Violència masclista: un novembre per passar comptes Revisat per Revista Treball a . Per a les feministes -i cada cop més, per a tothom- és el mes en el qual avaluem la situació del país pel que fa a la violència masclista, això gràcies a l’adop Per a les feministes -i cada cop més, per a tothom- és el mes en el qual avaluem la situació del país pel que fa a la violència masclista, això gràcies a l’adop Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Violència masclista: un novembre per passar comptes

Violència masclista: un novembre per passar comptes

Violència masclista: un novembre per passar comptes

Per a les feministes -i cada cop més, per a tothom- és el mes en el qual avaluem la situació del país pel que fa a la violència masclista, això gràcies a l’adopció de la diada internacional el 25N. Any a any, especialment des de 2016, s’ha estès la idea que les violències masclistes no són episodis desafortunats per algunes dones, sinó un problema social que té les seves arrels en el sexisme, les desigualtats de gènere i l’escàs valor de la paraula i el benestar de les dones.

Enguany la valoració és ambivalent. Les víctimes mortals han augmentat. De les 51 assassinades, 11 havien presentat denúncia: un important fracàs en la protecció, que d’altra banda només s’havia activat en 5 dels 11 casos. De fet, són 90 les víctimes segons l’organització Feminicidios.net, assassinats de dones que no entren en els paràmetres restrictius de la Llei 1/2004, i que són els que guien la sinistra comptabilitat.

Val la pena saber també que a l’Estat hi ha aproximadament 600.000 dones que l’administració ha considerat en situació de violència. A Catalunya, unes 63.000.  Aquesta xifra queda lluny, llunyíssim del 1.337.600 que va estimar l’enquesta catalana sobre la qüestió realitzada l’any 2016 i feta pública l’any 2018. La protecció falla de manera sistèmica.

És clar que l’enquesta mesurava casos de diversa gravetat i a més incloïa un tipus de violència que representa un dels grans forats negres de la Llei estatal (i del més recent Pacto de Estado, de l’any 2017): la violència sexual. Enguany, la Plataforma Unitària contra les violències masclistes justament ha dedicat el seu fòrum anual a aquesta qüestió, que no pot trigar més en ser abordada en tot el seu abast. Hi ha una demanda social importantíssima, expressada en particular per les joves (les principals víctimes), de forma creixent de fa anys. Va adquirir una gran visibilitat amb el cas de La Manada i amb la “importació” del Mee Too, però el cert és que el principi del final de la normalització d’aquesta forma de violència masclista havia començat abans: l’enquesta de 2016 ja detectava un increment de la identificació respecte 2010, en particular en la població jove. Cal recordar que la violència sexual comença molt abans de la majoria d’edat, i la incidència entre la població infantil i adolescent és esfereïdora. De fet, algunes expertes del fòrum apuntaven que és, justament, el terreny de la sexualitat, el primer terreny de les violències masclistes. Quan encara no hi ha violència física, ni psíquica, quan encara no hi ha xantatge econòmic o amb els fills, ni tan sols una parella estable. És un inici de l’activitat sexual desinformat, sense una educació sexoafectiva, i fortament estereotipada  (gràcies al tabú del seu abordatge a l’escola), el terreny abonat per a ensenyar a les noies a aguantar i satisfer, i als nois a imposar-se. El que val pel sexe, val per les relacions afectives i socials.

El Pacto de Estado ha anat per darrere de la societat en això. D’altra banda, implica un acord sense precedents des de 2004 i una dotació de recursos mai vistos abans (malgrat segueixin sent insuficients per al canvi estructural que necessitem). La darrera cosa a valorar aquest mes de novembre és la seva aplicació. I en aquest terreny hi ha clars obscurs i informació que ens manca i que cal que aparegui en el debat polític. A nivell estatal, diverses mesures -algunes d’emergència– estan pendents de ser desplegades, dos anys després. Mesures relacionades amb la incorporació dels infants en les mesures provisionals de protecció. Els fills i filles són armes contra les mares, encara més quan elles obtenen mesures de protecció però sigui per la norma, sigui per la pràctica judicial, aquest fet és ignorat de manera força general. Una altra gran mancança, ja l’he esmentat, és la incorporació al sistema educatiu del treball en valors i en sexualitat necessari per a erradicar la normalització de la violència de les generacions més joves. En general, manca una avaluació pública de l’acompliment global dels acords, també pel que fa a la implementació a escala autonòmica i local. Ara, amb l’ascens de Vox i la possible coalició d’esquerres, la qüestió de ben segur, estarà a l’agenda política. Vox (esperem que tot sol, tenint en compte que el Pacto de Estado va ser una política de consens, impulsada per PP i PSOE), qüestionarà els fonaments lògics del mateix: la violència masclista, pels d’extrema dreta, no existeix i el pacto de Estado no cal. Però cal, és útil i espero que el govern tingui tota la informació necessària per a demostrar-ho.

A nivell català la situació sospito que és pitjor. No només no hi ha Pacte Nacional contra la Violència Masclista, sinó que el repartiment dels recursos del Pacto de Estado s’ha realitzat a corre-cuita i sense una priorització clara (“cal gastar els diners de l’exercici en un trimestre!”). Caldrà una avaluació rigorosa d’aquesta política per comprovar si la despesa ha servit per a resoldre els buits més urgents i greus. Un dels quals és que som la comunitat autònoma que menys ordres de protecció atorga respecte les sol·licituds presentades.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 18

Deixa el teu comentari

Scroll to top