Vergonya aliena i orgull psuquero: Joan Coscubiela Revisat per Revista Treball a . No recordo haver escrit mai un article d’elogi adreçat a ningú i menys encara a un company de partit, però tampoc recordo haver experimentat un sentiment de ver No recordo haver escrit mai un article d’elogi adreçat a ningú i menys encara a un company de partit, però tampoc recordo haver experimentat un sentiment de ver Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Vergonya aliena i orgull psuquero: Joan Coscubiela

Vergonya aliena i orgull psuquero: Joan Coscubiela

Vergonya aliena i orgull psuquero: Joan Coscubiela

No recordo haver escrit mai un article d’elogi adreçat a ningú i menys encara a un company de partit, però tampoc recordo haver experimentat un sentiment de vergonya pel comportament individual i col·lectiu de la meitat dels diputats al Parlament de Catalunya com el que vaig sentir el dijous i el divendres d’aquesta setmana.

Al llarg de molts anys, des dels seixanta del segle passat fins gairebé el canvi de segle, ser català i formar part de l’oposició al franquisme, primer, i de l’esquerra no socialista, després, constituïen dos elements clau per al reconeixement de la resta d’antifranquistes i demòcrates espanyols. El PSUC era l’avantguarda en capacitat de proposta, d’acció i de mobilització. La seva influència en els moviments sindicals, de barri, estudiantils, culturals, etc. no és discutible ni discutida. La presència i les intervencions dels seus militants i dirigents, fins i tot en la clandestinitat, en plataformes, jornades i activitats diverses generaven sempre un particular interès i un grau notable d’acceptació i respecte. Despertàvem simpatia pel que dèiem, per com ho dèiem i per qui érem.

Les dues magistrals intervencions de Joan Coscubiela aquesta setmana al Parlament m’han fet recordar aquella etapa de prestigi merescut dels militants psuqueros i m’han portat a sumar-me a la immensa riuada de comentaris, articles i missatges elogiosos per allò que va dir, per com ho va dir i per la pregona sinceritat i convicció dels seus arguments.

Per primera vegada, en el parlamentarisme català de la darrera etapa, tots els grups de l’oposició a l’actual majoria independentista aplaudiren dempeus alguna frase de la seva intervenció. Per primera vegada, comentaristes tan diversos i amb criteris no precisament coincidents ni amb les opinions de Coscubiela ni entre ells han coincidit en valorar que les seves foren las millors intervencions, l’han comparat amb Unamuno, han afirmat que gràcies a ell el Parlament ha recobrat la seva dignitat, han reconegut la fermesa i coherència dels seus arguments jurídics i polítics i han subratllat que la seva capacitat de convicció es devia també a la passió sincera i sentida que transmetien les seves paraules. Què més es pot demanar? Per això em sumo de tot cor a aquest reconeixement i no entro a rebatre algunes frases malintencionades que aquests mateixos periodistes o comentaristes han deixat caure, no fos cas que es passessin aplaudint els mèrits. Algú em pot dir qui són els joves d’ICV que volien prescindir de Coscubiela? Des de la meva vellesa no els he vist. Com tampoc comparteixo la imatge d’un Coscubiela dur, conflictiu i prepotent. Tal vegada el rigor, la preparació dels debats, l’autoexigència i la convicció siguin mal interpretats en temps de superficialitat, improvisació i equivocada valoració de totes les opinions.

En mig de la cridòria, de les votacions amb mig Parlament buit i del soroll interessat dels qui no volen admetre la gravetat dels esdeveniments que s’han produït aquesta setmana en seu parlamentària quedarà per al futur el diari de sessions amb les intervencions de Joan Coscubiela demostrant com s’ha malmès la democràcia, com s’han arrabassat drets dels representants electes de la ciutadania, com s’ha alterat la legalitat vigent prescindint dels requisits previstos i com s’ha establert un precedent letal per a una societat democràtica de futur.

Gràcies, Joan, moltes gràcies, per retornar-nos el valor de les paraules, per fer-nos sentir orgullosos del nostre passat, el PSUC, i del nostre present, encara que tingui algunes contradiccions i situacions difícils. Som moltes les persones que et seguim, et valorem i desitgem que segueixis representant-nos ara i en el futur. I, a més, t’estimem.

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 26

Comentaris (4)

  • Alícia Domènech

    Gràcies, Eulàlia. Em vaig sentir representada pel Coscu i veus de suport com la teva em refermen en aquest sentit. Una abraçada!

    Responder
  • Pere

    Quina angúnia, però quina angúnia, celebrar una intervenció que es va fer aplaudir per neofranquistes i anticatalanistes!
    Orgull de què? De ser vitorejat pels mateixos que impedeixen un referèndum “amb garanties”?

    Responder
    • Josep Quintana

      Hola “Pere”,

      Quina vergonya fer servir la demagogia d’aquesta manera. Mes que la revolució dels somriures es la revolució de la barra i els barruts com tu que es pensen que en nom de la pàtria que estan robant poden fer i dir el que els hi dongui la gana. Els barruts que apelen a la democracia quan només busquen una parrac amb que vestir la DUI que ja s’els hi escapa de tantes ganes com tenen. Els barruts que no dubten en deixar enrera a un 50% de catalans (si “Pere “, si, CATALANS i molts d’ells mes patriotes que tu i la teva camarilla) per tal de viure la seva fantasia de opereta. I plego perque no ets mes que un peó i ni el que dius ni el que ets mereix mes esforç.

      Saluda a Joan Coscubiela, un veritable patriota del pais veritable i després ves amb el Mikimoto, la Terribas i el reste de patriotes de pacotilla.

      Responder
  • Manel valls

    Desde la conviccio de que encara hi ha gent de psuc que avui encara en aquestos temps de fosco politica diuen les paraules adecuades desde la seguretat i el orgull de clase.visca el psuc i visca la catalunya del poble treballador,enorabona joan

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top