Urgències, emergències i discontinuïtats (per Joan Subirats) Revisat per Revista Treball a . Les eleccions del 24M permeten moltes lectures diferents. Des del més concret (què ha passat a aquesta ciutat o a aquell altre lloc), al més global (com s’està Les eleccions del 24M permeten moltes lectures diferents. Des del més concret (què ha passat a aquesta ciutat o a aquell altre lloc), al més global (com s’està Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Urgències, emergències i discontinuïtats (per Joan Subirats)

Urgències, emergències i discontinuïtats (per Joan Subirats)

Urgències, emergències i discontinuïtats (per Joan Subirats)

Les eleccions del 24M permeten moltes lectures diferents. Des del més concret (què ha passat a aquesta ciutat o a aquell altre lloc), al més global (com s’està concretant el canvi d’època als efectes de la política, el funcionament de les institucions o la possible obsolescència de la forma-partit), passant per aspectes més intermedis com quins efectes tindran aquestes eleccions en les previstes al 27 de setembre o a les generals de finals d’any.

En aquest sentit, podríem dir també que en aquestes eleccions es barrejaven urgències (com fer front amb rapidesa a un clar deteriorament de les condicions de vida de la gent, dels més perjudicats pels efectes de la crisi des de les competències i possibilitats del governs locals), emergències (nous conglomerats de ciutadans, moviments socials i partits polítics disposats a jugar en les dinàmiques electorals superant la vella dimensió dins-fora de les institucions), i també concentraven molts interrogants sobre el nivell de ruptura o de continuïtat dels seus resultats en relació a la situació i a l’escenari polític anterior.

En aquests comentaris barrejarem aquestes qüestions i reflexions tractant de buscar els aspectes més significatius, però, al mateix temps, sent conscients que molts d’aquests interrogants i consideracions necessitaran més temps per veure’n la seva evolució i concreció.

Fets i urgències

Els resultats del 24M mostren la gran força que va tenir la qüestió social i la crisi política en el debat electoral previ i en les raons per votar per una o altra força política. El nivell de desigualtat assolit, la manca de perspectives de canvi en les polítiques de les institucions, i el gran sentiment d’injustícia que sorgia de les constants notícies sobre corrupció, manteniment dels privilegis de les elits econòmiques i polítiques, i la manca de regeneració del sistema, havien fet créixer la indignació. Les eleccions del 24M eren un bon escenari per tractar de canalitzar aquesta indignació, fortament present des del 15M, reforçant aquelles forces o candidatures que millor expressessin aquesta voluntat de resposta en matèria social i amb un clar compromís en formes transparents i honestes de fer política. Des d’aquesta perspectiva podríem dir que els intents de reduir la significació local i social d’aquestes eleccions, convertint-les com alguns van proposar i defensar, com “una primera volta de les plebiscitàries” no ha tingut el impacte esperat.

Els intents de reduir la significació local i social d’aquestes eleccions com “una primera volta de les plebiscitàries” no ha tingut el impacte esperat

Els temes dominants han estat els vinculats a les qüestions socials, habitatge, temes de qualitat de vida o mobilitat. Però també els relacionats amb les formes de governar, els mecanismes de participació i la transparència en la gestió dels governs locals. En molts casos, aquests debats i propostes han ignorat l’amenaça que significa la nova llei de bases de règim local que Montoro i el govern del PP van aprovar, fent servir la lògica dels límits fiscals en despesa pública com a lògica central de recentralització i reducció dels espais de maniobra i d’acció de qualsevol esfera de govern i també dels governs locals.  El resultat, a contrastar en els propers mesos, és un clar reforçament de l’esfera local com espai polític significatiu per la vida de la gent.

Emergències de nous actors

És evident que un dels aspectes diferencials d’aquestes eleccions ha estat el sorgiment i la forta presència de noves plataformes i formacions polítiques. Moltes d’elles sorgides d’iniciatives i moviments socials, presents a ciutats i pobles. La creixent desafecció institucional i la percepció de que els partits hegemònics havien desatès o ignorat les preocupacions de la gent, ha anat comportant l’evidència de que hi havia oportunitats i espais per modificar els equilibris polítics i institucionals sorgits a la transició. Cal, al mateix temps, entendre que en les darreres eleccions locals el nivell d’abstenció en els barris més populars i amb menys nivell de renda havia en molts casos superat el 50% en moltes de les grans ciutats de Catalunya. Hi havia, doncs, la sensació que si s’era capaç de vincular agenda social, nous protagonistes i dinàmiques de fer política diferents, es podria girar aquesta tendència i mobilitzar aquests sectors. No passava el mateix en els sectors de renda més elevada on els nivells de participació s’havien mantingut en nivells medis, i més aviat el malestar amb la forma de funcionar les institucions podria provocar més desmobilització, per la manca d’alternatives innovadores (al menys, fins l’expansió territorial i temàtica de Ciutadans).

(Barcelona en Comú) no era un partit polític, era una plataforma ciutadana, que buscava confluir amb formacions polítiques que volguessin jugar en un nou terreny de joc

Al final, el que hem vist és la confirmació d’aquesta possibilitat. Sobretot a partir del sorgiment de “Guanyem Barcelona” a finals del mes de juny del 2014, onze mesos abans de les eleccions. L’estratègia adoptada, basada en la validació social de l’aposta que apuntava a “recuperar” l’Ajuntament de Barcelona, i a prioritzar els aspectes socials i de renovació política, va anar calant, i de seguida va rebre importants suports expressats en les signatures recollides i en la presència de molta gent als carrers i places en motiu de la seva presentació. Feia poques setmanes que Podemos havia aconseguit uns resultats sorprenents a les eleccions europees, i podia semblar que es seguia una pauta similar. Però, si bé hi havia aspectes semblants (protagonistes no habituals als escenaris de la política, ús molt important de les xarxes socials, formes més horitzontals i obertes de debatre i decidir,…), el format era diferent. No era un partit polític, era una plataforma ciutadana, que buscava confluir amb formacions polítiques que acceptessin les noves coordenades i volguessin jugar en un nou terreny de joc.

el 24M confirma que el sistema d’actors ha canviat i que cal comptar amb nous protagonistes.

Al mes de gener, un cop aconseguida la confluència amb Podem, Procés Constituent, ICV, EUiA i Equo (i no al final amb CUP a Barcelona, per diferències sobre codi étic i presencia d’ICV), “Barcelona en Comú” (com a nova denominació) va seguir desenvolupant aquesta manera de fer, amb recollida de fons per la campanya via crowdfunding, amb construcció del programa de manera col·lectiva i compartida per sectors i territoris, i amb una constant presència als carrers i a les xarxes socials. Aquestes dinàmiques han estat també presents a moltes altres poblacions de Catalunya, amb composicions, concrecions i resultats finals també diferents, però compartint amb més o menys intensitat molts elements dels aquí descrits.

Discontinuïtats i perspectives

¿On som?. ¿Quins efectes tindran aquestes eleccions en l’ajustat cicle electoral en el que estem immersos?. Des del meu punt de vista, el 24M confirma que l’escenari polític a Catalunya i a Espanya està canviant de manera significativa. Que,  definitivament, el sistema d’actors ha canviat i que cal comptar amb nous protagonistes. També és confirma que l’agenda política s’ha fet més conflictiva, ja que torna a situar el tema redistributiu en el centre, fora de la lògica corporativa del pacte social, i per tant amb formes més polaritzades donada la generalització de la precarització, la vulnerabilitat i la por sobre el futur immediat. Tot apunta, doncs, a  que la qüestió territorial a Catalunya haurà de resituar-se en aquest nou escenari, ple de discontinuïtats, però també amb continuïtats significatives.

Caldrà buscar una lògica d’acord capaç de mantenir les dinàmiques col·laboratives, horitzontals i complexes

No serà fàcil recollir l’experiència de les eleccions municipals per encarar les dinàmiques electorals del 27S i de les generals, ja que la conformació política de les forces de renovació ha estat diferent a cada lloc, amb vies de configuració que no són fàcilment transportables a les noves conteses. I, a més a més, el període que resta és massa breu com per imaginar la possibilitat de repetir experiències que, en el cas de les eleccions del 24M, han anat permetent una certa maduració i arrelament de les noves maneres de fer i de relacionar-se entre persones i col·lectius que venen de tradicions i pràctiques ben diferents. Però, al mateix temps, les possibilitats hi són, i més després del 24M. Caldrà evitar però, i malgrat el poc temps que resta, que es busqui una lògica d’acord que només incorpori les elits. I que per tant sigui capaç de mantenir les dinàmiques col·laboratives, horitzontals i complexes que han estat presents  en moltes de les experiències més reeixides el 24M. Si això vol dir que hi sigui aquest i no aquell altre, se’m fa difícil de dir, ja que les variables són moltes. Cal també considerar, finalment, les escletxes obertes en l’escenari polític espanyol, i que permeten pensar en futurs més favorables per avançar en altres formes de vertebració política entre Catalunya i Espanya, però seria un error condicionar la dinàmica política catalana al canvi a Espanya.

En definitiva, les eleccions del 27 de setembre, tal com estan plantejades, hauran de tenir en compte aquests factors. Si com volen alguns, tot passa per definir-se a l’entorn del “sí” o “no” a la independència, els marges d’acords es faran més estrets i serà més difícil aconseguir grans majories. Cada cop està més clar que el punt de trobada més potent està situat en l’exigència democràtica que comporta poder decidir i fer realitat els valors d’igualtat i justícia social que estan íntimament units a un concepte de democràcia que no sigui estrictament formal i limitada a la seva component electoral. Això vol dir poder situar la línia divisòria en l’exercici de la sobirania dels catalans com a subjecte polític col·lectiu, per tal que puguin decidir lliurament els seus vincles amb el Regne d’Espanya sense quedar condicionats pel fet que es modifiqui o no la Constitució. Decidir amb independència.

Autor/Autora

Joan Subirats

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 4

Deixa el teu comentari

Scroll to top