Volem acollir? Competències i incompetències de Catalunya com a terra d’acollida Revisat per Revista Treball a . “No és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències”, va dir en Jordi Évole en el concert organitzat per la campanya ‘Casa nostra, casa “No és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències”, va dir en Jordi Évole en el concert organitzat per la campanya ‘Casa nostra, casa Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Volem acollir? Competències i incompetències de Catalunya com a terra d’acollida

Volem acollir? Competències i incompetències de Catalunya com a terra d’acollida

Volem acollir?  Competències i incompetències de Catalunya com a terra d’acollida

“No és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències”, va dir en Jordi Évole en el concert organitzat per la campanya ‘Casa nostra, casa vostra’, un missatge que va molestar molts membres del Govern i seguidors. En efecte, en la política d’acollida a Catalunya, hi ha moltes incompetències.

El Govern té raó quan diu que l’asil és competència de l’Estat, però l’acollida i la integració social de les persones estrangeres són responsabilitat de la Generalitat de Catalunya. Estem preparats realment per acollir persones refugiades i només fa falta que l’Estat espanyol doni l’ok? La resposta es NO. Catalunya no té un model clar de política d’acollida, i el Govern de la Generalitat té molt de discurs bonic i molt poc de bona gestió. Dir que tot és culpa de la malvada Espanya eludeix responsabilitats i prioritats a l’hora de posar diners, un mecanisme típic de la seva política-ficció nacionalista que no ens porta enlloc.

 El discurs del Govern sobre política d’acollida es basa en què la Generalitat “té 1.200 places per allotjar persones refugiades”. Això no és del tot real. Aquestes “1.200 places” són llocs que la Generalitat té només localitzats, que van ser oferts per centres religiosos, entitats privades, etc. Però això no serveix de res si la Generalitat no posa diners per a recursos i despeses. Una plaça no és només un lloc on dormir, sinó tota una sèrie de recursos bàsics imprescindibles (manutenció, personal d’atenció jurídica i psicològica, despeses d’equipaments, etc.), i més si es tracta de persones que necessiten protecció internacional.

També és freqüent sentir a parlar sobre els equipaments de la Casa Bloc, situats al barri de Sant Andreu de Barcelona, que la Generalitat va oferir per acollir persones refugiades. Actualment, hi viuen al voltant de cent persones en fase d’acollida, però les entitats paguen el lloguer a la Generalitat i es fan càrrec d’absolutament tots els recursos, mitjançant les subvencions del programa estatal (al seu torn, subvencionat amb fons europeus).

És cert que per cobrir totes les necessitats de persones refugiades, el programa estatal dels circuits d’acollida resulta insuficient. I per això les entitats vénen reclamant a les institucions catalanes (des de fa molts anys!) que complementin aquests programes. El 2014 es va aprovar el Pla de Protecció Internacional de Catalunya, però no es va desenvolupar ni es va dotar de pressupost. Amb el boom mediàtic de la “crisi dels refugiats”, es va crear el Comitè d’Acollida, que depèn de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, però encara no se sap ben bé què fa en concret. Recentment, es va presentar el programa de voluntaris que facin de mentors de persones refugiades, però encara tampoc no està del tot clar com serà el seu funcionament ni la seva dotació de diners.

Quan hi ha voluntat política i bona gestió, els recursos apareixen. L’Ajuntament de Barcelona, que compta amb una llarga i sòlida experiència en matèria d’acollida a partir del SAIER (Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats) –un servei pioner i exemplar a Europa pel seu funcionament d’atenció integral–, va posar en marxa el Pla Barcelona Ciutat Refugi, pel qual es desenvolupen programes per complementar els circuits d’acollida i atendre les persones més vulnerables. Això ho fa mitjançant convenis amb entitats d’asil, on l’Ajuntament assumeix pràcticament la totalitat de les despeses. Altres Ajuntaments, com El Prat, Sant Boi o Sabadell, tenen programes semblants (són coses d’aquestes de les que sembla que TV3 no s’assabenta mai).

Un altre assumpte, però, que respon també a la manca de una real voluntat política, és en relació a les persones estrangeres que ja viuen a Catalunya. La Generalitat té traspassades petites competències en matèria d’estrangeria, però no les gestiona bé. Els informes d’inserció, per exemple, imprescindibles per tramitar la reagrupació familiar, demoren molt de temps. En lloc de facilitar i agilitzar el tràmit, la Generalitat posa més requisits, com cursos específics de català de 70 hores. Aquests cursos no són de fàcil accés per a moltes famílies, perquè no hi ha oferta suficient ni estan diversificats pels territoris. Si l’informe no és favorable per manca d’aquests cursos, es bloquegen les reagrupacions familiars o les renovacions de permisos, i les famílies cauen en irregularitat sobrevinguda, una situació summament greu. Però el problema que més perjudica en aquest moment la població estrangera és la manca de cites a les oficines de registre de la província de Barcelona. Si bé això depèn de l’Estat, el Govern de la Generalitat ha tingut una actitud totalment passiva i no ha fet res per solucionar aquesta vergonyosa situació, malgrat la recomanació del Síndic de Greuges. Es prefereix continuar només culpabilitzant l’Estat, mentre que la gent pateix l’angoixa de caure en la irregularitat.

Aquesta manca de voluntat en polítiques migratòries no és nova. Cal recordar que el PDC –antiga CDC–, el partit majoritari al Govern, va aprovar totes les reformes de la Llei d’estrangeria del PP i del PSOE al Congrés. Una llei que legitima els centres d’internaments i que bloqueja els drets de milers de persones que volen viure a Catalunya. I cal recordar també que CDC mai no va tenir clar el dret a vot de persones estrangeres –és a dir, l’emancipació política, un tema del qual li agrada tant parlar–, per la qual cosa no va signar aquest punt al Pacte Nacional per la Immigració. durant el Govern Tripartit. Ara, la cosa és encara més greu, perquè el govern de JxSí instrumentalitza la població migrada i refugiada per a la seva causa independentista.

La pregunta és: el Govern realment vol acollir? O prefereix utilitzar aquest tema per fer la seva política-ficció per alimentar la il·lusió de la independència? La protecció internacional i l’acollida de persones estrangeres són una cosa molt seriosa, i no poden ser un eslògan per mantenir-se en el poder. Està en risc la vida i la dignitat de la gent. No llancem només les pilotes fora. El Govern ha d’assumir les seves competències i la seva responsabilitat.

Autor/Autora

Gaby Poblet

Antropòloga, coordinadora de la sectorial de migració i ciutadania i investigadora en polítiques migratòries.

Articles publicats : 4

Comentaris (4)

  • Pere

    “La il·lusió de la independència” en sentit negatiu, és clar. L’autora no sembla gaire neutral en aquest tema.
    Encertades les crítiques a CDC en matèria d’immigració.

    Responder
  • Bernat

    Mare meva quin article mes ridicul! Ve a dir que tot i que Catalunya no te competencies, si en algun moment les arribes a tenir no faria be la feina? Ve a tirant en cara que la gene no esta preparada per una cosa de la que no nomes no tencompetencies sino que no te els diners de la UE per acollir?

    Diu que l’ajuntament ho fa tan be quan governen amb el PSC pero tira en cara a CDC que votes lleis d estrangeria amb el PSC!!!

    Pugeu el nivell una mica va…

    Responder
  • ramon bono

    Todo una pantomima, que traigan 10.000 o 20.000 y los pongan en Sant Cugat y Pedralbes, en casa de Más Puigdemont i Pujol.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top