Va d’independència? Doncs, discutim a fons Revisat per Revista Treball a . “La Federació Comunista Catalano-Balear declara que els obrers de tota la península no tenen res que fonamentalment els separi i sí, com a classe i com a homes, “La Federació Comunista Catalano-Balear declara que els obrers de tota la península no tenen res que fonamentalment els separi i sí, com a classe i com a homes, Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Va d’independència? Doncs, discutim a fons

Va d’independència? Doncs, discutim a fons

Va d’independència? Doncs, discutim a fons

“La Federació Comunista Catalano-Balear declara que els obrers de tota la península no tenen res que fonamentalment els separi i sí, com a classe i com a homes, infinitat d’interessos que els ajunten” (tesi sobre la qüestió nacional, abril de 1932; cursiva a l’original).

Aquest no és un article de conjuntura. Tampoc no és un article de política en sentit estricte. És un article que previsiblement trepitjarà molts ulls de poll ideològics i polítics, perquè pretén qüestionar conceptes (he estat a punt de posar “veritats”) que hem considerat inamovibles. La seva tesi central és que el Processisme ens ha col·locat en una tessitura que fa necessària una reflexió a fons. El que segueix es pot llegir com un conjunt d’enunciats, cadascun dels quals requereix un cert desenvolupament:

  1. Seguim donant voltes al dret a l’autodeterminació (ara i aquí reconvertit en dret a decidir, expressió emprada per primera vegada en seu parlamentària en la resolució 631 del Parlament de Catalunya del 3 de març de 2010), quan les resolucions de l’ONU i el gruix de la jurisprudència internacional són molt clars. Valgui per tot la decisió consultiva de la Cort Suprema de Canadà del 20 d’agost de 1998: el dret a l’autodeterminació està reservat a situacions colonials (o de violació extrema dels drets humans), per tant, no és d’aplicació a Quebec (i a Escòcia i a Catalunya), tot i que va obrir vies de solució (Clarity Act o Loi de clarification del 29 de juny de 2000). Cal recordar que, com ens explicà fa vint-i-set anys Eric J. Hobsbawm, els pares de la criatura, aleshores anomenada “principi de les nacionalitats”, no en preveien una aplicació urbi et orbi; de fet, el mapa que dibuixaren de nous estats nació europeus era ben minso.
  2. El marxisme clàssic mai no va sacralitzar la categoria històrica estat nació, que jugava un paper secundari en la lluita pel socialisme. Però, com sabem, la història, per dir-ho d’alguna manera, els ha girat l’esquena: hi ha més estats nació i nacions que socialisme. Pel que fa al marxisme de casa nostra, es va limitar a copiar: Stalin, pel que fa a la categorització de nació, i Lenin pel que fa a l’estratègia, encara que potser n’hauria de dir “tàctica”. El més fidel seguidor de Lenin en aquesta matèria, Andreu Nin, mai no va veure nacions i nous estats arreu; és més, sempre va tenir una concepció pragmàtica del dret d’autodeterminació revitalitzat pel seu mentor polític, ho resumia amb la frase “Una cosa és defensar aquest dret i l’altra la cosa en sí mateixa” (de fet, no el reconeixia per a Euskadi, ja que considerava el PNB un partit reaccionari). Va ser sobretot el PSUC que va sintetitzar la tradició marxista i nacionalista, per la influència de dos partits, Unió Socialista de Catalunya i Partit Català Proletari, que tenien més de nacionalistes que de marxistes (especialment el segon), només cal llegir la ponència programa aprovada pels seus comitès executius, el 13 de novembre de 1935, per portar-la al procés de fusió. Joan Comorera, en els seus escrits del període 1940-1944, va reblar el clau, tot i fer algunes aportacions força suggeridores.
  3. El PSUC féu un notable esforç teòric sobre el fet nacional durant el franquisme, reflexió que es concretà en l’opuscle El problema nacional català, elaborat entre 1961 i 1967, amb aportacions d’un grup nodrit d’intel·lectuals. La millor síntesi, que recull les aportacions dels anys seixanta i setanta, és la del IV Congrés del PSUC (29 d’octubre – 1 de novembre de 1977), la claredat conceptual de la qual no ha estat superada fins ara. Descrivia els dos factors que han configurat la Catalunya moderna: “La topada de les diverses classes socials catalanes amb l’Estat centralista i burocràtic”, aspecte avui elevat a la condició de deus ex machina, i “la lluita de classes a l’interior de Catalunya, la qual s’ha expressat històricament com una lluita per l’hegemonia política i ideològica”, aspecte avui esborrat del debat públic. Aquesta reflexió, bàsicament gramsciana, es tancava amb la següent proposta: “Els comunistes defensarem la creació d’un Estat republicà i federal que reconegui el caràcter plurinacional de l’Estat espanyol i es basi en la unió voluntària de tots els pobles d’Espanya”. A partir d’aleshores només hem fet que simplificar el debat i, a la vegada, i no és contradictori, embolicar la troca. Per una part, ens hem limitat a fer sinònims dret d’autodeterminació i democràcia, sense anar gaire més lluny (una bona mostra, al número 142 de Nous Horitzons); i, per l’altra, ens hem embolicat en el galimaties del sobiranisme (llegiu els apartats 2.5 i 6 del Projecte Manifest Programa d’IC de 1991; inintel·ligible). És comprensible que en ple franquisme, caracteritzat per l’intent de liquidar la realitat nacional catalana, hom fes del dret a l’autodeterminació un element propulsor de la sortida de la dictadura i que, en plena Transició, se seguís mantenint aquest principi per tal de marcar terreny en un moment en què estàvem definint els límits del nostre marc democràtic; però no és gaire comprensible que des d’aleshores no s’hagi fet una revisió a fons d’aquest concepte, partint de les noves realitats espanyola i europea. I prou que ens ho va advertir en Jordi Solé Tura en un llibre de 1985, Nacionalidades y nacionalismos en España: “La izquierda no puede plantear este problema crucial en abstracto ni lo puede reducir a mera proclama ideológica”. Evidentment, no estic reivindicant un recorregut meteòric com el que van fer altres, que en pocs anys van passar del dret a l’autodeterminació a la LOAPA. Es tracta de tota una altra cosa. Resumint: la pràctica de l’autogovern, quasi sempre en mans de la dreta, sembla haver desencoratjat un debat a fons; ho hem resolt quasi sempre posant el turbo de l’autodeterminació; una altra cosa ben diferent és que l’hàgim sabut formular de manera raonable i actualitzada. Que no.
  4. La reivindicació del dret a l’autodeterminació és l’instrument preferit per realitzar la màxima del nacionalisme: a cada nació li correspon un Estat propi. Prat de la Riba ho va sintetitzar de manera magnífica, encara que el seu realisme polític el portà a fer propostes d’ordre federal. Però el nacionalisme té un corpus més ampli, no cal dir-ho. Corpus que l’esquerra, en concret la nostra, ha col·laborat a engrandir o, si més no, consolidar; assumint conceptes, des del meu entendre, estrictament nacionalistes, i allunyant-se d’una lectura de la realitat i d’una pràctica política laiques (entenen per laic un capteniment basat en els paràmetres mentals de la nostra quotidianitat i, sobretot, en una reflexió allunyada de qualsevol temptació metafísica). Parlem d’alguns conceptes. No hi ha drets nacionals, col·lectius o històrics. La història no concedeix drets, els drets són una convenció humana (una altra cosa és que, a voltes, la seva invocació ajudi a resoldre algun problema; exemple: disposició addicional primera de la CE 1978). La història condiciona el present, però no el formateja. No hi ha drets nacionals o col·lectius. El marxisme (o el materialisme històric, si ho voleu així), és fill de la Il·lustració i del liberalisme, encara que sigui per superar-lo, almenys en termes socials i econòmics; per tant, no pot renunciar al bagatge que ens va deixar pel que fa a la consideració de l’ésser humà, l’individu, com el depositari, el subjecte, de drets i deures. És l’ésser humà qui exerceix els seus drets, com és el dret democràtic a demanar més autogovern, el que sigui, per a la nació de la qual considera formar-ne part. D’altra banda, és difícil atorgar drets col·lectius a societats diverses i plurals sense assumir plantejament organicistes. Pel que fa als conceptes d’inalienable i imprescriptible quan es fa referència al dret a l’autodeterminació, només poden mantenir-se si entenem la nació com un ens abstracte i intemporal que està per sobre de la voluntat del qui en formen part; la qual cosa ens allunya d’una anàlisi rigorosa de la realitat per transportar-nos, com deia abans, a la metafísica.
  5. El 1887, el sociòleg alemany Ferdinand Tönnies publicava Gemeinschaft (Comunitat) und Gesellschaft (Associació). La primera, de la qual la nació en seria un exemple, estaria feta de lligams afectius, personals, clànics, familiars, tribals o nacionals; la segona, que identificava amb l’Estat, estaria feta d’elements instrumentals, racionals, estratègics i tàctics. En definitiva, la Gemeinschaft seria el món de la sang i dels a priori, mentre la Gesellschaft correspondria al món de les convencions, de les transaccions per organitzar la convivència. No cal dir que en el món en el qual ens està tocant viure s’està imposant la Gesellschaft, i crec que no cal posar exemples, alguns dels quals serien ben lamentables. Estaria bé que l’esquerra, especialment la nostra, reflexionés sobre aquests dos conceptes, que evidentment no són excloents, per establir clarament on ha de posar les seves prioritats.
  6. Cinc anys abans de publicar-se el llibre de Tönnies, Ernest Renan es preguntava Qu’est-ce qu’une nation? Des d’aleshores, els especialistes no s’han posat d’acord. Jo em quedo amb la definició de Xusto Beramendi: “La nació (…), existeix en la mesura, i només en la mesura, en què un grup de persones creu que existeix i actua políticament en conseqüència”. Així, doncs, la nació com a constructe social, històric. Si es vol amb altres paraules, com a projecte polític. En aquest sentit, l’autogovern, la seva institucionalització, no és un artefacte que se superposa a la nació, forma part del seu procés de configuració. Ja hem parlat, en referir-nos al IV Congrés del PSUC, del paper de la confrontació amb l’Estat per l’autogovern en la formació de la Catalunya contemporània (torno a Solé Tura, que va fer una excel·lent aportació al respecte: “La qüestió de l’Estat i el concepte de Nacionalitat”, Taula de canvi, 1, 1976). Per tant, no hi ha res predeterminat de bell antuvi. Ningú no pot pretendre jugar amb avantatge. Ningú no té la veritat. Em sembla que s’entén el que vull dir. Acabo.

Arribats aquí (vull dir al 2017), hom té la impressió que hem estat treballant amb una sèrie de conceptes que ens han estat útils en tant que simplificadors i, a voltes, capaços de produir importants mobilitzacions, però al preu de generar alguns malentesos i no, precisament, menors. He començat amb la tesi que justifica aquest article i acabo amb dues premisses: A) cal trencar amb el Processisme, una estratègia que està aconseguint que segueixin manant els de sempre; això implica elaborar un discurs alternatiu en la qüestió nacional (per dir-ho en termes clàssics), gens complaent amb l’actual, per anar generant una nova hegemonia; i B) cal negar-se a acceptar que la manca de debat teòric i ideològic (o mantenir-lo sota mínims) sigui el brou de cultiu del qual ha de sorgir la Catalunya del futur.

Autor/Autora

Jordi Casas

Agrupació d’ICV de Sant Cugat del Vallès

Articles publicats : 7

Comentaris (4)

  • Jordi Casas Roca

    Perdoneu que autoesmeni el meu article d’avui.. En la línia vuit del punt cinc, òbviament ha de dir Gemeinschaft (coses de l’alemnay).

    Responder
  • Antoni Puig Solé

    Jordi, trobo a faltar un aclariment sobre l’actuació del bloc obrer i camperol i de l’aliança obrera que va impulsar, durant els fets d’octubre del 34, quan es proclamà la república catalana i sobre el seu posicionament favorable, fins a les darreres conseqüències, al dret a la lliure determinació.

    Responder
  • Joan Cavallé

    Tot aquest recorregut, interessant, amb lectures compartides, alguns acords i uns quants desacords, té, per mi, un problema fonamental. No connecta amb el que ara està passant a Catalunya i a Espanya. El referèndum no només es pot defensar per les raons que l’article critica. El referèndum, sobretot, s’ha de defensar perquè, fruit d’un seguit de polítiques lesives contra Catalunya, però també contra un seguit de drets i llibertats fonamentals (no oblidem que ha existit una operació Catalunya), ha generat un rebuig massiu i persistent que no pot rsslldre’s amagant el cap sota l’ala. Si en un territori qualsevol del món, encara que no tinguessin una identitat diferenciada, encara que no tinguessin cap precedent com a estat, hi hagués una voluntat tan massiva a la independència, l’única manera com es pot resoldre és votant. El contrari l’únic que fa és perpetuar i agreujar el problema, bloquejar la possibilitat de fer política a favor de la gent, justificar l’increment dels instruments repressius. I, sobretot, Jordi, no oblidis dues coses. La primera és la reflexió gramsciana que tu mateix invoques, procedent del IV congrés del PSUC (en el qual vaig tenir la satisfacció de participar): “Els comunistes defensarem la creació d’un Estat republicà i federal que reconegui el caràcter plurinacional de l’Estat espanyol i es basi en la unió voluntària de tots els pobles d’Espanya”. Em pots explicar com es pot saber si la unió és voluntària, si no es vota? I segon: com penseu arribar a la república si accepteu el modus operandi de PP, TC, rtc.? A la que feu un gest republicå que vagi de veres, us l’enviaran al TC. Llavors us queixareu perquè no hi ha independència del poder judicial. Si teniu càrrecs, us els inhabilitaran. El mateix que ara estan fent, però per ser republicans, o per ser laics.

    Salut.

    Joan Cavallé

    Responder
  • Roman Ceano

    Molt bé Jordi.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top