Universitat: recordar les essències, oblidar els rànquings Revisat per Revista Treball a . Soc professor universitari, i sempre m’he considerat molt afortunat de ser-ho. Vaig arribar a la Universitat, per primer cop, com a estudiant, fa gairebé 40 any Soc professor universitari, i sempre m’he considerat molt afortunat de ser-ho. Vaig arribar a la Universitat, per primer cop, com a estudiant, fa gairebé 40 any Rating: 0
Esteu aquí: Home » Cultura » Universitat: recordar les essències, oblidar els rànquings

Universitat: recordar les essències, oblidar els rànquings

Universitat: recordar les essències, oblidar els rànquings

Soc professor universitari, i sempre m’he considerat molt afortunat de ser-ho. Vaig arribar a la Universitat, per primer cop, com a estudiant, fa gairebé 40 anys, de manera que soc doblement afortunat: he convertit la meva vocació en una feina i, a més a més, gràcies al moment d’entrada al sistema i no pas a cap mèrit personal especialment destacable, ocupo una plaça estable i rebo una retribució adequada. El dia que em jubili, voldria dedicar-me a fer allò que més m’agrada, de manera que, per poc que pugui, faré exactament el mateix de sempre.

Estimar la feina és un autèntic privilegi, però també és dolorós quan observes com va patint els embats d’una realitat que la maltracta. I també és dolorós observar com, al seu torn, la Universitat maltracta els professors, els alumnes i el seu personal d’administració i serveis. Una Universitat maltractada i maltractadora que cada cop té més dificultats per sostenir-se com a productora i transmissora d’aquell coneixement que ens hauria de permetre entendre, transformar i millorar la societat.

És dolorós observar-ho i constatar com la resposta davant aquestes dificultats és sempre un mirar endavant naïf i banal; un oblidar allò essencial i quedar falsament seduït per les artificioses imatges d’un futur que ha oblidat les raons del passat. Una seducció infantil que –almenys en l’àmbit de les ciències socials i les humanitats– perjudica de manera severa la nostra capacitat per a produir i transmetre el coneixement. I ja no parlem de la capacitat, cada cop més fràgil, d’usar aquests coneixements per a transformar i millorar la societat. Em referiré breument a aquestes dificultats.

En primer lloc, a la Universitat actual, la producció de coneixement mira fixament un horitzó on l’objectiu és escalar posicions en els rànquings internacionals. Hem convertit el coneixement en una xifra que ens indica bàsicament el nombre de “papers” –articles acadèmics– que hem estat capaços de publicar en un reduït ventall de revistes que una empresa privada considera són les de major impacte. Uns articles que, paradoxalment, no tenen el més mínim impacte real, ja que, malgrat aparèixer en publicacions de referència, gairebé ningú perd el temps llegint-los. De fet, és molt comprensible, ja que solen ser articles sense gens d’interès substantiu. Escrits que satisfan unes regles procedimentals tan estrictes que, de fet, inhibeixen els seus autors de la possibilitat de generar res que pugui ser interessant.

Si en lloc de deixar-nos arrossegar per l’objectiu mercantil d’escalar posicions en els índexs acadèmics recordéssim els orígens, ens adonaríem que les arrels del coneixement es troben en la reflexió, en el diàleg, en la creativitat, en la possibilitat de deixar reposar el pensament. Condicions que la Universitat actual ha esbandit com si fossin males pràctiques, distraccions sense cap valor. Avui, els acadèmics estem tan ocupats produint “papers” que no tenim temps de pensar; tenim tanta pressió per escriure que ens resulta impossible llegir, escoltar i intercanviar idees; estem tan condicionats per un absurd sistema d’acreditacions que no podem parar de córrer ni per agafar aire. La Universitat viu tan enlluernada per l’excel·lència, per la internacionalització i per competir-competir-competir que ha oblidat allò que li dona sentit. Ha oblidat que la seva essència és el pensament, i que aquest no es produeix a la carrera. Serà una idea molt passada de moda, però necessitem tornar a ser una torre d’ivori; un espai de calma on poder pensar, parlar i reflexionar. Avui treballem veloçment i som grans productors de “papers”, però ja no creem coneixement. Escalem posicions en els rànquings, però en paguem un preu molt alt –la irrellevància.

En segon lloc, la Universitat actual tampoc és capaç de transmetre coneixements. De fet, fa temps que ha renunciat a la seva funció docent i que observa els seus estudiants com una molesta però necessària font de finançament. Pot semblar que exagero, però no ho faig gens ni mica. Mireu, si no, com vivim la docència els professors. D’entrada, aquells afortunats –cada cop més minoritaris– que disposem d’una posició acadèmica estable anem fent passos en la nostra carrera a base d’un sistema força dur d’incentius que, ras i curt, premia cada progrés amb una reducció en la nostra càrrega docent –sí, “càrrega”, aquest és el nom que li donem. Com millor acadèmic ets, menys classes imparteixes i menys alumnes veus. Les classes són percebudes simplement com una pèrdua de temps i els alumnes com una molèstia que cal foragitar. Els acadèmics, per tant, anem alimentant els nostres fastuosos currículums a còpia de renunciar a una docència que traslladem o bé a becaris o bé a professors associats. Els primers s’hi veuen obligats per accedir a una carrera acadèmica que, paradoxalment, els indica que prestin la menor atenció possible a les classes i que es concentrin en la producció de “papers”; mentre els segons són professionals –sovint valuosos i sempre generosos– que fan la feina dels acadèmics a preu de saldo, a l’hora que han de fer-la compatible amb les tasques de la seva vida laboral, normalment molt exigent. Potser abans la docència era essencial en la vida universitària, però ha deixat de ser-ho. No val per res, i així ens va.

Sigui com sigui, acadèmics, becaris i associats ens acabem repartint una docència que oferim des d’un creixent desconcert. Davant tenim uns estudiants que des de Bolonya se suposa que tenen una dedicació exclusiva a uns ensenyaments intensius i orientats a l’excel·lència. Una suposició que contrasta amb una realitat desbordada, on no existeixen beques i on les taxes han esdevingut prohibitives per a la majoria dels estudiants i les seves famílies. Fem veure una cosa, però a la pràctica els nostres estudiants no es troben en un entorn d’excel·lència i dedicació, sinó de precarietat i malabarisme, combinant l’estudi amb infinitat de feines mal pagades. Els professors, a les poques tutories que fem, ja parlem més de la situació econòmica dels nostres estudiants que dels continguts de la matèria que impartim. I no només això, el nostre desconcert és ja total quan ens trobem avaluant a uns alumnes que majoritàriament arriben a la Universitat amb importants dèficits d’escriptura i amb molt poques ganes de llegir. Uns estudiants que ni escriuen ni llegeixen, que ens pressionen per les implicacions econòmiques que els suposa un suspens i, això sí, tot plegat ben adornat amb un magnífic contracte programa que ens indica que la qualitat docent –mesurada com nombre d’aprovats– no deixa de créixer.

Finalment, en tercer lloc, aquest coneixement que no generem ni transmetem adequadament és obvi que no serveix ni per entendre ni per transformar una realitat que, per altra banda, no deixa d’interpel·lar-nos amb interrogants i neguits. Estem massa ocupats redactant “papers” que només serveixen per acreditar-nos, omplint aplicatius per cada pas que volem donar, negociant aprovats amb alumnes angoixats, o corregint gramaticalment i ortogràficament uns TFG on els continguts passen sovint desapercebuts. Estem massa ocupats per pensar, per escoltar, per conversar i, en definitiva, per donar-nos la possibilitat d’entendre i canviar el món. Potser és que ja ningú espera això de la Universitat. Una Universitat que s’ha internacionalitzat, però en el sentit d’entrar en contacte amb unes dinàmiques acadèmiques internacionals despreocupades del món que les envolta. Semblem més oberts a l’exterior, però cada cop estem més tancats en un cercle acadèmic que no s’interessa ni per les habilitats professionals dels seus estudiants ni per incidir en la realitat més propera. El món exterior existeix, efectivament, però només com un seguit de congressos i trobades acadèmiques.

He esbossat un panorama francament ombrívol, però la Universitat superarà aquest moment tan difícil. I no ho farà adaptant-se a la velocitat dels canvis tecnològics d’un món globalitzat. Ho farà recordant els seus orígens, mirant endarrere i recordant que el coneixement no es genera a la carrera, que no estem competint amb ningú. Recordant que el coneixement, com sempre, es cultiva amb lentitud i requereix molta generositat. No hi ha res més allunyat d’una Universitat que un rànquing. No hi ha res més incompatible amb la docència que l’individualisme embogit dels sistemes d’acreditacions. A la nostra Universitat treballem en condicions molt difícils i sota pressions incompatibles amb la nostra feina, però disposem de persones generoses i creatives, amb ganes de generar coneixement i de transformar la realitat. Si som capaços de posar-los en el centre del sistema, salvarem la Universitat. Si insistim en una excel·lència i una internacionalització de cartó pedra, la condemnarem. Si recordem les essències, guanyarem el futur de la Universitat.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 25

Deixa el teu comentari

Scroll to top