Vella i nova separació de poders: un ideal inassolible? Revisat per Revista Treball a . El poder polític de l’Estat democràtic és únic. Però es manifesta per la intervenció de tres actors diferenciats: legislatiu, executiu i judicial. Aquesta combi El poder polític de l’Estat democràtic és únic. Però es manifesta per la intervenció de tres actors diferenciats: legislatiu, executiu i judicial. Aquesta combi Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Vella i nova separació de poders: un ideal inassolible?

Vella i nova separació de poders: un ideal inassolible?

Vella i nova separació de poders: un ideal inassolible?

El poder polític de l’Estat democràtic és únic. Però es manifesta per la intervenció de tres actors diferenciats: legislatiu, executiu i judicial. Aquesta combinació complicada d’unitat i de pluralitat s’ha comparat al misteriós dogma cristià de la Santíssima Trinitat, que exigeix una bona dosi de fe per a ser acceptat sense objeccions.

Que aquest principi ideal de la separació de poders  és difícil d’interpretar ho deixa clar el fet que la teoria política occidental se n’ocupa des de fa tres segles sense arribar a conclusions unànimes. És un principi que es valora com a bo i necessari per a garantir la protecció de la ciutadania contra els abusos del poder estatal. Però és un principi que genera una controvèrsia permanent sobre el seu contingut i el seu funcionament efectiu.

Una manifestació aguda d’aquesta controvèrsia és l’intercanvi freqüent de retrets, de vegades  innocents, de vegades hipòcrites. “Ja no hi ha separació de poders!”. “Han assassinat Montesquieu!”. “Què se n’ha fet de la independència judicial?”.  De forma més elaborada s’expressen crítiques a la politització de la justícia i, correlativament, a la judicialització de la política. La crítica a la politització de la justícia s’empara en l’ideal de una activitat judicial que hauria de ser neutra i deslligada dels conflictes d’interessos que travessen qualsevol societat. Per la seva part, la protesta per causa d’una judicialització de la política es lamenta de la transferència a la judicatura de decisions col·lectives  importants que són escamotejades a la voluntat democràtica dels ciutadans i dels seus representants.

Hi ha elements oportunistes en aquest intercanvi de retrets. En tenim prou evidència en el nostre moment polític particular quan la relació política-justícia és valorada per cada part en funció dels seus interessos. En aquest context, cal recordar que estem davant d’un fenomen  generalitzat en la majoria de les democràcies occidentals homologades.

Ho ha constatat la ciència política comparada que parla de la qüestió des de fa un quart de segle. Des de principis dels 90 del segle passat, l’assumpte apareix com un dels símptomes de les dificultats de governabilitat de les democràcies. Quan aquests símptomes s’analitzen a fons, es comprova que no són defectes d’una enginyeria institucional en mal estat. Ni tampoc són resultat exclusiu de la qualitat insuficient del personal que forma  part de les elits que les dirigeixen.  Són, en realitat,  problemes derivats de canvis socioeconòmics i culturals de fons que tornen a fer més visible la dificultat de combinar el principi liberal –i la seva expressió econòmica– amb el principi democràtic.

Davant d’aquesta situació, un primer equívoc que cal desfer és el de la pretesa condició no política dels tribunals. Com a poder estatal que són, tenen una naturalesa política innegable. És a dir, la intervenció judicial en els conflictes d’interessos presenta un caràcter coactiu i obligatori per a les parts. Negar-li aquesta naturalesa política és deixar-lo sense sentit ni justificació. Però a partir d’aquest reconeixement de principi de la seva funció política, pot ser discutible la seva forma d’exercir-la en relació amb el parlament, l’executiu i les administracions.

En aquest moment, aquesta combinació d’unitat i separació entre poders de l’Estat sembla  més decantada cap a una expansió de la intervenció judicial en assumptes que abans li eren infreqüents o estranys. Aquesta expansió és analitzada per autors que s’han ocupat de la “juristocràcia” o de la “hiperpolitització” de la justícia. De vegades sembla com si la judicatura tingués ganes d’interferir en decisions de naturalesa legislativa o executiva. Altres cops, per contra, sembla com si fossin els ciutadans i altres actors polítics els qui “arrosseguessin” els jutges a intervenir en qüestions que no els pertoquen i que es veuen obligats a tractar amb entusiasme perfectament descriptible.

El resultat és que la frontera entre els espais corresponents a aquells tres poders estatals presumptament “separats” s’ha anat difuminant i apareixen moltes zones d’ombra on –per acció o per omissió– es produeixen “ocupacions” imprevistes.  Què pot explicar aquest desplaçament de funcions?

No podem oblidar, en primer lloc, la “dimissió” dels dirigents polítics dels partits dominants en la democràcia liberal quan es tracta de tractar les grans qüestions socioeconòmiques de fons. Com sabem, aquests dirigents i els seus partits no tenen cap més resposta que repetir les solucions “úniques”, dictaminades per uns experts presumptament apolítics que les formulen des de determinats organismes supraestatals.

Davant d’aquesta pretesa “despolitització” de les grans polítiques econòmiques i socials i de la seva “deslocalització” en benefici d’aquells organismes supranacionals, els tribunals estatals apareixen de vegades com les instàncies més accessibles per intentar d’influir, no sols en la resolució de conflictes concrets entre individus, sinó en el disseny de les polítiques d’interès general. Això no significa, òbviament, que els tribunals estiguin més capacitats per adoptar les decisions més adequades o més ajustades a les demandes ciutadanes. De vegades, produeixen propostes mancades de fonament tècnic suficient. Però funcionen com una eina disponible per intentar d’obtenir l’efecte que no s’ha obtingut pressionant sobre l’activitat legislativa o executiva. Així ha passat en polítiques laborals, urbanístiques,  hipotecàries, migratòries, mediambientals o de regulació de drets personals en matèria de família. Es tracta, si voleu, d’una utilització tàctica de la jurisdicció com a instrument per a corregir situacions esquivades pels legisladors o mal gestionades pels administradors. Aquesta utilització tàctica de la jurisdicció és una prova més de  la pèrdua de confiança en les institucions de mediació entre ciutadania i institucions de la democràcia representativa: partits, parlaments, sindicats, determinades burocràcies administratives.

El nou paper assumit pel tribunals pot tenir costos importants per a la mateixa jurisdicció estatal. Un dels més importants és que aquells mateixos grups i actors que s’inhibeixen en la regulació de polítiques conflictives no renuncien a influir sobre l’acció dels tribunals cap els quals han desplaçat aquesta regulació indirecta. Els components i els procediments d’aquests tribunals són objecte de pressions partidistes. De tal manera que  “despolititzar” determinades qüestions i transferir-les de facto cap a la judicatura té com a efecte immediat la irrupció de la política partidista en la designació dels membres dels tribunals competents, especialment en les seves instàncies superiors.

Una visió de conjunt de tota aquesta problemàtica ens indica que la separació de poders continua sent un ideal mai del tot assolit. Potser cada cop més distant. Perquè els tres poders “tradicionals” de l’Estat competeixen des de fa temps amb altres potències tant o més efectives: les tecnocràcies de les agències i organismes internacionals, les grans finances globalitzades o els grups mediàtics. Són aquests poders els que han confiscat les atribucions de les institucions estatals, amb la complicitat d’alguns dels seus operadors. La seva acció és la que més radicalment repercuteix sobre la vida de la ciutadania. Posar el focus en la vella separació de poders només serà útil si tenim molt present la interferència d’aquesta nova constel·lació de poders que ens amenaça molt més directament amb la seva influència des-democratitzadora.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 14

Deixa el teu comentari

Scroll to top