Vaga a la basca Revisat per Revista Treball a . Així com la vaga a la japonesa -aquesta en la qual els treballadors fan moltes hores extres per pressionar l’empresari enfonsant els preus per un excés d’oferta Així com la vaga a la japonesa -aquesta en la qual els treballadors fan moltes hores extres per pressionar l’empresari enfonsant els preus per un excés d’oferta Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Vaga a la basca

Vaga a la basca

Vaga a la basca

Així com la vaga a la japonesa -aquesta en la qual els treballadors fan moltes hores extres per pressionar l’empresari enfonsant els preus per un excés d’oferta- és una llegenda urbana; la vaga a la francesa és ben certa. Una certesa de les que transformen realitats. A França una vaga general és una cosa seriosa. Es tracta d’una mobilització massiva, fonamentalment en l’àmbit de la feina, que busca paralitzar l’economia d’un sector o de país com a mesura de pressió. I que ho fa perseguint clarament un objectiu laboral o social. O el que és el mateix: amb un objectiu polític.

No obstant això, a Euskadi una vaga general s’inscriu en una estranya tensió entre somni i realitat. Realitat perquè en l’última dècada s’han convocat nou aturades generals. Somni perquè, excepte una d’aquestes convocatòries, totes les restants se sabia per endavant que no tindrien èxit. Justament al contrari del que representa el model francès.

I és que a Euskadi, la dinàmica sindical està perversament imbuïda d’una lògica excloent en la que semblen primar els objectius nacionals sobre els socials o laborals, fent que les convocatòries siguin un permanent pols dels sindicats de tall nacionalista enfront dels d’àmbit estatal.

De les nou convocatòries de vaga citades només una, la del 29 de març de 2013, va ser unitària. I no per casualitat, només aquesta va ser reeixida, ja que veritablement va paralitzar de forma general i notable l’activitat econòmica. Lamentablement va quedar en una excepció, en un miratge a l’oasi basc. Ni tenia precedents propers en el temps, ni el seu èxit va convèncer els sindicats majoritaris que aquesta unitat d’acció era la clau de l’èxit.

Al contrari. Després d’aquesta convocatòria, s’han succeït altres quatre aturades generals amb la divisió com a nota dominant. Quatre aturades generals abocades al fracàs per endavant. Perquè si alguna cosa representa el fet diferencial de la ‘vaga a la basca’ és que el món de la feina es mobilitza dividit -i m’atreviria a dir que frustrat- no per la manipulació de la patronal, sinó per la pròpia estretor de mires de les centrals sindicals. Estretor de mires que respon no al desconeixement que la unitat d’acció és imprescindible per ser capaços de paralitzar l’economia del nostre país i, per tant, de tenir èxit. Sinó perquè sabent-ho, prioritzen altres estratègies. El 31 de gener passat vam repetir el mateix error.

Una altra vegada més es va forçar als i les treballadores, als comitès d’empresa, a haver d’escollir i significar-se amb qui es mobilitzaven, amb el que això encara representa. Una vegada més, la vaga general no va ser tal cosa; no va paralitzar l’activitat econòmica, no va aconseguir l’objectiu que l’animava i la jornada va quedar reduïda a manifestacions més o menys nombroses.No obstant això, no seria just fer aquest diagnòstic sense assenyalar dos altres elements d’importància. El primer és que la responsabilitat no es reparteix en el mateix grau entre totes les centrals sindicals. I el segon té a veure amb la forta intensitat d’altres mobilitzacions laborals de caràcter sectorial a Euskadi.

En relació amb la responsabilitat, si repassem els convocants de les vagues de l’última dècada, només dos sindicats han trencat les lògiques de la divisió nacional en diverses ocasions: CCOO i ESK. I això és un fet veritablement meritori. N’hi ha prou per il·lustrar la força amb la qual opera la perversa lògica excloent sabent que ESK va ser ‘castigat’ per aquest motiu el 2010 per les centrals nacionalistes (ELA i LAB) amb l’expulsió del seu espai de coordinació (l’autodenominada majoria sindical).

Però la foto de la mobilització laboral a Euskadi no estaria completa sinó ampliéssim el focus al que succeeix més enllà de les vagues generals. Segons les dades del Consell de Relacions Laborals, el 2019 es va recuperar el nivell de conflictivitat laboral de fa 20 anys. Una foto esperançadora: 78.500 treballadors i treballadores han invertit gairebé 400.000 jornades de treball en la defensa dels llocs de treball decents i dignes durant 264 vagues laborals. I això, que és mèrit del conjunt de centrals sindicals, sí és just reconèixer que ha estat liderat, moltes vegades amb la incomprensió de la resta, per ELA.

El sector de l’educació, del metall a Bizkaia, el significatiu empoderament i activació dels sectors feminitzats (residències, neteja) han liderat aquest increment de la conflictivitat laboral servint, a més a més, d’exemples de lluites massives, contundents, sostingudes en el temps i, tot sovint, reeixides. Reeixides perquè en molts d’aquests casos -és especialment significatiu el sector del metall i el de l’educació- han estat novament convocatòries unitàries o, almenys, convocatòries de caràcter transversal des del punt de vista nacional.

A l’enrarit i confrontat debat que ha generat la vaga del 30 de gener entre les esquerres basques, aquest petit article pretén ser una crida a la unitat d’acció sindical al nostre país, que posi allò social i allò  laboral per sobre d’altres legítimes aspiracions polítiques, donant així una oportunitat real per a l’èxit de les reivindicacions dels treballadors i treballadores al costat d’altres sectors socials. Afrancesem-nos.

Autor/Autora

Sergio Campo

Consultor

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top