Vázquez Montalbán també hagués votat Zingaretti Revisat per Revista Treball a . Soc del parer que als morts no tan sols els hem de deixar descansar en pau sinó que, a més a més, no hauríem de marejar-los amb el vot. En el millor dels casos, Soc del parer que als morts no tan sols els hem de deixar descansar en pau sinó que, a més a més, no hauríem de marejar-los amb el vot. En el millor dels casos, Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » Vázquez Montalbán també hagués votat Zingaretti

Vázquez Montalbán també hagués votat Zingaretti

Vázquez Montalbán també hagués votat Zingaretti

Soc del parer que als morts no tan sols els hem de deixar descansar en pau sinó que, a més a més, no hauríem de marejar-los amb el vot. En el millor dels casos, sense potinejar gaire en la intimitat de la papereta electoral, podem fer memòria, quan ho feien públic, de per a qui demanaven el vot. De vegades tinc la sensació que em cremaria la mà si sabés el que voten aquells que tinc més a prop. Fet i fet, per la papereta dels coneguts i saludats ja fa temps que no poso la mà al foc en aquesta festa de la democràcia frívola, líquida i gasosa.

Així doncs, Manolo, ja em disculparàs la gosadia, però pensava en aquell cartell de les eleccions del 1977 on sortia el Capitán Trueno, parit per la imaginació del company Víctor Mora, pregonant: “El Capitán Trueno también hubiera votado PSUC, ya nos conoces. En tot cas, tant de bo haguessis pogut ressuscitar aquest proppassat diumenge a Roma, votar a l’antic local del PCI de Santa Cecilia al Trastevere i, sobretot, anar en un tres i no res a Le mani in pasta, que et dona la benvinguda amb la llegenda “Ho deciso di mettermi a dieta!! Ma ho perso solo tanto tanto tempo!!!,  i posar-te les botes amb qualsevol tipus de pasta a l’amatriciana o amb cacio e pepe. A la nit hauríem pogut celebrar la victòria a les primàries del Partit Democràtic –que va recollir el gruix dels exèrcits desnortats, primer, i derrotats, després, dels antics adversaris catòlics i comunistes– del germà petit d’Il Commissario Montalbano, l’únic a Sicília que resol tots els casos i fica els dolents a la presó, mafiosos inclosos. En els dos primers capítols de la nova temporada estrenada fa poques setmanes a RAI-1, amb una audiència que es compta per milions d’espectadors, Il Commissario Montalbano empatitza amb els migrants que arriben a la costa siciliana i amb els antifeixistes (tampoc en surten ben parats els soldats americans, però no penso fer de bocamoll, el que ara diuen fer un spoiler) amb una història que ens fa recular fins a l’any 1943. El personatge, creat i batejat en honor teu pel venerable Andrea Camillieri, és encarnat a la televisió per Luca Zingaretti, gràcies al qual ha esdevingut l’actor més popular i més ben pagat d’Itàlia. I ara, fins i tot, el campió que ha portat a tocar el cel amb la calba –no tan rodona com la seva, cal dir-ho– al petit Nicola, que ja ha passat dels cinquanta.

Nicola Zingaretti, el president del Lazio, que integra la ciutat metropolitana de Roma, ha escombrat en les eleccions primàries,  superant el 50% de cap a peus del país (da Trieste in giù, que diria la Carrà, que en castellà es va convertir en allò de hay que venir al sur) amb la punta a tocar el 80% a la seva regió i, certament, amb un extraordinari resultat a Ragusa i els pobles de la ruta d’Il Commissario Montalbano molt per sobre de la mitjana de l’illa més gran del Mediterrani. Tanmateix, valdria la pena rescatar el Segretario del PD de l’ombra allargada del germà gran per presentar-lo com cal a qui és el present i, tant de bo! potser el futur de l’esquerra italiana i europea.

Els Zingaretti han mamat la política d’una mare militant apassionada del PCI. Luca va ser seduït de jove un temps per l’esquerranisme de Lotta Continua. Nicola es va polititzar en el moviment per la pau i antiracista. Luca va emprendre el camí de la interpretació. Nicola va deixar els estudis i es va convertir en un polític professional, allò que a Itàlia es coneix com a funcionari del partit. De família humil i sense gaires fums, va ser el dirigent d’una joventut comunista romana (FGCI), a vessar de fills il·lustres del PCI, a finals dels vuitanta, i el primer secretari nacional de la Sinistra Giovanile, de la qual va passar, amb la incorporació del gruix de l’ex-PCI, a l’espai socialista, a dirigir la Internacional de Joves Socialistes (IUSY). Després vindria el Parlament europeu i la presidència regional del Lazio.

Nicola Zingaretti forma part de la darrera promoció formada en el PCI/FGCI, la gran escola política italiana (ensems de la Vaticana), amb testa a posto e culo di ferro. Res a veure amb aquests estels fugaços que desapareixen de la vida política en un tres i no res. El poble reviscolat del PD ha apostat sense embuts per un professional excel·lent de la política per muscular una organització política democràtica i plantar cara, també, electoralment, a una dreta emergent, a Itàlia i arreu, antieuropea, antidemocràtica, masclista i generadora d’odi a doll. La vocació i la passió són necessàries, però no suficients per fer política. La professionalitat, pastada d’eficàcia i responsabilitat, és indispensable.

Les primàries del PD han estat una injecció de vitamines a una esquerra absolutament grogui des de les darreres eleccions nacionals de fa tot just un any. Feia goig veure les cues als locals i carpes electorals, la mobilització extraordinària dels interventors i personal encarregat de la logística, les converses somrients de gent amb ganes de retrobar-se i de mirar-se als ulls. D’acord, el perfil era gent gran, més enllà dels cinquanta anys, amb estudis superiors i el cul calent (més o menys com jo!), però ha estat una riuada ben alegre i abrandada, que ha fet net de molts obstacles que estroncaven la possibilitat de remoure les aigües estancades. La xifra rodona i bonica d’1.800.000 de persones ha donat una lliçó política, democràtica, moderna i transformadora d’anar a votar en el mateix dia i franja horària, com en les eleccions de debò.  La nova política no té temps mai per a fer unes primàries com cal, i la participació a través de la xarxa, durant dies i nits, és, si més no, insatisfactòria, per no dir ridícula.

A manca de primàries a casa nostra, caldria omplir les candidatures amb persones responsables i serioses que, més enllà dels resultats, deixessin ben palès el seu compromís ferm en la construcció d’una organització col·lectiva democràtica. L’any 1982, el PSUC va perdre les dues terceres parts dels vots i va desaparèixer gairebé del Congrés dels Diputats. Només en va quedar Gregorio López Raimundo, el nostre Gary Cooper. A diferència de la UCD, vam entomar la patacada i vam continuar fent política amb l’ajut, sobretot, dels grups municipals i de CCOO.  I d’un grup dirigent amb el cap ben moblat i el cul pelat de reunions. El problema principal, avui i sempre, no són les eleccions, sinó el projecte polític i l’organització. Així com la  manca de generositat per posar els millors abans que els fidels.

I la dignitat del nàufrag que no ha abandonat el vaixell fins a l’última capotada del nostre enyorat Manolo Vázquez Montalbán, quan li recriminaven amb un to de supèrbia intel·lectual, els que ja havien trobat aixopluc al transatlàntic socialista, com en Josep Ramoneda, per què continuava en aquell vaixell a la deriva. Aleshores, Manolo V el Empecinado responia, amb aquella mirada melancòlica esculpida per la copla (de lo que pudo haber sido y no fue): “A mi,  sisplau, deixeu-me que sigui l’últim que apagui el llum”. I, Quien calcula, compra en SEPU.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 30

Comentaris (1)

  • Avatar

    Pep Illa Ximenes

    Andreu, des de la proximitat “berlingueriana” i la distància d’un mar, sento la proximitat de les idees, dels combats necessaris i les utopies volgudament compartides. Gràcies un cop més per posar en paraules encertades pensaments de justícia i llibertat.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top