Una renovació a mitges? Revisat per Revista Treball a . Els últims anys han estat a Europa, a Espanya i a Catalunya també anys de crisi econòmica, social i política. Això ha tingut un impacte ben vistós, perquè ha po Els últims anys han estat a Europa, a Espanya i a Catalunya també anys de crisi econòmica, social i política. Això ha tingut un impacte ben vistós, perquè ha po Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Una renovació a mitges?

Una renovació a mitges?

Una renovació a mitges?

Els últims anys han estat a Europa, a Espanya i a Catalunya també anys de crisi econòmica, social i política. Això ha tingut un impacte ben vistós, perquè ha posat al descobert límits i retards dels mecanismes i de les eines que tradicionalment han servit per a representar els interessos de la ciutadania.

Ras i curt, han posat sobre la taula la realitat d’unes institucions incapaces –en diferents nivells–, de governar els processos econòmics i, de retruc, també la dificultat d’adaptació i resposta de les eines que s’havien pensat per participar d’aquelles institucions, és a dir, els partits polítics. A Europa i a tot el món això s’ha traduït en fenòmens de representació i de participació ben diferents, que van des dels nous moviments socials, amb forta càrrega democràtica, fins, en canvi, a  propostes de replegament identitari que amenacen la democràcia.

Catalunya, com és lògic, no s’ha quedat al marge d’aquestes mutacions. Una part d’aquesta crisi s’ha conjugat amb el creixement del moviment independentista, una altra part amb l’emersió de noves propostes polítiques que han sabut confluir –juntament als actors tradicionals més atents al pols de la societat– i formular respostes de progrés. I les dues parts s’han anat influint mútuament, generant un veritable trasbals en el conjunt dels espais polítics tradicionals.

En certa manera, i amb tot els límits i les incògnites que tot just s’assenyalaran, l’impacte d’aquestes mutacions també s’ha fet sentir en l’espai polític de la dreta nacionalista, com s’ha fet evident amb la dissolució de CDC i la fundació del PDC.

CDC partia d’una situació ben complicada, i un xic particular. Amb mirada llarga, s’ha de dir que  la crisi dels conservadors catalans comença molt abans del frenètic cicle dels últims temps. S’encetà a la meitat dels anys 90 –quan perderen centralitat i augmentaren en intensitat les polítiques dretanes–, s’agreujà i no es va resoldre en l’etapa 2003-2010 –quan, després del trauma de la pèrdua del Govern de la Generalitat,  l’intent de reformulació de l’elaboració política del partit no es va solidificar–, i es tancà en fals amb la tornada a la plaça Sant Jaume al 2010, quan l’anomenat “Govern dels millors” aplicà unes polítiques d’austeritat sense precedents i es trobà amb una ciutadania gens disposada a donar-li suport i, encara menys, a justificar-les.

Amb aquests antecedents, el tsunami dels últims anys va tenir unes derivades específiques sobre l’antic partit central del tauler polític català: si en part l’intent de capitalització de l’impuls independentista ha ajudat a pal·liar una davallada electoral sense precedents (començant pel clar senyal emès pel votant al 2012), el cicle electoral començat amb les europees de 2014 no ha fet més que confirmar la tendència, només emmascarada per l’intent de capitalització del moviment independentista, que ha comportat la totemització d’Artur Mas –en tant que president del 9N– i la creació de la llista única per a les eleccions del setembre de 2015. Tot plegat, amb una creixent pressió, derivada de l’obertura d’investigacions per casos de corrupció que involucren el partit i la seva Fundació, i per l’impacte generat per la confessió d’evasió fiscal i expatriació de capitals de Jordi Pujol a l’estiu de 2014 i l’esclat dels nombrosos casos de corrupció, que veuen imputada  tota la seva família i que per al partit han suposat un trasbals es podria dir que definitiu.

Tot això va empènyer l’antiga CDC al seu harakiri particular. Per molt que s’hagi dit des de les tribunes processistes, la conversió independentista justifica només en part la imperiosa necessitat de refundació, que té a veure més amb un canvi d’imatge, amb el distanciament de l’herència pujolista i, en darrer terme, amb l’aferrissada competència amb ERC (que ja porta dos sorpassi des de 2014) per l’espai independentista.

I aquí també és on el congrés de fundació del PDC no ha acabat de resoldre les incògnites i augura turbulències futures.

Segurament –i aquí està la innovació–, ha demostrat la feblesa del lideratge d’en Mas, que ha hagut de renunciar a pilotar el conjunt de l’operació (altrament no s’entendria la renúncia de Jordi Turull) i una certa capacitat dels militants i dels quadres en imposar els seus criteris en la presa de decisió i selecció d’elit dirigent (mai a la història en els òrgans directius de CDC hi havia hagut tants homes i tantes dones formats en la JNC, per exemple).

Queden, però, incògnites molt grans, sobretot perquè la sensació és que l’anhelada renovació, sent generosos, s’ha quedat a mitges. En termes ideològics, no ha quedat clar si el nou PDC opta a ser un nou catch-all party de l’independentisme (i per a això hauria de guanyar-li el pols a ERC) o bé l’eina de representació del centredreta català. Tampoc no està clar a hores d’ara quin serà exactament el lloc d’en Mas, que malgrat l’esbroncada del 8 de juliol continua volent jugar un paper, no se sap fins a quin punt merament representatiu. Tampoc no és possible saber si la victòria de Mercè Conesa en la presidència del Consell Nacional –representant de l’anomenat sector “socialdemòcrata” –, tindrà repercussions sobre la línia del secretariat encapçalat per Marta Pascal (pura expressió d’una nova generació de dirigents  del territori de cosmovisió pujolista transmutada en independentista) clarament ancorat en posicions liberals i conservadores. Tampoc no se sap quina autonomia tindrà dins d’aquest nou partit l’actual president de la Generalitat, teòricament alineat amb els alcaldes “renovadors”, però que a l’hora de la veritat ha donat suport per a la presidència del Consell Nacional –l’únic càrrec amb unes primàries amb competició real– a la candidatura “oficialista” d’últim minut de Santi Vila.

Moltes coses les sabrem segurament en els mesos que vénen. Tanmateix, de moment, no es pot deixar de recordar que el primer acte concret del constituït –i encara no enregistrat– PDC (sobre el nom hi ha una disputa legal amb els escindits d’UDC capitanejats per Castellà) ha estat la facilitació per part del grup de diputats encapçalat per Quico Homs de l’elecció d’Ana Pastor com a presidenta del Congrés i d’una mesa del Congrés de majoria clarament conservadora i centralista, que porta a preguntar-se on queda la transcendent definició del nou partit com a independentista i republicà.

Sobretot, i malgrat l’enuig que això ha provocat fins i tot en alguns dels nous dirigents demòcrates –que ha durat poques hores, silenciat per una allau de declaracions de suport a Homs, començant per la flamant coordinadora, Marta Pascal–, ha sobtat la manca d’explicacions en torn a les motivacions d’aquesta opció, que ha acabat posant en entredit l’impuls renovador anunciat. I és que votar per alguna cosa sense poder explicar el perquè, no és ni nova ni vella, és simplement “mala política”.

Autor/Autora

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques i Doctora en Història Contemporània

Articles publicats : 8

Deixa el teu comentari

Scroll to top