassionants com difícils de contestar. En primer lloc, les fortes demandes d’autodeterminació que s’han fet sentir a Catalunya en la darrera dècada han provocat que els nivells de participació en les eleccions autonòmiques hagin deixat de ser sistemàticament més baixos que en les eleccions generals. En el cicle electoral 2015-2016, els ciutadans van votar en major proporció en les eleccions autonòmiques que en cap dels dos comicis generals, i si bé encara és prest per saber si això és un fet conjuntural o no, sí que sembla oportú assegurar que les eleccions autonòmiques catalanes han deixat de ser definitivament uns comicis de “segon ordre”.

Més interesant encara és l’escenari que plantegen els desenvolupaments recents pel que fa al vot dual. CiU ja no existeix, i el seu component principal, Convergència Democràtica de Catalunya, que va adoptar el 2016 el nom de Partit Demòcrata Europeu Català, no es va presentar com a tal en cap de les eleccions celebrades els dos darrers anys. A més a més, tot fa pensar que aquesta força pot haver perdut definitivament l’hegemonia de l’espai nacionalista català en favor d’ERC. Pel que fa als partits d’àmbit estatal, ECP sembla haver agafat el relleu del PSC-PSOE, en haver guanyat amb relativa claredat les eleccions generals de 2015 i 2016 a Catalunya. També aquí falta per veure si aquest patró s’acabarà consolidant. El que sí que podem de moment fer és afirmar amb dades d’enquesta a la mà un altre cop que al voltant d’un 38% de votants d’En Comú Podem en les eleccions generals de 2015-2016 van optar per altres formacions polítiques en les autonòmiques de 2015 (un 27%, repartit gairebé a parts iguals entre CUP i JxSí), o simplement es van abstenir (un 11%). També podem tractar d’establir diferències i similituds, com farem a continuació entre el perfil del votant dual PSC-CiU i el del votant dual ECP-JxSí.

Si atenem una vegada més a les dades de l’ICPS, comprovem que el votant dual PSC-CiU es considerava majoritàriament de centreesquerra o fins i tot de centre, en contraposició al votant fidel al PSC, que deia sentir-se primordialment d’esquerra. Avui en dia, tant el votant fidel de l’esquerra transformadora com el dual ECP-JxSí es consideren els dos d’esquerra. Pel que fa a l’eix centre-perifèria, és curiós constatar que hi ha hagut un canvi profund en el perfil dels votants duals al llarg del temps. Així, si abans tant el votant dual PSC-CiU com el votant fidel al PSC declarava majoritàriament sentir-se tan espanyol com català, ara només els votants de Catalunya Sí que es Pot-ECP es consideren primordialment d’aquesta manera, mentre que el votant dual ECP-JxSí diu sentir-se majoritàriament més català que espanyol.

Als gràfics 2, 3, 4 i 5 mostro l’efecte d’una sèrie de factors explicatius en la probabilitat d’emetre un vot dual PSC-CiU en els cicles 1989-92, 1996-99 i 2004-06, així com un vot dual ECP-JxSí en el cicle 2015-16, i gràcies a ells podem arribar a unes primeres conclusions sobre el perfil sociodemogràfic i actitudinal d’aquests dos grups de votants duals. Pel que fa al vot dual PSC-CiU, tradicionalment important en els vuitanta, noranta i primera dècada del segle XXI, aquest tenia un component clarament ideològic i d’avaluació de la gestió dels respectius governs. Així, als gràfics es pot observar que aquest tipus de votants duals solien ser significativament més de dretes que el votant que restava fidel al Partit Socialista en les eleccions autonòmiques. A més a més, aquest votant valorava tradicionalment bé la tasca desenvolupada pel Govern de la Generalitat encapçalat per Jordi Pujol.

Grafic_2_VotDualCAT

En canvi, el perfil del votant dual JxSí-ECP és bastant diferent. En primer lloc, aquest votant és més vell, menys educat i de classe social subjectiva més alta que el votant fidel a l’esquerra transformadora en les eleccions autonòmiques. En segon lloc, el votant dual valora més positivament la gestió del Govern de la Generalitat de com ho fa aquella persona que vota Catalunya Sí que es Pot en les eleccions al Parlament i En Comú Podem en les eleccions generals. Finalment, i això és un tret que cal ressaltar, no s’observen, com sí es feia abans, diferències ideològiques significatives entre el votant fidel a les opcions d’àmbit estatal que es situen a l’esquerra del Partit Socialista i els electors que prefereixen votar Junts pel Sí en les eleccions autonòmiques i En Comú Podem en les eleccions generals.

Per acabar, quines conclusions podem extreure per a l’espai de l’esquerra transformadora de l’anàlisi del vot dual a Catalunya al llarg de més de trenta anys? En primer lloc, no sembla arriscat afirmar que aquest fenomen té quelcom d’inherent al sistema polític català, sobretot si tenim en compte que aquest comportament va arribar aquí abans que a altres indrets d’Europa. Malgrat haver canviat les identitats de les forces polítiques protagonistes d’aquest patró en el darrer cicle electoral, el ciutadà català es sent força còmode votant partits polítics diferents depenent de l’àmbit territorial de l’elecció. Caldrà esperar per veure si el tipus de vot dual emergent entre ECP-JxSí (ERC) adquireix la continuïtat que va tenir amb anterioritat el que protagonitzaven el PSC i CiU. Segon, és clar que si l’esquerra transformadora vol un dia estar en condicions de guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya necessita frenar aquest tipus de comportament, i això serà força complicat, atès que la majoria de factors que semblen afectar la probabilitat d’emetre un vot dual són de caràcter sociodemogràfic. Deixant de banda la valoració dels candidats, l’efecte de la qual no s’ha pogut estimar per raons estadístiques, l’única esperança que queda a En Comú Podem és aconseguir que la ciutadania de Catalunya valori pitjor de com ho fa ara la gestió del Govern de la Generalitat. Però segurament això només serà possible quan les qüestions relacionades amb el procés d’autodeterminació passin a un segon pla.

Autor/Autora

Pedro Riera

Professor de Ciència Política i sotsdirector del Màster d’Anàlisi Política i Electoral de la Universitat Carlos III de Madrid

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top