Una victòria estranya Revisat per Revista Treball a . No hi ha massa dubtes sobre els resultats del 27S: Junts pel Sí va guanyar les eleccions. És més, Junts pel Sí va aconseguir una doble victòria. D’una banda, va No hi ha massa dubtes sobre els resultats del 27S: Junts pel Sí va guanyar les eleccions. És més, Junts pel Sí va aconseguir una doble victòria. D’una banda, va Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Una victòria estranya

Una victòria estranya

Una victòria estranya

No hi ha massa dubtes sobre els resultats del 27S: Junts pel Sí va guanyar les eleccions. És més, Junts pel Sí va aconseguir una doble victòria. D’una banda, va aconseguir situar les eleccions en el terreny del debat nacional i forçar una lectura plebiscitària dels seus resultats. Aquelles formacions polítiques que han estat més còmodes en aquest escenari, com Ciutadans i les CUP, han aconseguit bons resultats; mentre que aquelles que s’hi han ubicat amb més dificultats, com Catalunya Sí Que Es Pot, han obtingut pitjors resultats. D’altra banda, des d’aquesta posició de domini del taulell polític, Junts pel Sí ha guanyat les eleccions també en el terreny dels resultats concrets: 1.616.962 vots (39,4%), 62 escons al Parlament i primera força política en 911 municipis (96,2%).

Aquesta, però, ha estat una victòria estranya. Fins i tot des del punt de vista de l’escenografia, tant destacada a la política catalana dels darrers anys, ha estat una victòria no celebrada. Allò que es presentava com una votació històrica, un cop realitzada, dona la sensació que, en el millor dels casos, és un pas més; una nova pantalla –usant la terminologia del procés- que obrirà un nou full de ruta que propiciarà nous moments històrics. Caldrà esperar i observar com evoluciona tot plegat, però la impressió inicial és que ho farà –malgrat haver assolit una victòria incontestable- amb més lentitud de l’esperada.

Des del meu punt de vista, aquesta ha estat una victòria estranya perquè darrera uns excel·lents resultats s’amaguen dues circumstàncies que la distorsionen. En primer lloc, des d’un punt de vista substantiu, la victòria del procés independentista proposat per Junts pel Sí s’ha fet superant amb massa rapidesa la pantalla del dret a decidir i, com a conseqüència, ha provocat que s’arribés a la nova pantalla independentista amb les forces massa justes. Com aquell estudiant que passa el curs tant pels pèls que, lògicament, en el proper, té moltes dificultats per mantenir el ritme.

Ens podem concentrar en la obvietat numèrica i constatar com, mentre la independència aconsegueix 1.952.482 vots (47,8%) i 72 escons, el dret a decidir superaria aquests registres. No m’atreveixo a quantificar-ho, ja que la victòria del plantejament plebiscitari deixa aquesta mena de sumes i restes sense massa sentit. En qualsevol cas, però, sembla clar, tant pels resultats del 27S com per les antigues aliances entorn al dret a decidir, que podríem estar parlant d’una opció majoritària que ens permetria passar, insistint en la metàfora escolar, de curs amb els coneixements més assolits.

Tanmateix, més enllà de les xifres, on totes les especulacions són possibles, la debilitat derivada de passar tant ràpidament la pantalla del dret a decidir té una explicació més qualitativa. Així, independentment de si som molts o pocs, el curs que hem passat més justets és aquell on teníem que aconseguir que Catalunya fos subjecte de sobirania política. Aquest reconeixement, de nou segons el meu paper, és més important que la pròpia independència. És, efectivament, una pantalla molt complicada de superar en el marc de l’actual estat espanyol i, per tant, reclama molts més esforços i dedicacions de les que hi hem esmerçat. L’ansietat per superar-la i assolir ràpidament la meta independentista ens fa arribar amb les forces massa debilitades al final del trajecte. És com aquelles carreres de llarga distància on hi ha un corredor que fa de llebre, accelerant el ritme per finalment retirar-se esgotat sense haver arribat a la meta. Tenir una llebre pot ser una bona estratègia, mentre que propiciar que el conjunt dels corredors actuïn com ella sembla menys lògic.

En segon lloc, però també molt rellevant, el 27S tenia que ser un procés formal (eleccions autonòmiques convertides en aquell referèndum que no ens van deixar fer) que permetés comptar-nos i aclarir la situació. Aquesta és una fita crucial, ja que és el pas imprescindible per aturar o per donar l’empenta definitiva, històrica, al procés independentista. Malauradament, però, quan ja fa gairebé dues setmanes que hem votat, continuem comptant i seguim sense acabar de tenir del tot clar quina és la situació. No crec que el més rellevant sigui entrar en el debat de números sinó, simplement, destacar que els números –siguin els que siguin- no han permès aquella clarificació que prometien. I, consegüentment, persisteixen els dubtes sobre què fer a partir d’ara.

En Joan Font, fa poc més d’un any, en aquest mateix espai, publicava un article on ens explicava que la qualitat d’un procés participatiu (i unes eleccions ho són) depenia de dos factors: la claredat de les regles i la claredat dels impactes. És a dir, només si sabem molt bé què estem fent i quins són els impactes de les nostres accions, estarem davant d’un procés de participació que resultarà satisfactori. Al meu entendre, cap d’aquestes dues condicions s’han donat durant el 27S, de manera que el moment electoral no ha estat capaç de satisfer les expectatives ni de comptar-nos nid’aclarir-nos.

Així, des del punt de vista estrictament instrumental, hem barrejat en unes mateixes eleccions dos tipus de regles: les pròpies d’unes eleccions al Parlament autonòmic i les que regirien un referèndum. Aquesta barreja ens ha conduit a una estèril discussió entre vots i escons. I la qualifico d’estèril perquè en l’actual situació de solapament (estem ara parlant de la independència, però també del proper govern) no pot imposar-se cap visió. Només guanya la confusió. I no em refereixo a aquella situació on tothom guanya perquè tothom troba la manera de justificar els seus resultats (veníem de molt avall, hem superat les expectatives o els altres encara pitjor) sinó a una situació nova on tothom perd perquè ningú troba la manera d’imposar la seva posició (els que han guanyat les eleccions no estan segurs d’haver guanyat el referèndum, mentre que alguns dels que consideren haver guanyat en el terreny refrendatari han perdut les eleccions amb molta rotunditat).

Tanmateix, des del punt de vista dels impactes, un referèndum, en tant que democràcia directa, serveix per prendre una decisió; mentre que unes eleccions al Parlament, en tant que democràcia representativa, ens permet escollir a aquells representants que prendran les decisions per nosaltres. Puc entendre l’argument polític de convertir les eleccions autonòmiques en el referèndum que nos ens van deixar fer, però també en aquesta operació en paguem un elevat preu. No només arribem amb les forces justes al nou curs, sinó que ni tan sols sabem massa bé on hem d’anar. L’impacte d’un referèndum és una decisió, de manera que hauríem d’esperar saber si ha guanyat el o el no; però se’ns creua la lògica representativa i no ho sabem del tot. I al contrari, la lògica de les eleccions parlamentàries han de servir per formar un Parlament i un Govern; però la lògica plebiscitària ens diu que aquesta no és la lectura dominant. El resultat, de nou, és una confusió on ni tenim clar els resultats en termes de referèndum ni en termes governamentals.

Les properes setmanes, potser mesos, sabrem si som capaços de reagrupar les forces i de llegir amb més claredat les dades del 27S. De moment, però, la impressió és que ens trobem en una situació d’incertesa i que, per molts, pot ser viscuda com una lògica frustració de les seves expectatives. El 27S es va proposar com una forma de superar la pantalla del dret a decidir i de clarificar el panorama a través d’una manera peculiar de comptar-nos. Un cop passat el 27S, però, podria ser que la pantalla anterior encara ens estirés endarrere i que no haguéssim clarificat suficientment el panorama. Si això es confirmes, la victòria de Junts pel Sí, ara per ara, seria una victòria realment estranya.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 28

Deixa el teu comentari

Scroll to top