Veneçuela, per una diplomàcia internacional al servei de les solucions i no del conflicte Revisat per Revista Treball a . L’objectiu de l’acció diplomàtica espanyola, europea i global en la crisi multidimensional veneçolana hauria de ser contribuir a buscar solucions, no a intensif L’objectiu de l’acció diplomàtica espanyola, europea i global en la crisi multidimensional veneçolana hauria de ser contribuir a buscar solucions, no a intensif Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » Veneçuela, per una diplomàcia internacional al servei de les solucions i no del conflicte

Veneçuela, per una diplomàcia internacional al servei de les solucions i no del conflicte

Veneçuela, per una diplomàcia internacional al servei de les solucions i no del conflicte

L’objectiu de l’acció diplomàtica espanyola, europea i global en la crisi multidimensional veneçolana hauria de ser contribuir a buscar solucions, no a intensificar l’espiral de conflicte. En un planeta on diversos conflictes i tensions poden descontrolar-se i on augmenta el qüestionament interessat del multilateralisme, cal més que mai una acció exterior responsable, responsable sobretot en el sentit de ser conscient de l’impacte i derivades de les seves decisions. Una diplomàcia vacunada vers inflamacions i aventurerismes, que posi totes les energies a cercar solucions, des de la complexitat, i per tant fomentar el diàleg i la desinflamació entre sectors. Només enfocant-ho així es pot esdevenir un actor creïble com a mediador, i no ser instrument de part. Resulta fonamental, especialment en el cas de Veneçuela, que no entri en lògiques militants o d’alineament de part, ni es generin precedents perillosos, ni que s’entregui a precipitacions contraproduents, ni tampoc que en els càlculs entri en excés la clau domèstica interna pròpia (ni per comportar simpaties, ni per calmar o arraconar adversaris). Prudència i principi de precaució semblen millors guies.

A Veneçuela, el què hem vist és un pronunciament d’un responsable polític de l’Assemblea parlamentària que s’ha autoproclamat nou president, sense cap legitimitat, recolzant-se en el fet que les eleccions presidencials de 2018 van ser boicotejades per l’oposició i que se’n podrien qüestionar algunes de les garanties. En la qual cosa s’intueix com un procés/intent en curs de cop d’estat o si es prefereix de substitució no democràtica de la presidència (ara com ara, sense les capacitats efectives per exercir-la en cap sentit). Fet succeït enmig d’una forta crisi institucional, de confrontació de legitimitats entre poder legislatiu i executiu. Un procés, a més, alineat i impulsat especialment per l’administració Trump, com s’ha anat veient, on s’ha d’entendre que tres factors en són claus: accessibilitat a reserves petrolíferes, voluntat de substituir governs adversos, i priorització de la satisfacció incondicional als amics ideològics.

El país està immers en múltiples crisis, degradables totes, que lògicament interseccionen amb la crisi institucional i política. Tot i el context d’alta propaganda, d’opacitat i de guerra de xifres, amb precaucions sí que podem disposar d’algunes dades que il·lustren la magnitud de les diverses crisis, entre elles una immensa crisi econòmica. Mark Weisbrot, un economista d’esquerres que intenta desapassionadament buscar-hi solucions, sosté que en els últims 4-5 anys el PIB del país en termes reals ha caigut a la meitat, i alhora situa la inflació anual en magnituds d’entre el cent mil i el milió %. Tot i que resulta difícil assignar-ne la importància relativa, tres factors contribueixen poderosament a explicar-la: la caiguda del preu del petroli, les polítiques econòmiques errònies, tant recents com de fa temps (tan relatives al sistema canviari monetari, com a les inversions i subsidis, com a les reformes i diversificació), i les constriccions i sancions comercials. L’impacte en la dimensió social és preocupant: centenars de milers de persones han anat abandonant el país en els darrers temps, diverses dades sanitàries dibuixen tendències molt negatives, existeix una inseguretat i una taxa d’homicidis altíssima, hi ha una carestia de la vida creixent que s’enllaça amb una crisi alimentària, i l’accés a les prestacions en salut queda compromès. Pel que fa a drets i llibertats, estan documentats els excessos repressius (no limitats a confrontar els embats insurreccionals de part de l’oposició o les crides a la sublevació militar), i queden en risc i qüestionament algunes llibertats, així com resulta evident el deteriorament i degradació de la democràcia, en un país fortament dividit i polaritzat sense decantació hegemònica o de grans majories.

Però aquesta situació, a la que cal sumar-hi a Occident un ampli rebuig subjectiu visceral vers l’actual President i l’espai sociopolític que el sustenta, no pot ser abordada a través de reconèixer un autoproclamat president. Ni les múltiples crisis que travessa el país ni l’antipatia cap a l’actual govern poden ser criteris orientadors en l’elecció o reconeixement de governs per part de l’acció diplomàtica. Són imaginables les fortes pressions que es reben des de l’administració nord-americana i comprensibles certes vacil·lacions i matisos, però precisament que ho lideri aquesta administració hauria d’activar tots els frens i alarmes per l’enfocament hegemònic i inevitable que se’n deriva i l’aventurerisme irresponsable implícit. Sorprèn la lleugeresa i frivolitat amb què es parla en alguns sectors d’una substitució (provisional, encarregada, interina o com es vulgui etiquetar) de presidència i de majoria de govern en un context com el descrit o com es mou entre el possible i el desitjable voler fer caure governs que es caracteritzen com a desastrosos.

Però especialment preocupa que es relativitzi el risc d’una guerra (sigui civil, o d’intervenció estrangera o una combinació d’ambdues). La possibilitat d’escalada existeix. I sembla obvi que una operació de canvi de règim necessita la dimensió militar, sigui a través d’intervenció externa o d’estimular la decantació militar interna (al marge de la il·legitimitat que suposa que el poder militar pugui canviar governs, es fa difícil pensar que seria incruent). El risc afegit, un cop assumit que la substitució de presidència no ha tingut la tracció que els seus promotors esperaven, és que el factor temps ho acabi degradant tot encara més.  Al marge de com el pas del temps pugui perjudicar més o menys cada pol i fent subjectivament més necessari el recurs militar. Convé assenyalar que els criteris que orienten una intervenció (militar) humanitària o que activarien la Responsabilitat per Protegir (genocidi, crims de guerra, neteja ètnica, crims contra la humanitat o protecció dels civils vers crims atroços), ni per escala ni qualitativament s’apliquen en el cas de Veneçuela, i ni molt menys s’han activat els mecanismes previs ni les legitimacions internacionals.

No és fàcil dibuixar un “full de ruta” d’una solució per al país. És un conflicte polític de primera magnitud, i han de ser els mateixos veneçolans els qui protagònicament ho resolguin, amb més democràcia i no menys, donant un horitzó als múltiples reptes i crisis, també l’econòmica, i reforçant la institucionalitat, respectuosa del pluralisme, no construint-ne de paral·leles. Pel que fa a la contribució diplomàtica de l’Estat i de la UE, alguns girs recents haurien de ser reconduïbles per la via dels fets a partir d’ara, especialment no comprenent o reconeixent pronunciaments ni actuant precipitadament basant-se en afinitats. La principal aportació hauria de ser contribuir i estimular el diàleg nacional i la desescalada de la tensió. I oferir-se si les parts ho requereixen i s’és percebut com a neutral, per a una mediació i cerca de possibles acords. Si fem un esforç de temporalitzar o seqüencialitzar, veurem que abans del diàleg, però, hi ha una precondició necessària. Cal que les parts (i els sectors sociopolítics que les sustenten) es reconeguin recíprocament la seva representativitat i legitimitat. Que assumeixin que les dues responen a volums de la població significatius, i entenguin que efectivament l’executiu i el legislatiu estan en dos camps diferents. Fruit del diàleg profund i nacional n’haurien de sortir uns renovats acords de convivència en un sentit ampli (l’antítesi de l’espiral de confrontació), i uns consensos mínims de proposta socioeconòmica per sortir de la crisi. Únicament a partir d’aquests acords, i l’assumpció com a propis per part de les respectives majories, és des d’on es pot dibuixar un calendari de renovació electoral integral per als dos poders en la temporalització que es decideixi, que permeti orientar i declinar els acords. Ordenar diferentment l’esquema “Reconeixement-Acords-cicle electoral” sembla una recepta per a intensificar la confrontació i degradació.

Autor/Autora

Lluis Camprubí

Responsable de l'Àmbit de polítiques europees i internacionals d'ICV

Articles publicats : 5

Comentaris (2)

  • Roman

    Es encoratjador llegir aquest article i veure que encara queda vida inteligent a l’esquerra catalana (i en general). Podriem aplicar aquesta produnditat d’analisi a les coses que ens envolten i així podriem fer politica sortint de les disjuntives infantils a que ens sotmeten els populismes de totes menes que patim cada dia.

    Responder
  • Rafael Granero Chulbi

    El autor usa la palabra “militar” seis veces, y en todas ellas las carga con un lógico sentido negativo: intervención externa o interna, cambio de gobierno, rebelión. Dice verdad, pero no dice toda la verdad. Ni de lejos dice toda la necesaria verdad, y es una pena.

    Y es una pena porque es una ausencia que reiteradamente observo en los artículos de los que quiero entender como mi izquierda (no situados a mi izquierda, sino de la izquierda a la que me gustaría pertenecer): crítica a la colusión del poder bolivariano con los militares, pero no ahora, sino, y en referencia a la revolución bolivariana, desde tiempos de Chavez. Y el alineamiento con Rusia, pero no con la comunista (si es que eso, ser comunista, pudiera ser un eximente), con la de Putin, y ahí sí que no cabe ni eximente ni tan siquiera atenuante.

    La colusión del poder militar y el poder bolivariano alcanza niveles estratosféricos en el ámbito de la economía, y se vuelve sideral en el mercado del petróleo:

    “[en noviembre de 2017, Maduro designó] al militar Manuel Quevedo como nuevo presidente de la empresa estatal PDVSA y ministro de Petróleo. […/… Maduro también] ha designado a otros militares en su gabinete. Se trata de José Vielma Mora, en el Ministerio de Comercio Exterior e Inversiones Internacionales, Ildemaro Villarroel, en la cartera de Vivienda y Hábitat, y Carlos Osorio como titular de Transporte.”
    elpais.com/internacional/2017/11/26/mexico/1511735291_797874.html

    El alineamiento de Maduro con Putin no es ni de lejos inocuo. Es, por lo menos, tan peligroso- y tan necesario es señalarlo y denunciarlo- como el de Guaidó con Trump.

    Sobre Maduro y Putin:
    elpais.com/internacional/2019/01/28/actualidad/1548664994_490380.html

    No incluir en el análisis tanto la colusión de la cúpula del mundo militar venezolano con el poder político bolivariano como la locura de buscar apoyo en la Rusia putiniana es algo más que un error inocente: es cuanto menos mala praxis improcedente en un analista de izquierdas. Eso por decirlo con palabras suaves.

    Me permito recomendar el siguiente análisis:

    agendapublica.elpais.com/la-crisis-venezolana-y-la-importancia-de-los-grises/

    Un abrazo.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top